N'hi ha que parlen de la soledat com si fos una malaltia silenciosa, un mal que aguaita els grans als passadissos de les residències o als pisos massa grans per a una sola vida. Però hi ha una altra soledat, menys esmentada, gairebé clandestina: la soledat desitjada. Aquella que no neix de l'abandó, sinó de la lucidesa. Aquesta que no fa mal, sinó que allibera.
La soledat triada és un territori sense màscares. No cal fingir entusiasme ni moderar silencis. No cal negociar cada gest ni justificar cada cansament. És un espai on es pot escoltar sense interferències, on el temps deixa de ser una cursa i es converteix en un company que camina al mateix ritme.
Potser per això sorprèn la por que molts senten davant de la idea d'envellir sols. Com si la companyia fos sempre un bàlsam i la solitud, sempre un càstig. Però conviure també té el preu: exigeix ​​paciència, exigeix ​​renúncies, exigeix ​​contemplar la lenta erosió dels qui estimem i, la nostra pròpia reflectida en ells. No és fàcil mirar de cara a la decadència compartida. En canvi, la soledat escollida ofereix una manera diferent de dignitat. Permet ordenar la vida com qui ordena una biblioteca: sense pressa, sense interrupcions, sense haver d'explicar per què un llibre es queda i un altre se'n va. És un estat gairebé perfecte per a qui ha viscut prou per saber que la pau no sempre es troba en el soroll dels altres.
No es tracta de negar el valor de l'afecte ni de menysprear la companyia. Es tracta de reconèixer que hi ha moments en què l'ànima demana silenci, demana espai, demana ser propietària de si mateixa. I que aquest desig no és tristesa, sinó maduresa.
Potser la soledat no és el buit que molts temen, sinó la llar que alguns anhelen. Una llar sense parets, sense horaris, sense expectatives. Un lloc on un pot, per fi, descansar de tot allò que no és essencial. I quan un arriba a aquest lloc, descobreix que no està sol. Està amb ell mateix. I que, per primera vegada, amb això n'hi ha prou. I en aquest precís moment, és quan la soledat es fa solitud.