Els partidaris de fomentar la guerra intergeneracional han acumulat munició amb la notícia de l'augment de les pensions i els avisos de l'OCDE demanant que es reformin. Continua candent la discussió sobre si les pensions seran sostenibles en el futur, com diu el Govern, o hauran de desviar-se fons d'altres partides, com apunten els crítics. Reescrivint aquells cartells de “No disparin al pianista” dels vells westerns, podríem recomanar no carregar la culpa dels problemes dels joves als pensionistes.

Si en els salons dels antics westerns de Hollywood apuntaven cartells demanant al respectable, els aspres cowboys, que no disparessin al pianista, ara podríem encarregar a la impremta algun rètol pregant que no li carreguessin al pensionista tota la culpa dels problemes de les generacions joves. Pot ser que a vegades Espanya sembli que no és país per a joves, però convertir aquella lluita de classes, ara aparentment ja passada de moda, en lluita de generacions no sembla la millor recepta.

En qualsevol cas, la setmana passat, els partidaris d'aquesta guerra van poder acumular munició amb una notícia i dos advertiments sobre les pensions. La notícia va ser que l'increment de les prestacions per jubilació per a l'any vinent serà del 2,7%, d'acord amb el sistema tant benvolgut per alguns com criticat per uns altres d'indexar la seva pujada amb la inflació. No obstant això, aquí es pot precisar que aquest augment dels pensionistes queda per sota del que han tingut els salaris al llarg del 2025, que al llarg de l'any s'ha situat en el 3,5%, segons l'estadística d'octubre dels convenis col·lectius. Ho dic per la comparació que se sol voler establir entre el manteniment de poder adquisitiu dels uns i els altres.

I els dos avisos van arribar de la mà de sengles informes de l'OCDE, reclamant una retallada en les prestacions de les pensions. Aquest organisme es va sumar als endevins de la insostenibilitat del sistema de pensions, amb la incògnita de si actua com Cassandra, castigada amb el do d'unes profecies sempre encertades, però que ningú creurà; de si serà l'àugur convincent que portarà a una reforma del sistema per a afrontar l'envelliment de la població; o bé, de si es tracta d'un savi equivocat i les seves previsions no són les correctes, com argumenta la Seguretat Social espanyola.

Troia va caure per no escoltar a Cassandra, però les pensions espanyoles, sí, d'una banda, reben crítiques i demandes de reformes, d'altra banda, la veritat és que en els exàmens oficials aproven, encara que sigui per la mínima, amb queixes del tribunal examinat i fins i tot, amb alguna acusació de suposada ajuda arbitral (del Govern en aquest cas). I en les pensions encara no s'ha incorporat el VAR.    

Comencem per l'aprovat. Ha sigut al març d'enguany quan la Airef va certificar que no era necessari aplicar la clàusula de tancament prevista perquè, en cas de desviament significatiu, s'augmentaran automàticament les cotitzacions socials per a compensar el dèficit detectat. El Govern va aconseguir aprovar, però amb queixes del propi examinador, l'Airef, a qui no va agradar la fórmula de càlcul que li van marcar el Govern espanyol i la Comissió Europea; que, a l'aprovat, va afegir un asterisc amb els seus avisos sobre l'empitjorament de la sostenibilitat de les pensions. Ara tocarà passar un nou examen d'aquí a dos anys, encara que el Govern, per pressions de Brussel·les, va demanar un nou test abans de juny del 2026, examen que l'Airef no sembla molt disposada a escometre.

I ara continuem amb els avisos. L'OCDE apunta dos càlculs de futur a tenir molt en compte. Alerta que Espanya es convertirà en el país que més gasti del PIB per a pagar pensions en el 2050, un 17%; estimació criticada pel Ministeri d'Inclusió i Seguretat Social per incloure dades desfasades; i també avisa de la reducció progressiva del nombre de treballadors per pensionista. Una de les receptes que planteja és ampliar a 35 anys el període de càlcul de la pensió. L'última reforma va situar el termini en 29 anys, però eliminant els dos pitjors, un objectiu que s'aconseguirà de manera progressiva. Insuficient per a l'OCDE.

L'OCDE avisa i Brussel·les vigila, però hi ha un element a tenir en compte per a interpretar els senyals que arriben des de la Comissió Europea. Fidels a la missió que té encomanada, el que preocupa l'Executiu comunitari és la sostenibilitat del sistema, que quadrin els números. El que, en canvi, és un element secundari per a ells és la satisfacció que rebin els ciutadans. No és que ho ignorin, però no és la seva prioritat.

Per exemple, A Brussel·les estaven encantats amb el factor de sostenibilitat de les pensions del PP que havia d'aplicar-se en el 2019, i que vinculava el seu càlcul a l'esperança de vida, per a garantir la viabilitat del sistema davant l'augment de la longevitat. Un mecanisme, no obstant això, que després de diversos retards i modificacions, va ser suspès. És clar que agradava a Brussel·les. Amb aquest factor, els comptes quadraven perfectament. El problema és com d'arrasada deixava la paga als jubilats.

Una de les discussions se centra en la indexació de totes les pensions no amb l'esperança de vida, sinó amb la pujada dels preus, la qual cosa garanteix el poder adquisitiu, però suposa un alt preu per a les arques de l'Estat. S'insisteix en el “totes” perquè és un element clau del debat, amb algunes veus que apunten que podria limitar-se aquest augment, deixant fora a les pensions més altes. Això va ser especialment significatiu en el 2023, quan totes les pensions, també les màximes, van pujar un 8,5%, per a mantenir el poder adquisitiu després de l'espiral inflacionista de l'any anterior. Augment molt superior al que van experimentar els salaris, que es van quedar en el 3,7%.

Lluita de classes o de generacions? - En les pensions sempre hi ha una doble discussió. Si l'actual sistema de repartiment és el just i si, acceptant aquest sistema, cal posar-li límits per l'envelliment, a través de fórmules restrictives com ampliar els anys de càlcul als 35, com proposa l'OCDE, o limitant els increments.

Amb el sistema de repartiment, els treballadors estan finançant no la seva jubilació futura, sinó la dels actuals pensionistes. El que prima és la solidaritat intergeneracional. Aquesta solidaritat que ara està tan discutida, amb acusacions dels joves als baby-boomers d'acaparadors de riquesa, de la propietat i per què no?, també de les pensions. Sembla que són els culpables de gairebé tot. És un terreny en el qual s'intueix un cert interès a fomentar una lluita de generacions que substitueixi a aquella antiga lluita de classes. Els defensors de la teoria que Espanya no és país per a joves poden trobar arguments en els informes del Banc d'Espanya, que apunten que en les dues últimes dècades s'ha ampliat la bretxa de riquesa entre les generacions i les de major edat; i també en la propietat de l'habitatge, un factor determinant de la bretxa generacional.

Clar que carregar als pensionistes les culpes sembla una solució fàcil, interessada i poc eficaç per a fer front a aquesta bretxa generacional. Reescrivint a Hollywood, recomanem allò de no disparar al pensionista. Jaume Masdeu