Que la dreta s’equivoca sent islamòfoba sembla tan obvi com que hauríem de ser capaços de reprovar el Govern d’Israel sense afavorir l’antisemitisme. Que la immigració és bona per a Espanya és tan cert com que l’hipercanvi ètnic a què assistim augmenta la percepció d’inseguretat entre la població. Respectar el gradualisme cap a la democràcia de l’Aràbia Saudita; admirar el creixement econòmic xinès o, ara que estem commemoratius, sentir gratitud per la generació d’espanyols que va aconseguir transitar de la llei a la llei, gairebé sense vessament de sang, hauria de ser compatible amb la defensa, sense matisos, especialment entre els més joves, del nostre compromís democràtic o, el que és el mateix, la repugnància per l’augment de les desigualtats, l’autoritarisme i la intolerància.

Als que raonem així, molts ens acusen de ser equidistants. I, com se sap, per als fanàtics d’avui, que són els de sempre, l’equidistància no ha estat mai una virtut, sinó que suposa un defecte irritant. Per bé que segons el diccionari l’equidistant és aquell que està a la mateixa distància entre dos punts, en política el terme generalment té una connotació negativa, s’associa a tebiesa, a no voler mullar-se per aquest partit o per aquell altre. És una llàstima, perquè en teoria l’home modern s’hauria de poder distingir per la seva autonomia moral, per saber formar-se una opinió –i defensar-la– fent ús tan sols de la raó, sense prejudicis, supersti­cions ni lleialtats tribals, fins i tot amb el risc d’equivocar-se o de quedar-se sol. Per experiència pròpia us puc assegurar que procurar donar la raó a qui la té no sempre és una bona idea a curt termini, ja que sempre ha estat més confortable espifiar-la amb els teus que encertar i quedar-te sol. També és conegut que avançar-te a la teva època és una manera com qualsevol altra d’equivocar-te. Així, per exemple, el 2025 tothom sap que el procés va ser un disbarat, però haver-ho advertit el 2017 potser no va ser ni savi ni oportú.

Un dels autors que ha posat el dit a la nafra és Miguel Ángel Quintana Paz, amb el seu ja cèlebre article titulat El moderadito. Ell no parla d'equidistància, però sí d'aquesta forma d'astúcia que anteposa el desig de caure bé “per igual a tirs i troians” a la recerca de la veritat. El relativista (com també es podria haver titulat l'article) recorre a una falsa idea de moderació: la que entén que la manca de conviccions és una condició per a la pau social. Si deixem de banda les pretensions de veritat –diu el vell tòpic–, aleshores no ens barallarem per tenir raó; serem tolerants i oberts.

En la seva rèplica al mantra, Quintana Paz recorda que la defensa de la democràcia necessita conviccions fermes. No va ser l'excés de “certeses robustes” allò que va facilitar la vida als totalitarismes del segle XX, sinó el seguidisme acrític. A extremistes com Hitler, Pol Pot o Stalin els va venir molt bé comptar “amb milions de moderadets”, persones “que van assistir impassibles a aquests horrors sense perdre mai, o no perdre en excés, la seva proverbial moderació”.

A aquesta tesi n'acompanyen altres que afegeixen certa confusió a l'article, com quan es posa a fer exegesi bíblica. De vegades, sorgeix el dubte de si la crítica de Quintana Paz va dirigida només als moderadets o si també l'estén a la moderació. Recentment, ha tornat sobre la importància de les conviccions en un altre article amb una tesi més perfilada.

Què diuen de l'equidistància els qui són titllats d'equidistants? N'hi ha que s'ho prenen com un elogi, com el periodista Juan Soto Ivars: “El que t'estan dient és que no saben gaire on col·locar-te”, explicava en un col·loqui. Per ell, el problema no és que hi hagi gent heterodoxa o ambigua, sinó que se'ls toleri cada vegada pitjor.

"En un moment d'intranquil·litat i de tensió cultural, tothom necessita categoritzar-ho tot. Necessita saber des d'on es diu cada cosa, s'interpreta tot segons on vingui". El qualificatiu equidistant funciona llavors “una mica de cotxe escombra (…) per a tota aquesta gent que és massa ambigua o que no ha deixat perfectament clar qui vota a les eleccions”.

Ho confesso: Jo sóc equidistant, fins i tot amb mi mateix.