LA SOLITUD I UNA INQUIETANT APP XINESA

 

La solitud s’ha instal·lat entre nosaltres amb la discreció d’una pluja fina que sembla inofensiva fins que, sense adonar-nos-en, ens deixa completament xops. No arriba amb escàndols ni grans anuncis, però avança. S’escola en les llars unipersonals que creixen a totes les ciutats del món, en els silencis dels ascensors, en les pantalles que il·luminen rostres sense il·luminar vides. I encara que molts la presentin com una elecció moderna —la llibertat de viure sense lligams, la comoditat de no haver de donar explicacions—, cada cop és més evident que, en massa casos, no és una decisió sinó una conseqüència.

Vivim en societats que celebren l’autonomia com si fos un sacrament. Ens ensenyen a ser autosuficients, a no necessitar ningú, a convertir la independència en una mena de medalla moral. Però aquesta èpica del jo té un preu: quan la vida es complica, quan la feina pressiona o la salut trontolla, descobrim que l’autosuficiència és un mite que s’esvaeix just quan més falta fa. I aleshores apareix la solitud, no com un refugi, sinó com un recordatori incòmode que no hem estat dissenyats per viure aïllats.

Les noves tecnologies, que prometien apropar-nos, han acabat creant una il·lusió de companyia que amb prou feines toca la superfície. Converses que duren el que triga un dit a lliscar, vincles que s’evaporen amb la mateixa facilitat amb què es tanquen aplicacions. Mai havíem tingut tantes possibilitats de comunicar-nos i, tanmateix, mai havia estat tan difícil sentir-se acompanyat. L’abundància d’opcions no ens ha fet més lliures, sinó més temorosos: temorosos d’escollir, d’equivocar-nos, de comprometre’ns. La por al compromís s’ha convertit en una mena de defensa preventiva, com si estimar fos un risc massa alt per a una generació acostumada als contractes temporals i a les garanties inexistents.

Mentrestant, el temps —aquest bé escàs— s’ha convertit en el gran enemic dels vincles. Jornades interminables, desplaçaments esgotadors, la sensació permanent d’arribar tard a tot. Com es poden construir relacions profundes quan amb prou feines queda energia per sostenir-se un mateix? La solitud, en aquest context, no és una anomalia: és gairebé una conseqüència lògica.

Però el més inquietant d’aquesta epidèmia silenciosa és que els seus efectes no es veuen a simple vista. No deixa cicatrius visibles, no provoca titulars dramàtics. Es manifesta en petits gestos: en la tassa de cafè que sempre s’acaba sola, en el missatge que no arriba mai, en l’absència d’una veu que pregunti com ha anat el dia. I, tanmateix, les seves conseqüències són profundes. La ciència fa anys que ho adverteix: la solitud deteriora la salut, escurça la vida, erosiona la ment. No és un caprici emocional, és un problema de salut pública.

Potser el primer pas per combatre-la és reconèixer que la interdependència no és una feblesa, sinó una condició humana. Que necessitem els altres tant com l’aire o el descans. Que la vida compartida —amb les seves friccions, les seves renúncies i les seves incerteses— continua sent un dels pocs antídots reals contra aquest buit que cap pantalla no pot omplir.

DEMUMUU, LA INQUIETANTE APP CHINA - Estàs mort? La pregunta no pot ser més inquietant, però la veritat és que funciona, per no dir arrasa, a l'entorn on es planteja. Si Le Me (estàs mort en xinès) és el nom elegit per a una aplicació que triomfa en aquest país asiàtic. Aquesta darrera setmana ha estat, tot i ser de pagament (al voltant d'1 euro), la més descarregada. Un èxit que s'explica per l'augment imparable de persones que viuen a la Xina sense cap companyia. Aquesta app, mirall d'aquesta realitat, té com a objectiu ajudar aquests ciutadans que viuen sols si els passa alguna cosa.

El funcionament de l'aplicació no pot ser més bàsic i senzill. L'usuari ha de confirmar periòdicament que segueix viu prement un botó. Si passen 48 hores sense fer-ho, l'app estàs mort? envia una alerta automàtica a un contacte d'emergència designat prèviament. El programa també està dissenyat per llançar aquesta alarma si no detecta, durant un temps preestablert, moviments al dispositiu. Abans d'enviar els missatges als números de telèfon seleccionats per l'usuari, l'aparell activa alarmes sonores i hi ha una versió prèmium que envia directament l'avís als serveis d'emergència locals.

Es podria pensar que la iniciativa ha estat pensada per a la gent gran. Però en aquest cas, res més lluny de la realitat. L'aplicació, per a sorpresa dels mateixos creadors, arrasa especialment entre els joves. Elles i ells són també molt conscients de la seva soledat i temen que si li passa alguna cosa, ningú no ho sap. Així que descarregar-se aquesta aplicació els proporciona alleugeriment: saben que algú (la persona que triïn) serà alertada si deixen de donar senyals de vida.

Les xifres al país asiàtic són preocupants: la Xina podria assolir els 200 milions de llars unipersonals el 2030; o el que és el mateix, el 30% de la població viurà sola. Però no cal anar tan lluny per constatar que aquesta realitat es repeteix. A Espanya més de 5,5 milions de persones viuen soles. Són mig milió més que el 2021. Aquesta aplicació es va llançar el 2025, però ha estat aquest mes de gener quan se n'ha disparat l'èxit. Sense campanyes de màrqueting, ni soroll mediàtic. Ha estat el boca-orella el que l'ha llançat a la fama i els missatges parlant-ne en xarxes. Una altra prova, coincideixen els psicòlegs, de l'ansietat amb què aquestes persones joves afronten la seva soledat per la por de morir sense que ningú se n'assabenti.

Sentir-se sols genera molta ansietat entre els joves, en pensar que poden morir sense que ningú se n'assabenti. L'aïllament d'uns sobreocupats ciutadans que van de la feina als seus apartaments petits i insonoritzats i d'aquells habitatges una altra vegada al seu lloc de treball –sense temps per fer vida social– ha estat la metxa que ha encès el triomf d'aquesta app a la Xina.

Després del triomf de la iniciativa a les xarxes s'ha obert ara un debat sobre el nom. Alguns consideren que “estàs mort?”, encara que ha servit per cridar l'atenció, és una presentació massa macabra. Així que proposen per a l'aplicació altres enunciats: “Estàs viu?”, “Estàs en línia?” o “Estàs aquí?”. L'app ha començat a desplegar-se, per altra banda, en l'àmbit internacional.

El nom elegit, fora de les fronteres xineses, és “Demumuu”, que si es fa la traducció en somali es referiria també a estar mort. En anglès s'ha optat, en aquesta exportació de la idea, per afegir la frase “are you alive (estàs viu).” A Espanya aquesta aplicació es pot descarregar per 0.99 euros. El que és clar és que potencials clients no en falten, ja que la soledat –tant si és buscada com forçada- és un mal cada cop més estès en aquest món. - Francisco Javier Ricou Sanz.

Share This