CINC EUROS PER VEURE MORIR ALGÙ EN DIRECTE

Sergio Jiménez tenia 37 anys quan la nit de Cap d'Any va morir durant un degradant “repte” en directe, convertint-se en la primera víctima espanyola d'una viscosa i creixent tendència global. Durant el repte que va acabar amb la vida, havia consumit fins a sis grams de cocaïna en tres hores, a més de quantitats ingents d'alcohol. Sembla que Jiménez era una víctima perfecta: en diversos articles coneguts seus explicaven que era una persona amb problemes de salut mental, en tractament psiquiàtric, i amb necessitat de diners. Simón Pérez, de qui ja se n'ha parlat llarg i estès, va ser la seva cicerone al món del streaming.

Hi ha juristes que parlen clarament d'un possible delicte d'inducció, perquè per entrar en aquest suposat penal no cal voler matar algú: només cal empènyer-lo sabent que es pot fer mal i no fer res per impedir-ho. I això és justament el que feien els seus espectadors, engreixar l'incentiu pervers que com més degradant sigui el contingut, més lucratiu sigui. Ha passat amb el mateix Simón Pérez, amb el francès Jean Pormanove (mort a l'agost) i amb molts d'altres: com més mal estàs, més paguen els viewers; com més t'humilies o et destrueixes, més atenció reps.

"Tranquil, que ara s'aixeca", o "Només està dormint la mona", són alguns dels missatges que el germà de Jiménez, que va descobrir el cos, va poder llegir a la pantalla de l'ordinador, ja que alguns van tenir el quall d'escriure una vegada que Jiménez ja s'havia desplomat. Els missatges més crítics a les xarxes socials no deixen d'assenyalar una cosa que no podem obviar, per incòmode que sigui, i és que tot això no existiria sense públic. Sense gent disposada a pagar cinc euros per veure algú drogar-se fins a caure rodó, sense grups que aclamen, provoquen i es burlen, sense espectadors que confonen anonimat amb impunitat, res d'això passaria.

Internet s'està convertint en un parc temàtic de la degradació física, i cada dia hi ha més vídeos de gent inflant-se a menjar i medicaments o vomitant-se els uns als altres després d'obrir una llauna del fètid peix surströmming. Fa pocs mesos la model d'OnlyFans Bonnie Blue (que fa dues setmanes va ser detinguda a Indonèsia) va fer la volta al món per un repte ímprob que també es va fer viral: tenir sexe amb 1.000 homes en 12 hores, evidentment amb la càmera davant. El missatge, per al món i per a les noves generacions, queda clar: tot és susceptible de màrqueting en aquests temps. Fins i tot hi ha un rumor que corre per les xarxes i resulta molt interessant: als EUA hi ha apostes sobre quant duren les conferències de premsa de la Casa Blanca, i molts assenyalen que la portaveu, Karoline Leavitt, és a l'all perquè just quan s'acosta el límit d'una aposta curta abruptament la seva compareixença. Hi ha analistes que demostren que se'n va just quan les licitacions estan més altes i el moment en què es va fent més viral.

L'espectacularització del patiment aliè és una pràctica habitual des de fa mil·lennis, però avui aquest patiment es viu en directe i té un potencial abast mundial. Internet ha portat coses bones, però també ens ha xopat de la pertinaç idea que tot el que passa és susceptible de convertir-se en contingut. Tant se val que es tracti de terratrèmols, de la loteria o d'un nou escàndol de corrupció, tot es degluti de la mateixa asèptica manera i això explica, per exemple, l'èxit del model d'exposició social d'outsiders a ZonaGemelos o que minuts després de la captura de Maduro ja hi hagués vídeos que recreaven amb IA l'entrada de les Delta els ulls embenats i cascs aïllants en punxadiscos.

Cada vegada més veus crítiques advoquen per la desconnexió de mica en mica, però la realitat s'entesta a anar en la direcció contrària: vivim en un món on tot és susceptible de convertir-se en l'excusa que tocava aquell dia per generar contingut i alimentar l'insaciable i insomne ​​Moloch digital que ens envolta. Potser aquest és el veritable mal del nostre temps, i no la geopolítica.

Share This