Qui ens havia de dir que la cultura analògica quedaria desplaçada per la digital sense la més mínima resistència? El nou horitzó de digitalització ens acosta a una realitat definida pels avenços en intel·ligència artificial, biologia, robòtica o l'acceptació del posthumanisme com a resposta als nostres desitjos infinits de canvi. No es tracta d'advertir dels perills que pot arribar a produir la digitalització en la societat, que en molts casos és positiva, sinó de constatar l'error que representa no prendre consciència que els éssers humans som, abans que res, analògics, encara que els més joves es considerin ells mateixos nadius digitals, perquè encara no han descobert el plaer de ser un nadiu analògic.

Mentre defensem qualsevol avanç tecnològic ens anem aproximant més a un ésser digital. Modificant la nostra condició humana, ens oblidem que la nostra comprensió del món depèn de la moral, de la política, l'estètica i la cultura. És interessant observar aquesta paradoxa. Mentre que el món avança imparable cap a una societat digital, un gran nombre de persones prefereix el rellotge d'esfera, que assenyala l'hora amb les manetes i no amb dígits, i això que el rellotge digital es deixa llegir sempre amb precisió de segons, tot i que té dificultats al carrer si hi ha molta llum. Però el paisatge del temps, si és al matí o la tarda, si és massa aviat o massa tard, s'entén millor a partir de la posició d'una maneta de rellotge d'esfera. Passa com amb els colors; no és igual la llum del sol a les 7 del matí que a les 4 de la tarda.

Però la història avança molt de pressa, massa potser, en tecnologia, el que és nou avui, és ja obsolet demà. Aquesta promesa d'un món digital sense límits xoca en moltes ocasions amb el que sentim com humans i que percebem poder arribar a perdre. El dret a l'analògic respon a la mobilització de molts ciutadans contra la dictadura dels algoritmes, la dependència cega de les xarxes socials, el rebuig a admetre que només podem arribar a la plenitud sent homes artefactes, controlats amb test d'ADN, empremtes digitals del cervell, detecció de la calor corporal o el reconeixement virtual a través de l'iris. Recordo el final de Fahrenheit 451º, amb aquells homes i dones aprenent-se de memòria cada un ells i elles una novel·la, per preservar-la, per mantenir-la viva en el temps, davant un Poder que cremava els llibres. El món digital no crema els llibres, però els guarda dins d'una Tablet asèptica, i ens treu el plaer d'agafar un llibre, d'olorar-lo, de fer anotacions en les seves pàgines, de llegir-lo pausadament. És la mateixa diferència que hi ha entre escoltar música d'un vinil o CD. La societat digital com un llibre a la Tablet, és cada vegada més freda i asèptica. 

Deia Cioran que traduir és com escriure una carta d'amor amb un diccionari, i Jenaro Talens que en una traducció el primer que es perdia era la poesia. La Societat Digital fa perdre la poesia de la vida i és incapaç d'una cosa tan simple i humana com dedicar-se a badar. Com no tornar llavors cap a la poesia? Ella té -com la vida- l'excusa de no provar res.