L'ÚLTIM CINEMA DE KABUL

Quan vaig entrar al Cinema Park amb el fotògraf Guillermo Cervera va ser com entrar en una altra dimensió. Adolescents i drogoaddictes entraven i sortien sense importar-los quan començava o acabava la pel·lícula. Perquè cada moviment de maluc era un guió. Cada cançó, un argument. No hi havia ni principi ni final. La floridura de la paret s'havia enganxat com una llauna al Rambo indi del cartell. Les butaques, la pantalla, tot estava a la vora de la podridura i el somni. - Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

El Cinema Park de Kabul –amb el seu deliciós disseny dels anys cinquanta– semblava una nau espacial aterrada a un planeta equivocat.

“Ens porten les pitjors pel·lícules índies, i els dies de cada dia ja ho veu, el poc públic són drogoaddictes que no saben on ficar-se”, es lamentava el seu responsable. Els portaven el pitjor, fins i tot la brutícia incrustada als cartells de les pel·lícules després d'arrossegar-se pels cinemes i la pols de l'Àsia central. Era l'any 2010, en plena ocupació occidental, i a la capital afganesa hi havia tres locals privats de projecció indescriptibles, que difícilment encaixarien amb allò que entenem per un cinema. I hi havia dos cinemes tipus paradís a l'afganesa, de propietat pública: el Cinema Park, enderrocat pel govern prooccidental just abans del retorn dels talibans al poder, i el cinema Ariana, enderrocat pel règim teocràtic fa tot just dues setmanes.

Sobre la runa de l'últim cinema de Kabul –un interessant edifici construït als anys seixanta– s'aixecarà un anodí temple comercial trufat de botigues, restaurants, un hotel i una mesquita, ha anunciat el portaveu del municipi de Kabul. “Com que ja no hi ha cinemes actius a l'Afganistan, no podem deixar aquest edifici sense utilitzar”, afegeix el portaveu talibà amb un cinisme celestial: com estaran actius els cinemes si ells mateixos han prohibit la projecció de pel·lícules?

A Kabul, la nostàlgia no és mai un error. “Llavors els cines estaven plens de gent”, em recordava l'encarregat del Cinema Park de la seva infantesa: el pare treballava en un cinema i ell ajudava venent llaminadures per les butaques. "Ve poca gent. L'electricitat se'ns en va. Estem sempre sols". El dia que vaig anar es projectava Angaara , rodada el 1996 per Anil Ganguly, la història d'un lladregot que es retroba amb el seu pare entre l'amor i els gàngsters... A la pantalla, megaratllada, es veia una estació d'autobusos nocturna, solitària, i contra tota lògica apareixien de. De cop. Del no-res.

El somni del Cinema Park era especialment còsmic: va passar d'acollir oracions –el primer règim talibà el va reconvertir en mesquita– a acollir, entre cel·luloide i cel·luloide, la final de Mister Kabul body-building contest. Tot són somiejos, començant per la dels talibans, que en resistir-se a projectar pel·lícules en una pantalla les acaben projectant a la seva ment: el fundador d'aquest surround integrista, el mul·là Omar, solia somiar que cavalcava sobre una gran serp que el protegia, impepinable senyal divina del seu lideratge. Pels talibans, els somnis són revelacions de Déu, missatges que guien les seves accions, potencien la seva fe i legitimen la seva lluita.

Ensomnis de reis i princeses afganeses: els primers cel·luloides muts al país del burca es van projectar en la intimitat del palau de l'emir Habibul·là. I els primers films públics es van projectar a Paghman, un poble del baix Hindú Kush convertit a la capital d'estiu de la cort, amb xalets a l'estil europeu i camp de golf. Va ser en aquest deliri arquitectònic on, després d'un viatge a París, el rei Amanulà va enviar el 1928 aixecar un petit Arc de Triomf. El somni era extrem: el rei va obrir els jardins reials al públic amb la condició que els afganesos entressin amb vestimenta occidental.

Els mul·làs van fer caure immediatament el rei com avui han enderrocat l'últim cinema de Kabul, fruit d'un altre somieig parisenc: després de la caiguda dels talibans, França va reconstruir el cinema Ariana i el mateix ministre de Cultura francès va viatjar a Kabul per inaugurar –quin guió!– el que acaben de demolir.

El meu somni afganès va ser el Cinema Park, el millor film que he visionat. Adolescents i drogoaddictes (les noies només existien a la pantalla) entraven i sortien de la sala sense importar-los quan començava o acabava la pel·lícula. Perquè cada moviment de maluc era un guió. Cada cançó, un argument. No hi havia ni principi ni final. Quan fallava l'electricitat, el generador no tenia força per arrencar els dos projectors indis i recorríen als russos: dos vells aparells amb trípodes de fusta que semblaven dissenyats per projectar documentals sobre l'extracció de metalls pesants a Yakutia... testimonis del miracle: la llum soviètica travessava els ratllats fotogrames indis i tot semblava possible a Kabul. En un país-burca, qualsevol silueta de Bollywood descontrolava la carn: la foscor del Cinema Park amagava plaers inconfessats. Perquè hi ha coses impossibles d'enderrocar.