“Quan Josep i Maria van arribar finalment a Betlem, tot estava ocupat [sold out ], com en un dels meus hotels de luxe”.
És la veu del president dels Estats Units narrant en un llibre per a nens el naixement del Fill de Déu.
“Al final, un hostaler els va oferir el seu estable per dormir amb els animals”, es lamenta l’hoteler d’or.
És un d’aquells llibres infantils amb un botó a cada pàgina perquè una veu te’l vagi explicant, en aquest cas amb la dicció d’“el teu president preferit”.
Tot narrat en aquell to humil que exigeix el Nadal: “En aquestes pàgines –llegim en la presentació d’aquesta novetat editorial– sentiràs el president més gran de la història d’Amèrica compartint els seus pensaments sobre el naixement més important que el món ha conegut, el naixement de Jesucrist”.
La veu de Trump –pots regular-ne el volum– està creada per l’ens que ens anuncien com a divinitat, la intel·ligència artificial, com els vídeos de Charlie Kirk pujant amb ales al Paradís.
“Hem capturat la seva inconfusible veu i estil per donar vida a aquesta història sagrada i alegre”, escriu l’editorial que ha publicat el llibre, President’s Bible, que forma part de la constel·lació del business presidencial. I l’han aconseguit, aquest estil. Trump parla als nens del govern de Roma com si parlés de Joe Biden: “No era el millor govern, honestament”. I en un llibre anterior, on Trump explica la història de l’Arca de Noé, afirma que el diluvi bíblic “definitivament no és una FAKE NEWS”.
Aquest conte de Nadal està beneït per una estrella del trumpisme, Anna Paulina Luna, congressista republicana per Florida. “M’encanta!”, diu a la promoció. En el gran pessebre en el qual han convertit Washington, Anna Paulina és el fitxatge perfecte. Li agrada modelar figuretes –proposa amb entusiasme que el rostre de Trump s’esculpeixi a la muntanya Rushmore– i és la maga ideal per col·locar l’àngel sobre l’estable: fa uns dies va assegurar amb rotunditat que “els éssers interdimensionals” són reals i afirma que no pot revelar més detalls sense violar els protocols de seguretat nacional.
Com sempre, el problema no és Déu, és el seu club de fans: l’editorial aspira a crear un costum tipus gall dindi d’Acció de Gràcies: “Comenceu una nova tradició, escolteu junts la veu de Trump”, es llegeix a la promoció amb la foto d’un avi i els seus nets arraulits l'entorn del llibre. És com la pedra fundacional d’Els pastorets d’Oklahoma, amb el to tuitaire de Trump substituint la narrativa noucentista de Josep Maria Folch i Torres.
Escriure Els pastorets el 1916 va ser fàcil, però s’hauria atrevit el prolífic autor a escriure i publicar un tendre conte de Nadal a la Barcelona de la guerra i els temples incendiats?
És el conte de Nadal més desconegut, dissimulat i sensacional de què tinc notícia. Va ser publicat per la popular revista infantil En Patufet i es titula Els camins retrobats. Explica la història de dos nois adolescents – en Janet i en Janot– d’un míser i imaginat poble del Pirineu català, Vallcatau, que decideixen escapar-se de casa atrets per la vida i la sensualitat de la metròpolis (ai, la temptació!).
“Arribats al suburbi de la gran ciutat –escriu Folch i Torres–, es començaren a adonar que la gent era si fa no fa com la de llur poble (...), i que no totes les olors que se sentien eren de perfumeria”. Penjats al carrer, morts de fred, en Janot li pregunta un dia al seu amic si és conscient de la festivitat que s’acosta: en Janet havia pensat el mateix. I, penedits, decideixen tornar a casa.
Ja a prop de Vallcatau, esgotats i amb una nevada creixent, observen “una estranya claror que tenyí d’un bany rosat la blancor de la neu”. És un refugi de pastor pirinenc. A l’entrar-hi veuen un home amb un bastó, i al seu costat, “reposant en un rústec banquet, una dona, la seva muller, agombolava amorosament, damunt de la seva falda, un petit infant de bolquers”.
“És per a ells, per aquest infantó, que he encès aquesta foguera –els diu el pastor–. La pobra gent! Anaven també de camí i la nevada els ha sobtat”.
En Patufet – republicans catòlics que surfejaven com podien la guerra i la fe – va publicar el conte el 17 de desembre del 1937. Era Nadal, però no es podia dir ni celebrar obertament. El gran Josep Maria Junceda va dibuixar les tres il·lustracions del relat, i l’última va ser probablement, sense que es notés, l’única imatge pública del portal de Betlem aquell Nadal a Catalunya.
Per agrair la calor que els havien donat, en Janet “es decantà damunt de l’infant i el besà reverenciosament al front. I girant-se cap en Janot, que s’havia quedat contemplant-lo, li digué:
–Apa, tu, Janot. Dóna-li gràcies, també.
–De bona gana –respongué ell, tot atansant-se a besar l’infant”.
Un cop begudes les escudelles de llet calenta ofertes pel pastor, van continuar el seu camí per poder arribar cadascun a casa seva abans de mitjanit.
“Uns braços amorosos els van acollir, i una besada va segellar llurs fronts, besada de pau, d’aquella pau duradora que, al capdavall de tots els camins retrobats, està reservada a tots els homes de bona voluntat”.
Cursi i moralista, el conte?. Deunidó. Però, entre l’esgarrifós buit moral de Trump i la insuportable moralina de l’altre extrem, em quedo amb el Nadal clandestí d’en Janet i en Janot. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada