- 
Tant de bo m'equivoqui, però crec que ens aboquem a un abisme de decepció col·lectiva que va camí de traduir-se en un esclat electoral o, fins i tot, en un esclat social. La causa rau en la indignació que molta gent sent cap a una política que està en les seves coses i no en la de tothom. Això fa que Espanya vagi justa en tot allò que té a veure amb el desenvolupament de la vida material dels seus ciutadans; una dada que va de la mà del creixent malestar que senten els espanyols envers els polítics en general i envers els compatriotes en particular que no pensen com ells.
La responsabilitat descansa en els dos grans partits nacionals: el Partit Popular i el Partit Socialista. Tots dos han desatès una exigència de responsabilitat sistèmica envers la democràcia i, sobretot, han oblidat que la prioritat de la política és la gestió ordinària de les coses, en sentit orteguià. Un fenomen que ha coincidit amb una normalització de la mala educació i de la intolerància envers l'adversari, que ha trencat la idea del bé comú. Així, amb el temps, les coses descurades han acabat pesant sobre les espatlles d'una societat que perd benestar a borbolls. I la mala educació i la intolerància han calat entre la gent i han intoxicat la convivència de manera generalitzada.
La suma daquests factors propicia una fatiga de materials cívics preocupant. No només perquè compromet una pau social que es manté agafada amb agulles, sinó perquè fa malbé l'arquitectura institucional i el conjunt de les infraestructures i polítiques públiques. Per això avancen perillosament la desigualtat i la injustícia, cosa que es relaciona íntimament amb el col·lapse silenciós de les classes mitjanes i que produeix una pèrdua accelerada de la cohesió bàsica que proporcionava l'empenta expansiva que van tenir aquelles en el passat.
Aquestes circumstàncies fan que el corrent de malestars col·lectius escali sense remei, fins al punt de ser tan irreversible que amenaci amb vessar les vies institucionals. Ens ofeguem com a país sota una polarització tan extrema que trasbalsa el seny sota l'empenta dels “huns i els hotros” de què parlava Unamuno. El galop furiós de tots dos és tan intens que impedeix que els espanyols siguem incapaços de fer pinya i abraçar junts la causa d'una Europa amenaçada per Donald Trump i Vladímir Putin.
Viure exposats a la dinàmica d'una sobrerepresentació social de l'extremisme acaba enterbolint i traint la convivència. La fa inviable perquè dinamita les vies de comunicació entre les contràries que es basaven en el respecte mutu. Ens hem feudalitzat sota una democràcia de taifes partidistes que guerregen entre si sense donar-se la més mínima treva. No importa el motiu, però totes les excuses són bones per lluitar contra tots. Ningú no se salva de culpes, i tots aporten tones de granits de sorra a un conflicte caracteritzat per la degradació de les formes i la immoralitat de les accions. Per això la política és un problema social, perquè la fan els pitjors gairebé sense excepcions.
El segle XXI ens ha tornat a una Edat Mitjana de mentalitats polítiques, que mai no suma i sempre resta. L'objectiu no és construir junts, sinó aixecar murs més alts, cavar trinxeres més profundes i donar per bo tot allò que permeti l'aniquilació completa de l'adversari. Cosa que és, sens dubte, la pitjor estratègia de país en un món on la Xina i els Estats Units es disputen qui exercirà l'hegemonia d'aquí a dues dècades.
Amb tot, el que hem dit fins aquí no és nou. La Guerra Civil, com hem vist fa unes setmanes, continua percudint sobre el nostre imaginari col·lectiu, que, lluny de prevenir-nos, ens fa sentir supurant una ferida divisiva que mai volem tancar del tot. La democràcia restaurada n'ha servit de poc. El temps transcorregut des de la Transició no només no ha curat les culpes, sinó que les ha macerat en ressentiment. Així, la polarització ens ha tornat als sentiments d'odi dels anys trenta. Potser perquè hem comès l'error, com advertia Todorov, d'anteposar la cura de la història al cultiu de la memòria, un fenomen que manté latent una bel·ligerància entre contraris que la política no vol desactivar, perquè sap com és d'important mobilitzar electoralment l'inconscient. Això fa que tots siguem víctimes d‟una guerra civil que s‟ha transformat en una guerra cultural incruenta. En fi, una suma i segueix de retrets pujats de to que maneja estratègies de polarització que trenquen la nostra unitat i ens deixen als peus de malestars i tensions col·lectives que afrontem sense solidaritat ni cooperació per resoldre-les.
Altres vegades hem viscut en democràcia situacions semblants. Però ara ho fem sense el matalàs de benestar ni la confiança de país que garanteix l'existència d'una reassegurança de centralitat que moderava els contendents, encara que no volguessin. Sense aquest, els consensos es fan impossibles. Entre altres coses, perquè la política ha perdut el respecte a si mateixa i practica un maltractament recíproc que patim tots, cosa que inflama els malestars socials i econòmics perquè no pensa com resoldre'ls, sinó com agitar-los per llançar-los a la cara de l'oponent.
Es va veure l'octubre del 2024 durant les desgraciades inundacions de València i hem estat a prop de tornar a fer camí amb les tragèdies ferroviàries d'Adamuz i Gelida, així com la paralització de les rodalies a Barcelona. És un fi envà de seny que ens separa que es produeixi un esclat social. El cansament de la gent augmenta cap a una política insensata i insensible que no està en la gestió eficient de les coses. És un fenomen de decepció col·lectiva que ja s'està convertint en un esclat electoral i que pot fer majoritària, pel caïnisme dels grans partits nacionals, l'opció dels que volen resetejar la democràcia liberal i conduir-la com a Trump de manera autoritària.
"En el poemario España, aparta de mí ese cáliz, alguien que nos conocía bien y quería desgarradoramente, el poeta peruano César Vallejo, nos previno de nosotros mismos. Lo hizo, además, en plena Guerra Civil. Deberíamos releer sus versos en voz alta cuando nos levantamos cada día, antes de escuchar las noticias y las tertulias, y recalcar las exclamaciones que dejó grabadas en el papel mientras miramos el panorama que ofrece actualmente nuestro país y las frustraciones colectivas que acompañan los malestares desatendidos por “hunos y hotros”.
Tengamos a flor de piel este recordatorio poético de Vallejo y digámonos: “¡Cuídate, España, de tu propia España! / ¡Cuídate de la hoz sin el martillo, / cuídate del martillo sin la hoz! / ¡Cuídate de la víctima a pesar suyo, / del verdugo a pesar suyo/ y del indiferente a pesar suyo! / ¡Cuídate del que, antes de que cante el gallo, / negárate tres veces, / y del que te negó, después, tres veces! / ¡Cuídate de las calaveras sin las tibias, / y de las tibias sin las calaveras! / ¡Cuídate de los nuevos poderosos! / ¡Cuídate del que come tus cadáveres,/ del que devora muertos a tus vivos! / ¡Cuídate del leal ciento por ciento! / ¡Cuídate del cielo más acá del aire / y cuídate del aire más allá del cielo! / ¡Cuídate de los que te aman! / ¡Cuídate de tus héroes! / ¡Cuídate de tus muertos! / ¡Cuídate de la República! / ¡Cuídate del futuro!...”.
Cuando Machado acababa su poema, Españolito que vienes al mundo, con estos versos:
No pensó que en un futuro serían las dos Españas las que nos helarían el corazón".
José María Lassalle fue secretario de Estado de Cultura y de Agenda Digital entre 2016 y 2018, en gobiernos de Mariano Rajoy. Su último libro es Civilización artificial (Arpa).
0 Comentaris: