DE REGULAR EL SENSELLARISME

 Antoni Milian, és un home amb una idea i un objectiu, acabar amb el sensellarisme a Catalunya. Per a molts, podria ser un desig utòpic, però ell té un pla que ha materialitzat en forma d'una proposta de llei pionera a Espanya, que ja ha estat registrada en el Parlament. De fet, és la segona vegada que el text es tramita en la Cambra catalana. La primera va ser en 2022, però el procés es va allargar tant que va quedar en sac foradat quan es van convocar noves eleccions. Així que ara ha hagut de tornar a començar. Però aquest catedràtic en Dret Administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és optimista perquè confia en la llei i en les cinc entitats socials que la recolzen.

La proposta de llei, (*)que va entrar a registre en el Parlament el passat 26 de febrer, considera que tenir un sostre és un dret subjectiu que l'Administració ha de garantir i estableix per a les persones sense sostre la creació de “espais residencials dignes” en els quals puguin dormir, menjar i passar el dia. El motiu del convenciment de Milian, segons afirma, és que és el text “neix de l'experiència, no dels despatxos”. D'una banda, li recolzen les dècades de treball de les entitats Sant Egidi, Arrels, Assís, Sant Joan de Déu i Càritas. I per un altre, ell, a més d'haver estat professor universitari de dret –ara està jubilat–, va estar vuit anys col·laborant com a voluntari amb persones sinhogar de la mà de Sant Egidi.

Fruit de les seves converses amb les persones afectades assegura que va acabar “coneixent bastant a fons” els seus problemes diaris i els problemes que l'Administració no veia. “Són els últims dels últims”, sosté. I afegeix: “És urgent dotar-los de dignitat, perquè fa massa temps que mirem cap a un altre costat”. Després de gairebé una dècada de voluntariat, la vida li va portar per altres camins, però explica que no va poder llevar-se del cap a les persones que havia conegut, moltes de les quals havien emmalaltit o mort a causa de la precarietat amb la qual malvivien. Molt poques havien aconseguit sortir del carrer. I amb el temps va entendre que la seva experiència i els seus coneixements jurídics podien ser útils per a la lluita contra el sensellarisme.

Així que, amb el suport primer de Sant’*Edigio, de la Fundació Arrels i Sant Joan de Déu, a més d'un petit equip acadèmic, es va embarcar en la redacció d'una proposta de llei a la qual després es van sumar Càritas i Assís, i que té l'ambiciós objectiu de “fer front i erradicar el sensellarisme”. Milian assegura que en “tres anys, màxim quatre” des de la seva entrada en vigor, “no hauria d'haver-hi ningú dormint al ras”.

Milian assegura que la rellevància no està en el contingut de la llei, sinó en l'existència d'una llei d'aquest tipus. “El sensellarisme més cru no està regulat, no existeix per a les lleis i suposa una espècie de buit legal”, diu aquest professor. Per això, la llei s'ocupa de les persones sense sostre i sense habitatge, però no entra en la situació d'habitatges insegurs o inadequats. En aquest sentit, el text contempla que siguin els Serveis Socials o les entitats les que examinin que es reuneixen les condicions per a ser considerada persona sense sostre. Això, a més d'ajudar a tenir unes estadístiques clares, servirà perquè el col·lectiu pugui accedir a una sèrie de drets que la llei estableix com a subjectius. És a dir, que l'administració està obligada a facilitar. El més important d'ells seria tenir un sostre.

“Som conscients que estem en una crisi residencial tremenda i que cada vegada hi ha més desnonaments. Per això, no podem exigir que tinguin una casa”, apunta Milian, però sí que reclama que se'ls garanteixi el que anomenen “espai residencial digne”. Aquests poden ser albergs, establiments residencials, pisos o habitatges d'inserció, sempre que estiguin oberts les 24 hores i incloguin un llit, un bany, aigua corrent, i “espai suficient per a desenvolupar vida privada i garantir el dret a la intimitat”.

Durant el període en què el text va estar en tràmit en el Parlament la passada legislatura, els partits van tenir temps de presentar les seves esmenes –encara que no de discutir-les i votar-les–, i cap d'ells va rebutjar la idea que tenir un sostre fos un dret subjectiu. “Això és una grandíssima notícia i un primer pas”, assegura Milian.

El que sí que va generar discussió és durada d'un servei residencial com aquest. La proposta de llei recull que estarà disponible “mentre persisteixi la situació de sensellarisme”, però alguns grups parlamentaris van considerar que hauria d'estar limitada en el temps. “Això seria un error: la inserció sociolaboral és un procés lent i si no respectem els ritmes, només aconseguirem que tornin i surtin del carrer sense arreglar el problema”.

De fet, per a Milian, comptar amb un espai estable és essencial perquè “sense un sostre, tot perd importància”. “No buscaràs treball, ni et preocuparàs per la teva salut, perquè l'única cosa en el que pensaràs serà a sobreviure un dia més”, argumenta.

El professor és conscient de l'esforç que haurà de fer l'Administració per a garantir un sostre a les prop de 5.500 persones que l'entitat Arrels té identificades com sinhogar a Catalunya. Sobretot amb les pensions i albergs ja saturats per a donar recer a famílies vulnerables que acaben de sofrir un desnonament.

“S'hauran de crear equipaments nous o adaptar els que ja hi ha. Però, en vista de les esmenes presentades la primera vegada, sembla ser que hi ha voluntat política. Caldrà fer esforços, però no majors dels quals vam fer quan vam acollir a refugiats d'Ucraïna”, reflexiona Milian. Un dels punts més importants que defineixen els “espais residencials dignes” és que hauran d'estar oberts 24 hores. I és que la majoria de llocs en els quals les persones sinhogar poden passar la nit actualment són albergs municipals o d'entitats privades, però en els quals no tenen plaça garantida ni els deixen sovint guardar les seves pertinences. “Es passen el dia de dalt per a baix, carregant les seves coses”, es lamenta Milian.

“Molts es desperten en un lloc, es dutxaran a un altre, mengen en un altre i ja, de seguida, han de començar a buscar on dormir”, explica el professor, que ressalta que “sobreviure és tan costós, que no hi ha temps per a pensar en res més”. Ni tan sols en la salut. En aquest sentit, cal destacar que l'esperança de vida de les persones sinhogar a Catalunya està entre 15 i 30 anys per sota de la mitjana. Per això, la llei contempla la necessitat de reforçar els Serveis Socials per a garantir que cada persona sinhogar tingui la seva targeta sanitària i assegurar que vagi al metge en cas de necessitat.

“Recordo a molta gent que no es va visitar fins que va ser massa tard, perquè tenien altres preocupacions al cap. En els vuit anys que vaig ser voluntari, vaig conèixer a massa persones que ja no són aquí”, apunta Milian. A més, tal com assegura aquest professor, les desigualtats no acaben amb la mort. Com moltes d'aquestes persones no compten amb xarxa ni família, els cadàvers sovint no són reclamats i acaben enterrats en una fossa comuna. “Era molt difícil celebrar un comiat digne”, compte. Per això, en la llei també es contempla el dret tenir un servei de vetlla i oratori gratuïts si el difunt no comptava amb recursos.

A la llista d'ajudes se li suma un abonament de transport sense costos que els permeti anar al metge, a les seves entitats de referència, a visites de Serveis Socials o, fins i tot, a entrevistes de treball, sense que suposi un esforç econòmic per a ells. De la mateixa manera, s'estableix en la norma que els municipis no puguin ordenar el seu desallotjament de l'espai públic en el qual dormen si no estan causant obstruccions al tràfic –de vehicles o persones– ni estan posant a ningú en risc.

“Són qüestions bàsiques per a fer la vida una mica més fàcil als qui ho tenen tot en contra”, explica Milian, que recorda que per a rebre aquestes ajudes fa falta, en alguns casos, estar empadronat. “Sabem que hi ha molts municipis que posen problemes a l'empadronament”, assegura.

Per això, encara que és competència municipal –regulada per una llei estatal– aquest professor apunta que, en el text que s'ha presentat, es recorda que qualsevol ha de ser empadronat allà on viva, encara que no tingui sostre. “A vegades es posen traves al seu empadronament, la qual cosa comporta que les persones sinhogar no puguin exercir els pocs drets que tenen”.

Els promotors de la llei han demanat als grups parlamentaris que es tramiti per la via d'urgència –que escurça els terminis a la meitat– pel fet que l'última vegada que es va registrar ja es van realitzar les audiències prèvies a experts i entitats, i els partits van presentar les seves esmenes. Només quedava debatre el text i aprovar-lo.

“Entenem que no fa falta repetir-ho tot”, suposa Milian. Sobretot sent que l'últim procés es va allargar més de dos anys, quan els terminis permeten que una llei pot tramitar-se en menys d'un. Però finalment, la Mesa ha decidit que la llei no es tramiti per la via d'urgència.

Així, els promotors continuen esperant sense saber quan veurà la llum el text. Aquest professor refusa pensar que la decisió sigui per falta de voluntat política: “Seria una vergonya deixar de costat una llei que dota de dignitat a les persones sensellar, però que també ens farà més dignes a tots”, sentència. Sandra Vicente a eldiario.es

(*) La proposta de Llei a dia d'avi encara no s'ha aprovat, suposo que ses senyories deuen tenir coses més importants i urgents a tractar. Fa temps ja vaig fer una proposta sobre aquest tema, que sembla no va despertar massa interès.

SHARE THIS