El meu pare ajudava amb aliments tres germans vells que vivien en una casa en ruïnes. La meva mare donava menjar a un noi que passava a l'hora de dinar. Qualsevol que toqués a la porta de la meva àvia se n'anava amb mercaderia i diners. Era una solidaritat espàstica, ningú es preguntava si li feia mal a un captaire quan li donava plata. Teníem l'esperança que, per una estona, la vida d'aquelles persones fos millor. Quan la meva àvia veia anar-se'n el subjecte groller, rotós, sacsejava el cap i deia: “Com pot ser?”. Aquesta pregunta implicava coses: com pot ser que aquesta persona estigui així, com pot ser que no em posi a cridar, com pot ser que no puguem fer res perquè deixi de ser-ho? Ara visc a Buenos Aires i, com gairebé tots, no faig res. El darrer cens del Govern de la ciutat va revelar que hi va haver un augment interanual del 30% de persones vivint al carrer: 5.176 éssers. Un altre, realitzat per diverses ONG, va llançar un número diferent: 11.892. És molta gent. Corro sempre al voltant del mur d'un cementiri. L'altre dia, hi havia dues persones dormint al raig del sol amb 39 graus. Un d'ells, el que semblava dona, em va fer tota la impressió d'estar mort. Dijous vaig veure com la policia s'emportava un home, una dona i un nen que, assegut sobre un matalàs, mirava cap al no-res. Sovint veig una noia preciosa pentinant-se i parlant sola. Mai no m'aturo, no pregunto. No és que tingui por, és que no sabria què fer. L'extraordinari fotògraf argentí Dani Yako acaba de publicar el llibre 'Exclusión', editat per Rizoma, amb un text de Martín Caparrós, que reuneix fotos de persones que dormen al carrer i la cara de les quals no es veu. Embolicats en mantes, plàstics, cartrons, aquests dorments recaragolats, larvaris, amortallats, no ens parlen de l'única pregunta que sembla importar —quants són?—, sinó de l'única que realment importa: com pot ser? - Leila Guerriero, al País.