La primera vegada que vaig sentir parlar de Pippa Bacca no va ser en un museu, sinó en l'esglaiat pati de butaques d'un teatre. La va invocar des de l'escenari del Lliure la creadora brasilera Carolina Bianchi, qui en La núvia i el bona nit Ventafocs posava el seu cos al servei d'un espectacle bell i esborronador, drogant-se amb una substància coneguda al Brasil com a boa noite, cinderela, similar a la burundanga, la mateixa que el seu violador havia utilitzat per a vèncer la seva voluntat deu anys enrere. Preguntant-se, com podem viure sabent que les dones sofreixen abusos que romanen impunes, la intèrpret comença a balbotejar, va perdent a poc a poc la consciència i es desploma. Llavors comença el malson: vuit performers simulaven una orgia no consentida amb un cos que ja només era un pes mort. Bianchi anava vestida de blanc, com Pippa Bacca, víctima d'un crim atroç que li turmentava.
El 8 de març de 2008, l'artista italiana, de 33 anys, havia sortit de Milà vestida de núvia, fent autoestop camí de Jerusalem a través dels Balcans, Bulgària, Turquia, Síria, Jordània i Líban, amb l'esperança ingènua de que la cua del seu vestit esborrés els horrors de la guerra als països pels quals anava travessant. Al seu retorn, el vestit, tacat pel viatge, formaria part d'una exposició. Però el 31 de març, Pippa va ser violada i escanyada a 65 quilòmetres d'Istanbul per un conductor que s'havia ofert a portar-la. El seu cos nu va aparèixer al cap d'uns dies semienterrat entre matolls.
Havia emprès el viatge en companyia de la també artista Silvia Moro, però els seus camins es van separar agrament en arribar a Turquia. Moro va sentir un mal pressentiment i va declinar la invitació d'un conductor que es va detenir davant elles. Pippa es va sentir traïda, com si aquesta negativa entrés en conflicte amb l'essència mateixa d'una obra, Sposa in Viaggio, basada en l'hospitalitat i la confiança. “Si vius, guanyes”, diu la mare de l'artista en Sono innamorato di Pippa Bacca, un documental de Simone Manetti que inclou l'esborronadora filmació que dies després va realitzar l'assassí en unes noces amb el telèfon de la víctima. Bianchi volia sentir en escena la seva vulnerabilitat, compartir aquest acostament a la mort des del més sagrat de la vida.
Una cosa així degué sentir Ana Mendieta quan impactada per la violació i assassinat de Sarah Ann Ottens, estudiant d'infermeria de la seva mateixa universitat de Iowa, va crear en 1973 Rap scene. L'artista cubana es va lligar a una taula amb la part inferior del cos nua i impregnada de sang de vaca i va romandre immòbil durant dues hores. Als seus companys –tots homes– els va demanar que acudissin al seu apartament a una hora acordada prèviament per a presenciar l'escena del crim. Dotze anys després, seria ella la que cauria del pis 34 del gratacel de Manhattan que compartia amb el seu marit Carl Andre, acusat i després absolt del seu assassinat amb el silenci còmplice del món de l'art.

La mujer como víctima, una canallada y no sigo que me salgo de quicio.
ResponEliminaHe recibido un email de Cruz Roja, me dicen que este año ha crecido un 42%las personas sin hogar, eso a pesar de la bonanza económica, cada vez entiendo menos
Saludos
Una historia terrible y hermosa, que nos muestra lo mejor y lo peor del ser humano.
ResponEliminaEste dato de a cruz roja no me cuadra con lo que veo a mi alrededor, habría que ver a que zona de qué ciudad se refiere.
Som depredadors de naltros mateixos. Capaços del millor i del pitjor.
ResponEliminaConfiables? A mi la vida m'ha ensenyat que més aviat poc.
S'ha d'intentar ser empàtic amb l'altre, encara que et donin una somanta d'hòsties més d'una vegada.
EliminaLo he vuelto a leer y es en Europa el aumento.Es que dan muchos datos a diferentes niveles.
ResponEliminaEs que a nivel europeo este dato y nada SIN ESPECIFICAR de poco sirve y menos representa.
ResponElimina