ALGÚ HA DE DEIXAR D'INSULTAR

 No puc suportar els espectacles depressius d’uns polítics desfermats - Juan-José López Burniol, a la vanguardia

El general Miguel Cabanellas Ferrer (1872-1938) va participar, al front de la V Divisió Orgànica amb seu a Saragossa, en el cop d’Estat del 1936. Els revoltats havien previst que el comandament recaigués en un Directori Militar presidit pel general Sanjurjo, però la seva mort va donar pas a una Junta de Defensa Nacional que nomenà president Cabanellas, el general de divisió més antic dels revoltats. La seva presidència fou simbòlica. I el 21 de setembre del 1936, a Salamanca, la Junta va establir un comandament únic. Es va votar i va ser elegit el general Franco amb l’oposició de Cabanellas, que s’hi va abstenir i va dir després als seus companys: “No saben què han fet, perquè no el coneixen com jo, que el vaig tenir a les meves ordres a l’exèrcit d’Àfrica... Si li donen Espanya, es creurà que és seva i no deixarà que ningú el substitueixi durant la guerra o després, fins a la seva mort”.

Les setmanes posteriors al 18 de juliol, Cabanellas va quedar fortament impactat per la magnitud de la repressió a la zona sota el seu comandament, cosa que li va fer dir una frase que ha esdevingut cèlebre: “En aquest país, algú ha de deixar d’afusellar alguna vegada”. Reflecteix l’impacte profund que va produir al seu ànim l’horror desencadenat. Cabanellas era un vell militar africanista i maçó, que havia conspirat a favor de la República i va ser diputat del Partit Republicà Radical. El seu fill Guillermo, que va participar a la sublevació republicana de Jaca, el 12 de desembre de 1930, s’expatrià amb la seva família el maig de 1937, instal·lant-se a Argentina.

Si avui porto a col·lació aquest episodi, com ja he fet altres vegades, és perquè afegeixo a la citada frase del general Cabanellas aquesta reflexió pròpia: A Espanya, per fi hem deixat d’afusellar; a veure si ara fem un pas més i també som capaços de deixar d’insultar. I si ho repeteixo avui, és perquè confesso que ja fa temps que no puc suportar els espectacles depressius que uns polítics desfermats ens ofereixen setmana rere setmana al Parlament i de tant en tant al Senat. Un espectacle que arriba a cotes deplorables quan es tracta d’una comissió d’investigació.

No faig distincions: tant me fa que el compareixent davant una d’aquestes comissions tempestuoses i inútils sigui el president del Govern central com que ho sigui el cap de l’oposició. En dos casos, tots dos ben recents, tant el president Sánchez com Núñez Feijóo han estat sotmesos a l’arrogància, l’agressivitat, la jactància i la insolvència d’uns diputats que els han atacat amb desvergonyiment.

Aquests nous inquisidors s’han aprofitat d’una posició d’avantatge momentània i mal usada, embastant unes intervencions èticament reprovables, intel·lectualment romes i políticament sectàries. Han sobreactuat amb malícia. Potser es pregunten per què aquesta denúncia no es completa amb els noms dels actors més destacats. No cal: vostès els identifiquen igual que jo. I ells també ho saben. Estan ufanosos de la seva feina.

Quina sortida té aquesta disbauxa? Només una: algun polític ha de deixar d’insultar alguna vegada. Un qualsevol, a babord o a estribord. Tant se fa. El que tingui més coratge moral, el cor més generós, el tarannà més temperat i la llengua més neta. Que ens estalviï, per pietat, la vergonya de compartir espai i temps amb els que no aporten res al cabal comú, perquè –i aquest és el fons de la qüestió– mai no han pensat, ni ­pensen, ni pensaran en l’interès general. Només defensen el que és seu amb ànsia urgent.

Algú ha de deixar de respondre als insults, les desqualificacions, les burles i les marginacions amb altres insults. Encara que el greuge dolgui i la injustícia revolti, en veure’s maltractat per qui no té la predisposició precisa per entaular un debat net, amb un adversari que es respecta malgrat discrepar-hi. Sense murs i sense cordons sanitaris. Algú ha de començar. Ho necessitem. Ja és una qüestió de ser o no ser. Si seguim com fins ara un temps més, desapareixerà fins al darrer vestigi d’aquella autoritat moral sense la qual els polítics no són ningú.