LA VIGÍLIA D'UNA GUERRA


 La vigília d'una guerra sovint, o gairebé sempre, sembla una festa. Joan Fuster....
a Minneapolis, han assassinat una dona al seu cotxe, era blanca, nord-americana, 37 anys. Observadora civil. Un mató de la ICE ho va fer. El seu nom:  Renee Nicole Good, de 37 anys i mare de tres fills, era poeta.  Tot i això, la seva mort al volant del seu vehicle va tenir poc de poètica. Va morir de dos trets a boca de canó perpetrats per un agent d'immigració, fins i tot sense nom, els caps principals del qual, el president Donald Trump i la secretària de Seguretat Nacional (DHS), Kristi Noem, el van felicitar. L'anàlisi de les imatges mostra que la conductora tirotejada no va intentar atropellar l'agent de l'ICE que va posar fi a la seva vida, contradient la versió oficial.

Hi ha èpoques en què el temps avança amb la suavitat d'una tarda temperada, i d'altres en què cada dia sembla anunciar un canvi brusc a l'aire. En ple hivern aquesta sensació s'intensifica: el fred torna tot més nítid, més silenciós, més fràgil. I en aquest silenci apareix una emoció estranya, gairebé paradoxal: la nostàlgia anticipada. No trobem a faltar el que ja va passar, sinó el que encara és aquí, però sentim que aviat deixarà d'estar-ho. 

La nostàlgia anticipada neix quan el present es torna massa fràgil per sostenir-se. Caminem sobre rutines que cruixin com a gel fi. Tot segueix al seu lloc, però amb la sensació que n'hi ha prou amb un petit pes perquè alguna cosa es faci fallida.  Les societats que van viure abans de grans ruptures històriques van conèixer bé aquesta sensació. No sabien què s'acostava, però intuïen que el temps havia canviat de temperatura.

Els qui viuen un moment històric decisiu poques vegades ho reconeixen. No en són conscients, i no pas per manca d'intel·ligència, sinó per una necessitat psicològica profunda: la il·lusió de continuïtat. Creiem que el món continuarà funcionant com sempre, que les institucions resistiran, que els conflictes són sorolls passatgers.

Potser el tret més inquietant d'una època de preguerra —entesa no com a conflicte armat, sinó com a llindar històric— és la pèrdua del futur. No perquè no existeixi, sinó perquè deixa de ser un horitzó i es converteix en una ombra. Si hi ha un error que les generacions anteriors van cometre una vegada i una altra és aquest: creure que la història és un paisatge immòbil i no una força viva. Van pensar que podien seguir amb les seves vides privades mentre allò públic es congelava. Que la política era un soroll llunyà. Que la realitat no entraria a casa seva. Però la història sempre hi entra. 

La sensació de preguerra que molts perceben avui no és un diagnòstic militar sinó un clima emocional. És la intuïció que estem en un trànsit: un món es refreda i un altre encara no ha pres forma. I en aquell interregne, com deia Gramsci, sorgeixen els monstres, però també les possibilitats.

La pregunta no és què passarà, sinó com triem habitar aquest hivern. Podem repetir els errors del passat —la passivitat, la normalització, la ceguesa voluntària— o podem assumir que la història no és una cosa que ens passa, sinó una cosa que també construïm.  La nostàlgia anticipada no ha de ser paralitzant. Pot ser una invitació a mirar el present amb més atenció, a no donar res per fet, a recuperar la imaginació política i vital que tantes vegades deixem en mans alienes. 

Potser aquest és el nostre hivern abans de la tempesta, o potser simplement un hivern més, un d'aquells que posen a prova la cohesió d'una comunitat. Però si alguna cosa ensenya la història és que els hiverns difícils no es travessen en solitud.

Els moments freds de la vida pública esdevenen menys hostils quan la ciutadania s'organitza, quan els barris es parlen, quan els vincles s'enforteixen en lloc de trencar-se. No es tracta de grans gestes, sinó de gestos quotidians: participar en els espais comuns, sostenir projectes locals, defensar allò que ens uneix, construir xarxes que no depenguin de la bona voluntat de ningú en particular.

La política -la de veritat, la que neix a baix- comença aquí: en la capacitat d'una comunitat per reconèixer-se, escoltar-se i actuar sense esperar instruccions. Si aquest hivern és decisiu, ho serà per la força d'aquests llaços. Perquè al final, el que determini el rumb no serà la tempesta, sinó com estiguem de junts per protegir-nos-en quan arribi.  Foto de la portada, ABC

13 Comentaris

Més recent Anterior