Cal ensenyar la història a les escoles, i cal honorar la memòria de les víctimes del terrorisme. Però el que no pot ser és aquesta tradició espanyola que algunes víctimes valguin més que altres - Antonio Muñoz Molina

Me'n recordo com si fos ahir de la tarda tòrrida de juliol en què sentim a la ràdio que Miguel Ángel Blanco havia estat assassinat. Me'n recordo de sortir del Museu Thyssen i trobar-me a la vorera amb el meu amic Iñaki Esteban, que tenia la cara pàl·lida i desencaixada i em va dir que acabaven de matar a Vitòria Fernando Buesa ia la seva escorta. I me'n recordo exactament del carrer de Madrid per on anàvem la meva dona i jo i sentim a la ràdio del taxi que uns etarres acabaven d'assassinar Ernest Lluch . Ens vam quedar en silenci i la meva dona va trencar a plorar a la foscor del taxi, amb prou feines enllumenat pels llums freds de la nit de Madrid. Les notícies d'assassinats eren tan freqüents que s'havia instal·lat com una sorda rutina per acompanyar-les: la roda d'“enèrgiques condemnes” d'uns dirigents polítics, el silenci o l'ambigüitat oportunista i cínica d'altres, els jocs malabars amb les paraules, que en aquella època havien assolit un nivell insuperable de “ vilesa ” socialització del patiment ”.

Estàvem tristament acostumats, gairebé resignats, perquè de vegades ens guanyava un fatalisme derivat de l'esgotament, una amargor d'impotència. Me'n recordo del silenci del vespre a la plaça àmplia i civilitzada de la Vila de París, el rumor luctuós de les persones que ens congregàvem després de l'assassinat de Francisco Tomás i Valiente , als voltants del Tribunal Suprem. M'havia creuat alguna carta amb ell, i planejàvem menjar plegats algun dia. El menjar va quedar secament cancel·lat pel tret d'un pistoler.

Amics molt estimats vivien confinats a casa i només en sortien seguits per l'ombra de dos guardaespatlles. Espanya, als anys noranta, els primers d'aquest segle, era un país on es podia morir prenent un cafè, passejant pel carrer, posant en marxa el cotxe, comprant el diari. Els familiars de les víctimes sol·licitaven audiència i alè a monsenyor Setién, bisbe de Sant Sebastià , i ell els tractava amb fredor despectiva i els deia pastoralment que en lloc de l'Evangeli estava escrit que el pastor hagués d'estimar igual totes les seves ovelles. Aquell pastor, ja força dels seus subordinats, estimaven més unes ovelles que altres, però sobretot estimaven i beneïen els llops.

Però em recordo aquella nit a Madrid, el taxi a les fosques, l'esclat del plor, les voreres nocturnes i els aparadors i els bars del carrer Sant Bernat, amb els seus llums tan crus, arribant a la glorieta de Ruiz Jiménez, la veu del locutor a la ràdio, repetint el nom d'Ernes. Era la gota que feia vessar el got, el got bolcat de la sang, de la desraó, del fanatisme fred, de la pura maldat, la maldat imbècil que es recrea en si mateixa i enfervoritza la seva bavosa clientela, la maldat ordi en l'home més pacífic del món, el millor intencionat, el millor intencionat, el millor intencionat, el millor intencionat, la sanitat pública, el ciutadà aficionat a la música ia la literatura, tan optimista o tan innocent i tan valerós que havia cregut en la possibilitat de propiciar un mínim de bona voluntat o de sentit comú en la consciència no ja dels botxins, però sí almenys dels seus valedors i beneficiaris polítics, els que sacsejaven l'arbre i els que recollien les noces, fortuna, ja no se sent mai.

Jo havia parlat amb Lluch una sola vegada, en un trajecte perllongat amb autobús, camí a un acte oficial. Amb les ulleres grans, el serrell, l'accent català, era d'aquelles persones que vistes de prop semblen una mica abstretes i atrabiliàries, però que combinen la visible distracció amb una infal·lible agudesa. Com més semblen no assabentar-se de res, més atentes i observadores romanen. Vam descobrir que teníem en comú, a banda de l'amor per la literatura, l'amistat amb Pere Gimferrer, i això només ens podia haver donat per diverses hores de conversa. Una singularitat de Lluch era que qui no ho conegués no podia saber que es dedicava a la política.

Ja no ho vaig veure mai més. Els anys del terrorisme també van ser els de l'esperança d'una fraternitat que posés per sobre de les divergències partidistes la vindicació dels valors democràtics més elementals, el dret a la vida ia la llibertat per sobre de tot, l'imperi estricte i serè de la llei. Va ser aquesta fraternitat la que va esclatar com un bell miratge en les manifestacions unitàries més grans que s'han vist a Espanya, les que van desbordar les places de tot el país els dies següents a l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Semblava una d'aquelles insurreccions populars que funden un temps nou en un país, un vigorós esborrall i compte nou, el de Portugal el 1974, el d'Itàlia el 1946, els dies del referèndum sobre la República. Jo veia la gent inundant els carrers i cridant contra el terrorisme i pensava que aquesta era l'efervescència racional i emocional que no havíem conegut els dies confosos de la Transició : el somni d'una pàtria comuna que no era altra que el sistema democràtic, i d'una data indubtable per a la festa nacional.

El sectarisme polític i les deslleialtats dels uns i dels altres van desbaratar molt aviat aquella esperança. La participació d'Espanya a la guerra de l'Iraq, alhora vergonyosa i ridícula, va crear una fractura que es va tornar irreparable un any més tard, amb les mentides escandaloses del Govern sobre l'autoria dels atemptats islamistes de l'11 de març. Ni tan sols la derrota policial i jurídica dels terroristes ni la seva rendició expressa van servir per apaivagar l'enverinament polític, per alimentar l'orgull compartit d'una victòria de la nostra molt imperfecta però resistent democràcia. Com més s'allunya el fantasma d'ETA, més s'entesten a agitar-lo la dreta i l'extrema dreta espanyoles. Hi ha demagogs i demagogues que asseguren que els terroristes van sortir victoriosos. Hi ha col·legis a la Comunitat de Madrid on s'ensenya ara que la banda terrorista segueix existint, perquè els seus hereus polítics “han canviat les bombes pels vestits”.

Cal ensenyar la història a les escoles, i cal honorar la memòria de les víctimes, igual que la feina dels que es van jugar la vida per combatre el terrorisme amb les armes de la llei. Però una antiga vergonya espanyola és que sempre hi ha unes víctimes més respectables i més dignes de record que d'altres, unes visibles i altres invisibles, commemorades o esborrades, segons una tendència al mangoneig polític que té molta profanació dels morts i d'ofensa afegida als vius que van patir la seva pèrdua. A València un nou gran hospital portaria el nom d'Ernest Lluch, cosa que hauria estat un gest doble de justícia, per la tragèdia de la seva mort i pels esforços que va dedicar a la vida a la causa de la sanitat pública. Però, la Generalitat valenciana va retirar el nom de Lluch al complex i el va relegar a un dels edificis. Mentrestant, l'alcaldessa, del mateix partit, va al·legar que al capdavall un nom no té gens d'importància. Fa uns mesos, l'Ajuntament de Madrid va treure a un carrer el nom d'una mestra republicana represaliada per tornar-lo al titular originari, el general Millán Astray. Potser l'Ajuntament de València hauria de posar al nou hospital el nom del general Planas de Tovar, que va entrar a la ciutat al comandament de les tropes victorioses de Franco.