FRANKENSTEIN A GROENLÀNDIA

No crec gaire en les anàlisis geopolítiques. El delirant final de Frankenstein ens ofereix més claus per entendre el món d’avui que qualsevol observació basada en “allò que explica, fa entenedora, justifica, alguna cosa”, com defineix l’Institut d’Estudis Catalans el concepte raó. Plàcid García-Planas Marcet. 

Cap think tank no va ser capaç d’intuir la irrupció de les primaveres àrabs. Ni d’imaginar que els talibans arribarien a Kabul en només tres setmanes. Ni de sospitar que Baixar al-Assad cauria en onze dies. Ni que Putin envairia Ucraïna. Ni que els ucraïnesos resistirien com resisteixen. Ni que un president dels Estats Units amenaçaria d’arrabassar per la força territori d’un altre país aliat de l’OTAN. 

No crec gaire en les anàlisis geopolítiques perquè ignoren el poder de la biologia. Que potser la història d’Europa, amb la composició i descomposició de regnes i imperis, no és la història de mortals coronats que funcionaven biològicament bé (o malament) al llit? Putin, per exemple, es va fer fotografiar fa un parell de dècades cavalcant al descobert per paisatges siberians. Eren els abdominals com a full de ruta: la invasió d’Ucraïna va començar en aquella ostentació muscular. 

És com l’obsessió del secretari de Guerra dels Estats Units, Peter Hegseth, per exhibir la seva musculatura a Twitter: la invasió de l’Àrtic també comença aquí. La carn com a geopolítica. Cadàvers i electricitat: eren els elements amb què experimentava un inquietant científic anglès anomenat Andrew Crosse. Afirmava –hauria fascinat Peter Thiel o Elon Musk– que havia creat petites criatures en forma d’insectes que aconseguien caminar i espavilar-se per si mateixes. 

L’escriptora Mary W. Shelley va assistir el 1814 a una de les seves conferències i, quatre anys més tard, publicava la seva novel·la Frankenstein o El modern Prometeu , la història de Víctor Frankenstein, un estudiant de Ciències Naturals de la Universitat d’Ingolstadt que –robant trossos de cadàvers pels cementiris i recosint-los– aconsegueix donar vida a un ésser d’aparença humana, de dos metres i mig d’alçària i aspecte repulsiu. 

A l’instant mateix de la seva creació, Víctor comprèn el profund horror de l’experiment i acaba per abominar el monstre. Però l’ésser ja ha adquirit vida pròpia i només aspira a l’amor que els humans li neguen. Demana al seu creador que li fabriqui una companya vital i ell ho rebutja aterrit. La criatura assassina el germà, el millor amic i la promesa de Frankenstein, i el científic, encès per l’odi, inicia una delirant persecució de l’ésser per l’Àrtic, “Un viatge destructiu i gairebé sense fi, a través de les muntanyes de gel de l’oceà”. 

Hi ha alguna cosa groenlandesa en el creador de Frankenstein i alguna cosa monstruosa en Trump, començant per un insondable narcisisme: “Una nova espècie em beneiria com el seu creador i deu originària; moltes natures felices i excel·lents em deurien l’ésser”, pensa el científic imaginant l’èxit del seu experiment. Començant amb el narcisisme i continuant amb la revenja. “Vaig cap als eterns gels del nord, on patireu el dolor del fred i del glaç, als quals soc insensible (...) el vostre dolor satisfarà el meu odi etern”, amenaça el monstre. “Tan sols la revenja em donava forces, em calmava, modelava els meus sentiments”, confessa el seu creador a l’hora de perseguir-lo. “Odio els meus oponents i no vull el millor per a ells”, va declarar Trump al funeral de Charlie Kirk. 

Un any després –dimarts que ve– d’assumir per segona vegada la presidència, i suturats avui tots els trossos biològics del Prometeu MAGA , apareix davant nostre un ésser amb la cara de Trump recosida a les pupil·les de Patel, al cervell de Miller, al tors d'Hegseth, als braços de Vance, a les cames de Noem i recosida a diferents dits com el de l’ambaixador de Washington a Reykjavík: en aquest drama àrtic, dijous va assegurar que Islàndia també acabarà integrada als Estats Units. A la pell de la criatura falta per suturar l’streamer Nick Fuentes, que un dia va sopar a Mar-a-Lago i que acaba de dir: “El meu problema amb Trump no és que sigui Hitler, el meu problema amb Trump és que no és Hitler”. En aquesta història tan hemisfèrica i bromosa, però, no és clar qui és qui. Víctor Frankenstein, creador de l’abominable ésser, seria el votant trumpista? 

Què passa amb la resta de nord-americans? I segur que els europeus –tan encantats d’haver-nos conegut– no hem ajudat a recosir i suturar cap dit del monstre amb la superioritat moral amb què solem mirar els nord-americans? 

No crec gaire en les anàlisis geopolítiques perquè també ignoren la psiquiatria, disciplina híbrida mèdica elemental per interpretar aquests temps d’encriptats oligarques i autòcrates sense fre que burxen pel gel. Homes rars buscant terres rares. Més que en anàlisi sobre geopolítica, crec en anàlisi sobre geopolítics, els CEO del món. “Mai no podré trobar simpatia en ningú”, es lamenta el monstre de la mítica novel·la abans de desaparèixer a l’abisme. “La gent m’hauria d’estimar, m’hauria d’estimar molt més del que m’estima”, tuiteja la criatura que ara ens arrossega per l’Àrtic.

Tot, al final, es redueix a l’amor.

Share This