EL MÓN EN PROCÉS D'AUTODESTRUCCIÓ

 Manuel Castells, sociòleg: “El món està en un procés d'autodestrucció”. L'intel·lectual català, que és el sociòleg espanyol més citat del món, reclama la necessitat d'una major espiritualitat en temps de crisi profunda. Delia Rodriguez a el pais.es l'ha entrevistat.

Diu Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942) que la història contemporània està plena de paradoxes, alguna cosa que encaixa en qui és vital per temperament i intenta conciliar les seves pròpies contradiccions. És un intel·lectual —el sociòleg espanyol més citat del món—, però va estar en les barricades del Maig Francès. És anarquista de cor, però va ser ministre d'Universitats. Va dedicar la seva gran obra 'L'era de la informació', una trilogia visionària que aviat complirà 30 anys, a internet, però no usa xarxes. Desconfia de les estructures de poder, però és catòlic.

Castells analitza societats a partir de les dades, encara que creu que la sortida al procés autodestructiu contemporani pot ser irracional. Ha rebut tots els honors i assessorat a grans líders, però continua dirigint tesis d'alumnes. Catedràtic de la Universitat del Sud de Califòrnia i emèrit de la de Berkeley, adora visitar la de Tsinghua, a la Xina, cada any. Teòric global, passa tot el temps possible a Barcelona: la seva primera especialització va ser l'estudi de les ciutats, i diu que aquesta és la millor. Allí ens trobem, i al llarg d'una xerrada que comença en el seu despatx i continua amb un arròs enfront de la mar, intentem aprofitar la seva visió privilegiada per a entendre quins dimonis passa en el món.

Pregunta. Fa uns mesos va estar a la Xina. Què ocorre allí?

Resposta. Un procés de transformació tecnològic, econòmic i social com mai s'ha vist en la història. És l'economia número u en el món, i en tecnologia l'única alternativa als EUA, la qual cosa abans no ens importava però ara ens adonem del fràgil de dependre d'una potència que fins ara era amigable, però que pot no ser-ho. Les teories neoclàssiques deien que el mercat i la internacionalització havien de ser els motors del desenvolupament. Bé, la gran història ha estat Àsia: el Japó, sud-est asiàtic i ara la Xina. En tots els casos, l'Estat ha estat el veritable motor. Podem estar en desacord políticament —a mi això de l'Estat no m'agrada molt—, però trenca tota la teoria. La paradoxa més extraordinària és que el gran miracle econòmic del segle XXI l'ha dirigit un Estat comunista. La millor empresa del segle XXI ha estat un Estat comunista.

P. Fins a quin punt la febre per la IA és una fugida cap endavant d'un capitalisme esgotat?

R. La innovació tecnològica en la IA és absolutament real, i ha despertat l'interès dels mercats financers. El que és totalment ficció és la idea que les màquines en si són intel·ligents i humanes: no poden prendre decisions, excepte si les programem per a això. La IA transforma tots els dominis, és com a internet, no és un sector, no està separada del que fem, és tot. Pedro Sánchez em va encarregar crear un Consell Assessor Internacional d'Intel·ligència Artificial. És molt incipient, però la preocupació és que, inclosa en totes les activitats sense control, pugui provocar desajustaments. Està el tema de si eliminarà treball, però tota la història de la tecnologia és al revés. Quan inclous més tecnologia, uns certs sectors perden però altres augmenten. La novetat és que ara siguin els treballs més qualificats els que estan en perill. Cal acompanyar la transformació tecnològica d'una transformació formativa, sobretot en la universitat. Els molt formats hauran de formar-se més encara per a adaptar-se al nou món.

P. Dins de 100 anys, què pensaran dels canvis que estem vivint: internet, el mòbil, la IA?

R. L'activitat humana està determinada per energia i informació. La revolució industrial va ser la transformació de l'energia. La transformació de la informació és la revolució informàtica dels anys seixanta i setanta, tan important com la industrial. El que va ser el motor elèctric per a difondre l'energia a tots llocs ha estat internet. La societat ja s'ha transformat. Jo la dic societat xarxa perquè és una nova estructura social, distinta de la industrial perquè està constituïda en xarxes, la forma organitzativa més flexible amb diferència. Fins que no hem tingut una tecnologia capaç de difondre a través de xarxes tota la informació i presa de decisions, no hi ha hagut canvi social. Perquè aquesta estructura social existeixi i es desenvolupi, fa falta una digitalització de tot. I aquí està aquesta dada de la tesi d'un dels meus alumnes: està digitalitzat el 99% de tota la informació. Ja estem digitalitzats. Res del que tu fas o del que jo faig escapa.

P. Han tornat la meditació, les creences de tota mena… És un replegament interior davant el caos del món, com en els anys setanta? No hem aconseguit fer res més amb les nostres individualitats connectades?

R. Els que ens ho podem permetre (hi ha qui no pot perquè si es desconnecta es mor de fam) podem construir espais de llibertat. Moltíssima gent necessita meditar, tallar, purificar-se. El món en què vivim és més violent, més despietat. La religió i altres formes d'espiritualitat es fan cada vegada més importants. No és una qüestió de fe, que qui la té la té i qui no la té no la té. La necessitat que hi hagi una cosa espiritual més enllà del que ens agarra cada dia és cada vegada major, i la gent troba diferents solucions. Jo personalment crec que és fonamental en aquest moment reclamar el paper de la religió i l'espiritualitat com a contrapès a un món que s'autodestrueix. No és només el clima: les guerres, la tecnologia sense control, tot. Aquí ha d'haver-hi una reacció política i no n'hi ha. Amb raó o sense ella la gent no es fia de la política. Llavors han de ser forces interiors, forces que neixin de dins de nosaltres per a l'autocontrol, més que per al control extern. L'única cosa que ens queda és una pulsió interior que (independentment de les estructures religioses) és aquí. I d'això no es pot dubtar, no es pot trencar.

P. El motiu és la destrucció del paper de les institucions, del “de dalt a baix” que ve amb internet?

R. Absolutament. De tot el que he fet el que més ha impactat va ser una trilogia. Tothom es va fixar en el primer volum: la societat xarxa, la tecnologia, l'economia global… perquè ho vaig escriure en els noranta i s'ha expandit. No vaig fer futurologia, la digitalització ja estava en el seu embrió. Però hi ha una altra cosa: existeixen dues forces molt contradictòries que organitzen la nostra societat, la qual cosa he anomenat la xarxa i el jo. El segon volum va sobre el poder de la identitat. Pot ser macro (cultural, política, etcètera) o una identitat que, si no pertanys o no vols pertànyer a cap comuna cultural, te la busques tu. Cerques una vida interior. La identitat juga a dos nivells. Molts intel·lectuals d'esquerra tenen un racionalisme clàssic, però l'important en la vida és el que la gent considera important, i no som racionals, som animals emocionals, això ja està establert per la neurociència. Els nostres intel·lectuals no entenen el nacionalisme català o basc, ni la construcció de comunes religioses islàmiques (que si no són tolerades deriven en radicalisme i destrucció de les estructures d'opressió). El feminisme és identitat. Però com ataca la base de dominació patriarcal, que és la més antiga, estem en una reacció violenta contra el feminisme i qualsevol altra forma d'identitat cultural i sexual. Que està en la base del trumpismo, de Vox i de tots els moviments d'extrema dreta en tota Europa que estan guanyant.

P. Moviments que d'alguna manera venen d'internet i alhora reaccionen contra ell.

R. Sí, perquè internet no és un món en si. Internet som nosaltres. En internet estem tots. El feminisme es va desenvolupar molt amb internet, però també l'antifeminisme, el sexisme, el nazisme. És una plataforma que construïm per com som i què fem cada dia. Tota la utopia —en la qual jo vaig participar— del principi, del “creguem una comunitat universal i ens relacionem lliurement els uns amb els altres”… Ens relacionem, sí, però amb els qui volem. I si jo soc un racista, perquè utilitzo internet per a trobar més racistes.

P. Llavors, el problema d'internet no és la hiperconexión, sinó la homofilia? Aquest ajuntar-nos amb els quals són exactament iguals que nosaltres.

R. Homofilia és una expressió perfecta. S'han inventat una altra, les cambres de ressò, però és exactament això. Internet som nosaltres col·lectivament a partir del principi que assenyales, és a dir, jo vaig amb els meus, jo decideixo qui són. Aquí em trobo a casa, i no vaig amb els altres, no llegeixo als altres, no discuteixo amb els altres, els ignoro o extermino. I aquesta és la fragmentació total. Una societat amb institucions que ja no cohesionen i en la qual internet permet el separatisme cultural. No és culpa d'internet, és meravellós, amb comunes meravelloses: l'art, la cultura, la ciència. Però també fragmenta. Quan una societat és fragmentada, aquesta fragmentació s'amplifica per internet. I el mateix amb la IA. El problema no és en si la tecnologia, sinó l'amplificació de tendències destructives en nosaltres. Diria que tots som les dues coses, àngels i dimonis. Som uns animals poc controlats que hem construït uns instruments tan potents que, si ens posem de debò a oposar-nos, ens podem destruir fàcilment.

P. La teoria era que les comunitats menys afavorides anaven a empoderar-se en les xarxes, però estem veient el contrari, una unió inèdita entre el poder tecnològic i polític.

R. Les dues coses. D'una banda internet va ser, i és, la base de grans moviments socials transformadors. El 15-M a Espanya no hauria pogut existir sense ell, ni els moviments socials que continuen succeint en el món. D'altra banda, els grups poderosos dominen cada vegada més a través de sistemes de control algorítmic, i els grups destructius, antifeministes, racistes, etcètera, també s'estan organitzant per internet. No és que comencéssim amb una cosa i després va ocórrer l'altra. És que conforme internet va sortir de petites comunitats benintencionades (científics, intel·lectuals…) i es va expandir al món, perquè s'ha fet el món. I el món està ple de, jo dic, no sols de gent dolenta, sinó de la part dolenta de tots nosaltres. Si ho pots articular en xarxes en l'àmbit planetari o local, tot això s'amplifica.

P. Conserva l'optimisme? Continua creient en la revolució?

R. Bé, diguem transformació social. La revolució per a mi té un sentit estricte, que és polític. Succeeix quan hi ha un canvi, una destrucció d'un Estat, d'un sistema institucional. Parlar de revolució tecnològica també és correcte. Sobre l'optimisme: soc un clàssic, continuo repetint la famosa frase de Gramsci, pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat. Si ets optimista però no saps en quin món vius, t'anirà malament. Cal analitzar. I si analitzo, veig un món actual clarament en procés autodestructiu.

P. Què està passant als EUA?

R. El canvi fonamental de l'ordre mundial, que el converteix en desordre. Està sent (aquí sí que puc usar el terme) una revolució: és un canvi de sistema institucional. El trumpismo no és efímer. Ve d'un agent de l'antisistema polític que és Trump. No és un antisistema anticapitalista: és el més capitalista de tots. És una altra paradoxa de la història: un multimilionari es converteix en l'agent de transformació del sistema polític secundat per la classe obrera.

P. Creu que serà important un Papa estatunidenc?

R. Fonamental, com ho ha estat Francisco. El paper de l'Església catòlica pot ser fonamental, però, si no, serà un altre grup religiós. Perquè és que no queda res. La democràcia només existeix en les ments de les persones. I si la gent no creï en els partits, en la democràcia, en les institucions, perquè es va acabar. En aquest context, com més antisistema polític ets, millor. L'èxit de Podemos va ser aquest, però quan va passar a ser part del sistema, es va acabar. I el mateix ara: la política de moda és l'antipolítica. Vox és un partit antisistema. El revolucionari Trump no sols està transformant el sistema institucional, sinó també la globalització, que estava basada en l'absència de fronteres econòmiques. Els aranzels s'usen com a estratègia geopolítica. El món es mou una altra vegada pel nacionalisme, la gran paraula. els EUA, la Xina, el Japó. A Europa, els moviments d'extrema dreta són nacionalistes, antieuropeus, va començar amb el Brexit. La discussió pública a Espanya era “el nacionalisme és retrògrad, tots som ciutadans del món”. I al contrari, hi havia un ressorgir a tot el món.

P. És una manera de posar límits a la societat digital?

R. Quan parlem que les xarxes socials són instruments d'odi, de racisme, de sexisme, i del nacionalisme de tota mena, bo o dolent, de què estem parlant? Que les tendències en la societat d'internet les amplifica. Internet no és, per definició no pot ser, nacionalista. És global. Però és la plataforma global per al nacionalisme de cada Estat.

P. Culpem de tot a internet, però en el seu últim llibre (La societat digital, Aliança, 2024) diu que és pànic moral, reacció al canvi.

R. Qualsevol canvi important en el món de la comunicació s'acompanya de la reacció contrària. Va ocórrer amb la televisió. Als professionals d'un mitjà els costa passar a un altre. L'un altre són els intel·lectuals. Els que han tingut alguna influència històrica ja no tenen, es troben desintermediados per internet. Poden publicar les seves columnes o els seus llibres o els seus articles, igual que qualsevol publica el que vol en internet. Els influencers són més influents que els intel·lectuals. Llavors ataquen al missatger. Home, si encara estàs pensant en Kant en lloc d'ocupar-te del que passa en el món i proporcionant idees que a la gent li interessin… Estan desorientats amb internet perquè eren el referent cultural i ara es perden en la cacofonia general.