A PROPÒSIT DE SANT VALENTÍ

 En vigílies del 14 de febrer, ressorgeix la reflexió sobre el significat d'una celebració entre allò comercial i allò romàntic, en un context de canvi profund en la forma de relacionar-nos i quan el concepte de l'amor és cada vegada més divers. El Dia de Sant Valentí compta amb tants detractors com entusiastes seguidors, en un moment de profunds canvis en les relacions personals forta pressió comercial i publicitària que acompanya cada 14 de febrer.

Algun dia la tendresa mourà el món", deia un vell eslògan del perfum Anaïs Anaïs, de Cacharel. Sempre ho vaig rebre amb emoció i esperança. Potser fos així, i els publicistes encertaven on van fallar tants pensadors utòpics. Passat el temps, tot indica que a Cacharel fan bé en centra mou cada vegada més el món és l'odi. Per això cal prendre's l'amor seriosament. L'amor de Sant Valentí, en canvi, sembla broma: es pinta com una magnífica coincidència que flueix i ens posseeix; Vivim en temps més romàntics que il·lustrats, on la passió desborda el raciocini, però com s'ha devaluat el terme: del Romanticisme de l'Sturm und Drang i l'esglaiament davant del sublim al romanticisme de la caixa vermella de Nestlé i del diamant que és per sempre.

L'última persona que va col·laborar amb David Bowie, el músic i performer britànic Tim Arnold, opina que els artistes actuals ja no canten a l'amor. No és del tot cert: sense anar més lluny, en el tan discutit i promocionat últim disc de Rosalía diverses balades exploren els rampells clàssics lligats a les penes del cor, des de la malenconia (aquest fado meravellós amb Carminho en què totes dues demanen a l'uníson “digues-me si encara te'n recordes de mi”) fins a la desespera “jo sé que tu ets per a mi”). Avui mateix, si exploren la llista d'èxits globals de Spotify trobareu que aquí està de nou la catalana dient que no necessita jimmy choos, només afecte pur al fons d'una copa de vi blanc i, sorpresa, The Police (lloc 24è), amb Every Breath You Take, que Sting va compondre per parlar d'una relació tòxica galanteig. Arnold, però, no es refereix a cap d'aquestes dimensions del sentiment amorós, de l'obsessió al desvetllament, sinó més aviat al concepte abstracte, difús però universal que tantes bandes —la majoria compostes només per homes— van prendre com a estendard a banda i banda de l'Atlàntic als seixanta, de l'explosió del Swinging London al Summer of.

Aquells músics, els seus seguidors i el moviment contracultural que van desencadenar no celebraven la parella ni el que és romàntic, sinó l'amor com a expressió de bones vibracions, d'harmonia col·lectiva i de pau mundial. És aquesta última associació la que més ressona en el nostre temps, quan s'ha de pujar un porto-riqueny a un bohiu enmig d'un estadi de futbol americà a recordar-lo a un país fet de migrants que no està bé matar “il·legals”. 

Què deu tenir a veure tot això amb Sant Valentí, diran vostès, i jo els contesto: tot. El món, per cursi que soni, és urgentment necessitat de confiança, de lliurament, de cures, de solidaritat, en resum, d'amor. L'actuació de Bad Bunny a la Super Bowl, la postreligió que preconitzen cantants com Rosalia i fins i tot els nous moviments espirituals en què el pop ho envolta tot, estan estretament relacionats amb aquesta necessitat urgent de comunió, amb aquesta recerca, on sigui, de la tendresa que la megacompetitivitat i l'hiperconsumisme aixafen. Se sol pintar el Dia dels Enamorats com un ardit publicitari i una celebració de l'amor romàntic. És una afirmació absolutament fundada. Però si els mecanismes de la societat de mercat postcapitalista han aconseguit que celebrem amb naturalitat el Dia del Formatge o el de les Forces Armades, no veig cap argument sòlid per no dedicar 24 hores a l'única energia suprema que ens pot salvar de la nostra pròpia destrucció. Raquel Peláez - elPaís50. 

Sant Valentí és un invent importat i molt comercialitzat, mentre que Sant Jordi forma part de l'ADN cultural català: és el nostre dia del llibre, de la rosa, del carrer ple de gent, de celebrar l'amor i la cultura alhora. És difícil que una cosa tan arrelada i tan nostra no eclipsi un 14 de febrer que, comparat, sembla gairebé un tràmit. A més, Sant Jordi té una qualitat que Sant Valentí no pot imitar: és una celebració col·lectiva , no només de parella. Participa tothom, tinguis relació o no hi tinguis. És un dia lluminós, mediterrani, amb un simbolisme que connecta amb la identitat catalana. Sant Valentí, en canvi, se sol sentir més individual, més íntim i més condicionat per expectatives externes.

També hi ha un punt interessant: quan ja hi ha una tradició tan forta i tan estimada, per què duplicar-la amb una altra que no encaixa igual de bé? No és rebuig a l'amor, és simplement preferir un ritual que sí que ressona amb tu i amb el teu entorn.