Quan Antonio Gramsci va escriure, en 1930, els textos que després es van denominar Quaderns de la presó, va encunyar una frase que ha sostingut als activistes progressistes durant diverses generacions de derrotes recurrents: “La crisi consisteix en el fet que el vell està morint i el nou no acaba de néixer; en aquest interregne, apareix una gran varietat de símptomes mòrbids”. Un any abans, el pensador marxista més original del segle XX i cofundador del Partit Comunista Italià havia escrit al seu germà Carlo per a explicar-li que aquesta anàlisi servia per al seu propi cas: “Soc pessimista per intel·ligència, optimista per voluntat”. Amb la salut arruïnada després de més d'una dècada en les presons de Mussolini —no podia menjar aliments sòlids i sofria convulsions—, Gramsci va morir d'una hemorràgia cerebral als 46 anys, pocs dies després d'acabar la seva condemna, en 1937.
Gramsci va formular una tesi que encara avui continua emmarcant el pensament de l'esquerra: Occident està atrapat en un estat patològic de desordre entre dos sistemes. Com es tracta d'un estat mòrbid, és possible remeiar-lo si existeix una decidida voluntat política. O així els agradaria creure als progressistes, almenys. Perquè l'alternativa és la desesperació.
Però la realitat és inflexible. No hi haurà cap ordre global similar als que van existir o es van imaginar. El liberalisme i el socialisme es van formular en una època de supremacia occidental, un accident històric que va durar uns segles i que ara està clarament acabant-se. Els pensadors progressistes imaginen el futur a través del prisma dels seus passats perduts. La vida posterior és impensable.
L'ordre presidit pels Estats Units, en la seva última encarnació, era una construcció neoliberal. Es va proclamar que era immortal en un oblidat “consens de Washington”, però el que ha acabat amb ell ha estat precisament el canvi de règim en la capital estatunidenca. El sistema que suposadament anava a estendre's per tot el món ha desaparegut al seu país d'origen. Trump no sols ha fet miques el lliure comerç. Ha adquirit participacions en indústries estratègiques i, d'aquesta forma, ha convertit el capitalisme estatunidenc en una empresa dirigista governada pels seus amics i ell. En autoritzar una recerca penal contra el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, està soscavant un dels pilars fonamentals de l'ordre neoliberal i la primacia del dòlar estatunidenc. El neoliberalisme com a sistema funcional només roman semiintacto a la Unió Europea, un mercat lliure continental que es trontolla, tancat i impotent entre potències mercantilistes depredadores. Si decideix prendre represàlies contra les amenaces aranzelàries de Trump, l'últim bastió caurà.
En comptes d'eternitzar-nos en un incòmode parèntesi, estem tornant a la normalitat històrica, en la qual diferents règims —imperis i Estats nacionals, tiranies i repúbliques— competeixen en aliances canviants. la Xina, encara que es va incorporar a l'Organització Mundial de Comerç en 2001, mai ha acceptat la globalització del lliure mercat i sempre ha volgut instaurar el seu propi model estatalista. Però no pot obligar a tota la humanitat a adoptar un únic sistema econòmic, com tampoc va poder fer-ho els Estats Units. L'Índia no se sotmetrà al domini xinès, ni el Japó es rendirà per a convertir-se en un Estat tributari. Vietnam i Filipines es resistiran a incorporar-se a les estructures sinocéntricas. L'eix del món s'està traslladant de l'oest a l'est, però no tindrem un nou moment unipolar dirigit per la Xina.
El sistema internacional construït després de la Segona Guerra Mundial i el que teòricament es va instaurar en acabar la Guerra Freda, estan en plena demolició. En l'Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) presentada al desembre de 2025, els Estats Units renuncia per complet a ser garant de la seguretat internacional i, al mateix temps, reivindica la sobirania sobre l'hemisferi occidental, el “corol·lari Trump” a la Doctrina Monroe, rebatejada com a “doctrina Donroe”. El document referenda l'aprovació per part dels Estats Units de la multipolaritat, la teoria —una realitat des de fa temps— que cap potència posseeix l'autoritat suficient per a imposar la seva economia política a tot el món.
El veritable interregne va ser l'ordre encapçalat pels Estats Units. Estava destinat a ser temporal i va escurçar la seva vida útil per extralimitar-se. Els fantasiosos projectes de construcció nacional van anar desapareixent sota els enderrocs escampats per la teràpia econòmica de xoc a Rússia i les sorres de l'Afganistan, l'Iraq i Líbia. Avui dia, el que queda de l'Occident liberal ho està desmantellant la seva antiga potència hegemònica.
Els règims van i venen. Els canvis actuals coincideixen amb un moment d'avanços tecnològics cada vegada més ràpids. Des de finals del segle XVIII, els visionaris progressistes han pensat que la tecnologia era una força unificadora. Tant si la culminació era la tecnocràcia jeràrquica de Henri de Saint-Simon, com el comunisme igualitari de Marx, el mercat “espontani” de Hayek o el “capitalisme democràtic” de Fukuyama, la lògica de la història era una civilització planetària basada en el model occidental.
No obstant això, la història no revela cap lògica d'aquest tipus, sinó, en tot cas, el contrari. Per a començar, la difusió de noves tecnologies desemboca en la democratització de la guerra. Una tribu fonamentalista continua interrompent cadenes de subministrament vitals en la mar Rojo. Un dron hutí costa milers de dòlars, mentre que el míssil terra-aïri occidental llançat per a interceptar-lo costa milions. A més, el progrés tecnològic no necessita l'individualisme liberal. El Japó de l'era Meiji es va industrialitzar en el termini d'una generació sense incorporar els valors liberals i es va convertir en el primer país asiàtic capaç de derrotar a un imperi europeu, quan va vèncer a Rússia en la batalla naval de Tsushima en 1905.
Totes les probabilitats indiquen que, en el futur, els Estats Units continuarà sent prodigiosament innovador i les seves divisions continuaran alimentant la seva vitalitat inesgotable, però ja no serà el pilar d'un règim mundial. En alguns cercles de MAGA s'insisteix que els Estats Units està actuant com correspon al guardià de la civilització occidental, però, en realitat, el règim de Trump està donant a l'esquerra hiperprogresista el que sempre ha desitjat: la desconstrucció d'Occident. Aquest és el veritable significat de “els Estats Units primer”.
L'any passat, per a resumir la seva anàlisi sobre la idea del canvi de règim en la revista London Review of Books, [l'historiador britànic] Perry Anderson escrivia: “El conflicte entre el neoliberalisme i el populisme, els adversaris que s'han enfrontat a Occident des de principis de segle, s'ha tornat cada vegada més explosiu, malgrat que tots els aparents revessos o concessions del neoliberalisme no impedeixen que continuï sent dominant. Només aconsegueix sobreviure a força de reproduir el que amenaça amb derrocar, mentre que el populisme ha adquirit major magnitud sense desenvolupar cap estratègia significativa. El pols polític entre tots dos no s'ha resolt; ningú sap quant es prolongarà”.
Els ressons de Gramsci són inconfusibles. Occident està encallat entre dos “modes de producció”. No existeix cap gran teoria comparable a “els antics paradigmes keynesià i hayekiano”, però potser tampoc és necessària: el Brasil de Getúlio Vargas en els anys trenta i la Xina postmaoista van progressar sense comptar amb cap “doctrina sistemàtica”. El detonant va ser una gran commoció: la Gran Depressió i la Revolució Cultural. “Si alguna vegada desaparegués a Occident la convicció que no hi ha alternativa possible, és de suposar que serà per una cosa comparable”.
Anderson, com Gramsci, dona per descomptat que qualsevol canvi de règim ha d'acabar produint un ordre hegemònic similar. Pensa, amb raó, que el neoliberalisme és un sistema internacional, més que un conjunt de polítiques nacionals. Però va començar a fracassar en uns quants països abans d'enfonsar-se en el seu conjunt.
La desfeta neoliberal va començar a Rússia en acabar la Guerra Freda. Un breu període d'anarquia en el mercat va donar peu a un capitalisme oligàrquic, que, al seu torn, es va transformar en una variant radical del keynesianisme militar. L'economia russa s'ha comportat millor del que molts van predir, però és dubtós que pogués sobreviure en situació de pau. Diverses de les seves regions més pobres s'han revitalitzat gràcies a la guerra. Les grans bonificacions concedides a les famílies dels soldats que van perir en la trituradora humana els han permès comprar cotxes nous i obrir restaurants. Desmilitaritzar l'economia seria una obstinació gegantesca que correria el risc de fragmentar un Estat buidat. La Rússia de Vladímir Putin només pot funcionar com a màquina de guerra. Si s'imposa a Ucraïna, no tindrà més remei que expandir-se.
En la seva dimensió ideològica, la Guerra Freda era una contesa entre dos projectes de la Il·lustració. Quan va acabar, Rússia va tornar a ser un imperi euroasiàtic i a regir-se per una ideologia que era una versió corrupta de l'ortodòxia oriental. Si Putin cau, l'imperi podria desintegrar-se com va ocórrer després de la caiguda dels Romanov. Llavors van ser els bolxevics els qui es van aprofitar. Aquesta vegada podria ser la Xina, atreta pels riquíssims recursos de Sibèria. Si continua existint l'Estat rus, serà a l'ombra de la Xina.
La teocràcia iraniana també dona senyals de mortalitat. Les desesperades condicions econòmiques —una moneda en caiguda lliure i una inflació disparada dels aliments— han fet insuportable la vida quotidiana. Quan el shah va caure enderrocat i va tornar de l'exili l'aiatol·là Ruhollah Jomeini, al febrer de 1979, molta gent va acollir la Revolució Islàmica com un moviment modernitzador. Michel Foucault, destacada figura de la intel·lectualitat occidental, va mostrar la seva satisfacció per la ruptura amb el “arcaisme” del shah. Els sunnites van pensar que tal vegada estaven presenciant el naixement d'un nou tipus de democràcia islàmica. La modernitat és amorfa i canvia amb els esdeveniments.
Gairebé mig segle després, qui encarna un futur democràtic per al país és el fill del shah, Resa Pahlevi. No obstant això, no sembla que tingui moltes probabilitats. La il·legitimitat popular del règim clerical és més evident que mai; la seva capacitat d'exercir una repressió feroç és indubtable. Una protesta espontània que es va originar en els basars de Teheran s'ha estès fins a convertir-se gairebé en un intent de revolució. Els bombardejos estatunidencs no poden dictar el curs d'una guerra urbana asimètrica ni el seu resultat polític. Altres futurs possibles són que continuï la teocràcia o es desfermi una llarga guerra civil.
L'engany fonamental de l'esquerra és pensar que les seqüeles del neoliberalisme són temporals. Creure que el populisme és un esclat d'irracionalitat il·lustra aquest error. Anderson diu que la “xenofòbia” és “l'as en la màniga” dels moviments populistes. Reconeix que la immigració massiva manca de legitimitat entre els votants: “S'ha produït pràcticament sempre a la seva esquena, per la qual cosa s'ha convertit en un tema polític no ex-ante, sinó ex post facto”. És més, la qüestió estava exclosa del discurs públic. El neoliberalisme va ser, en gran part, un projecte de despolitización de la política i ara té la seva continuació en la legislació maximalista sobre drets humans, que situa la immigració fora del control democràtic.
Dir que els moviments populistes estan impulsats per la xenofòbia és atribuir una patologia als seus votants. Per què acceptaran la legitimitat d'un Estat que els posa a ells, els seus valors i els seus interessos econòmics en segon pla quan entren en conflicte amb una interpretació exagerada dels drets humans? La insurrecció populista és l'altra cara de la moneda política del legalisme liberal. Al Regne Unit, la qual cosa un nombre cada vegada major de votants rebutja i considera il·legítim és l'alternativa al populisme, un règim tecnocràtic obsessionat amb els processos en el qual mai funciona res.
Curiosament, fa l'efecte que els teòrics marxistes no han comprès la relació dialèctica entre el canvi de règim i la crisi de legitimació. L'experiment de lliure mercat de Margaret Thatcher va començar gairebé a l'estil gaullista, com un projecte de renovació nacional. Keith Joseph [ministre de Comerç] va començar per desmantellar el consens britànic de postguerra, després que, en 1976, el Partit Laborista es veiés obligat a sol·licitar un rescat al FMI i a renunciar a l'economia keynesiana. Quan va caure Thatcher, el novembre de 1990, l'ajust polític iniciat a Gran Bretanya s'havia convertit en un projecte universalista, semblança al marxisme vulgar en el seu enfocament estrictament econòmic i el seu menyspreu per les víctimes del progrés. L'estratègia es va prolongar durant els mandats de Tony Blair i David Cameron, fins que el Brexit ho va descarrilar.
El resultat del referèndum de juny de 2016, no va ser ni molt menys un vot a favor d'una “Gran Bretanya global”, va ser la primera gran mostra d'oposició a la globalització en un país del Primer Món. La victòria electoral de Donald Trump aquest mateix any es va deure a un impuls similar. Amb exemples com el menyspreu d'Hillary Clinton cap a un número gairebé majoritari de votants estatunidencs, als quals va qualificar de “deplorables”, la classe dirigent liberal va balafiar la seva legitimitat amb el desdeny cap a ells. Els Estats Units de Trump són la venjança dels perdedors de la globalització.
Hi ha una altra interacció dialèctica que està desenvolupant-se en un escenari molt més ampli. Trump pretén revertir el declivi dels Estats Units mitjançant la reafirmació sense complexos del seu poder econòmic i militar. No obstant això, la seva esbombada política exterior “transaccional” és contraproduent. Una sèrie interrompuda d'acords coercitius i unidireccionals, esquitxada d'explosions cinètiques intermitents, ha deixat només als Estats Units. (A mesura que s'acosta la rendició de comptes de meitat de mandat, amb males perspectives per a ell, és possible que Trump dissenyi les seves aventures en l'exterior per a desviar l'atenció de la seva situació interna: una crisi cada vegada pitjor del cost de la vida i l'ombra de Jeffrey Epstein, un fantasma que no pot llevar-se de damunt). S'ha distanciat dels vells aliats i, mentrestant, els enemics dels Estats Units observen amb schadenfreude (regodeo) i desconcert.
Durant els seus anys a la presó, Gramsci es va obsessionar amb Maquiavel i va utilitzar els seus escrits per a reimaginar l'estratègia comunista. Es resistia, com continuen fent els seus seguidors de l'esquerra, a la visió fonamental del clarivident historiador i diplomàtic florentí. Els règims sorgeixen i cauen en cicles interminables, que l'acció humana no pot detenir ni controlar. L'optimisme de la voluntat és una negativa deliberada a comprendre el present. La història es mou i la desintegració és la lògica dels esdeveniments. L'art de l'estratègia —si és que encara existeix en els Estats que componen el que abans es deia Occident— consisteix a saber com viure en un món permanentment fracturat.
Aquest article es va publicar prèviament en The New Statesman. © The New Statesman - Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia
El presidente de la Reserva Federal, no puede ser sustituido por Trump, sin un motivo muy fuerte. Ambos pueden discrepar en sus ideas, pero no puede ser motivo de despido. Trump es muy pesado en sus ideas, pero sabe que puede ser juzgado por el Tribunal Supremo, si se ve un aprovechamiento propio.
ResponEliminaAl contrario de lo que cree muchas personas, Trump quiere una economía a todo gas, para ello aconseja bajar tipo de interés ,incluso cero, con el peligro del aumento de la inflación, como estamos viendo ahora, después de un periodo pasado de tipo cero o negativo incluso.
Saludos