El 20 de gener de 1976, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (la FAVB) va registrar una sol·licitud per convocar una marxa pacífica i silenciosa amb un únic eslògan: “Amnistia”. Es tractava d’un moment especialment tens. Havien passat dos mesos d’ençà de la mort del dictador i els valedors del règim es resistien a avançar cap a un veritable sistema democràtic. Tampoc havien obert les presons per alliberar els presos polítics i socials. El successor designat per Franco, el rei Joan Carles I, s’havia estrenat amb un “indulto general con motivo de la proclamación”; un esdeveniment, aquest darrer, que s’havia produït tres dies abans. En la justificació de motius, el monarca expressava el desig que la mesura contribuís a la “concordia nacional”. I incloïa una dedicatòria ben especial: “La promulgación de este indulto general constituye asimismo un homenaje a la memoria de la egregia figura del Generalísimo Franco (q. e. G. e.), artífice del progresivo desarrollo en la Paz de que ha disfrutado España en las últimas cuatro décadas, durante las cuales otorgó once indultos generales e innumerables indultos particulares.” Resultava surrealista que en el mateix text en què es concedia l’indult es referenciés, d’una forma tan enfarfegosa, al dictador que havia estat el principal responsable de la cruenta repressió que el país havia patit entre el 1936 i el 1975.
L’indult va ser qualificat d’“insuficient” per part de l’oposició antifranquista. I, de fet, només se’n van beneficiar 90 dels 225 presos que hi havia a Catalunya. En el conjunt de l’Estat espanyol s’estima que la xifra va arribar fins als 70. L’altre problema és que l’indult no deixava de ser un pedaç momentani si no anava vinculat a la fi de la repressió i a l’establiment d’un veritable sistema democràtic. A Madrid, un dels que van poder sortir de la presó va ser el sindicalista Marcelino Camacho, però va tornar-hi 76 hores després. Aquell mateix dia, milers de persones es concentraven a la presó de Carabanchel per reclamar una veritable amnistia.
Feia temps que l’amnistia s’havia situat en el centre de les reivindicacions de l’oposició; i també en un “eix vertebrador de la unitat d’acció antifranquista”, tal com defensen els historiadors David Ballester i Manel Risques a Les manifestacions per l’amnistia i la llibertat (Base, 2026). Alguns ajuntaments, empesos per la ciutadania, s’hi havien mostrat favorables; i entitats veïnals recollien signatures. També era un clam que se sentia en els recitals que oferia Lluís Llach al Palau d’Esports, que acaben en manifestacions que es dirigien a la presó Model. L’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma de l’oposició antifranquista, l’havia convertit en una de les seves banderes, en el seu segon punt. Una setmana abans d’aquella convocatòria a la capital del país, l’Assemblea de les comarques tarragonines havia organitzat una manifestació a Valls, que va ser reprimida amb duresa per la policia. La convocatòria de l’1 de febrer es va convertir, doncs, en un mesurador del pols de la ciutadania, una prova de foc de la capacitat de convocatòria de l’oposició antifranquista.
La insuficiència de les mesures de gràcia aprovades pel govern encapçalat per Carlos Arias Navarro van provocar un augment considerable de les mobilitzacions al carrer, amb una fita especialment significativa: l’1 de febrer del 1976. Tot i que la instància que es va adreçar al governador civil la signava la junta de la FAVB, també hi havia nombroses personalitats, les quals actuaven “con carácter personal y sin otra representación que su calidad de ciudadanos de Barcelona”. En realitat, les autoritats eren ben conscients que al darrere dels convocants hi havia l’Assemblea de Catalunya, tal com posa de manifest un escrit adreçat al ministre de la Governació, Manuel Fraga Iribarne, el dia 23. En la instància adreçada al governador civil s’informava que hi hauria un servei d’ordre propi, format per dos milers de persones; que es facilitaria un suport mèdic, i es proposava un itinerari que partiria del Saló Víctor Pradera –l’actual passeig Lluís Companys– i arribaria fins a la plaça de Catalunya a través de la ronda de Sant Pere. També es justificava la convocatòria amb l’argument següent: “Que dada la multitudinaria petición de amnistía realizada por entidades muy diversas y miembros de la comunidad ciudadana a través de los más diversos medios, parece existir un sentimiento común en la ciudad en favor de la reconciliación y como paso para llegar a una real convivencia democrática.”
A les seves memòries, el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, recorda: “La primera tarea (...) que tenía que afrontar cada mañana era la autorización o denegación de las reuniones públicas o manifestaciones que se habían solicitado, con un mínimo de setenta y dos horas de antelación.” I afegeix un reconeixement explícit del criteri que adoptava: “Constituía cada decisión una curiosa y extraña mezcla de discrecionalidad gubernativa, prudencia política, miedo al error y test de aperturismo.” En el cas de la manifestació de l’1 de febrer de 1976, el governador va anar posposant la seva decisió mentre els organitzadors feien circular la convocatòria a través de fulls volants en què es donava per fet que hi hauria una “manifestació ciutadana per l’amnistia”, i es convidava la ciutadania a “expressar amb la teva assistència la voluntat d’una convivència democràtica”. Finalment, el 23 de febrer, les autoritats va comunicar als organitzadors: “No obstante el buen propósito de los organizadores, no puede ofrecerse seguridades de que el orden público no sea alterado por grupos ajenos a la organización a pesar de las medidas que la misma ofrece tomar.” Per evitar qualsevol reacció, també es prohibia als manifestants que es reunissin per tal d’acordar accions alternatives.
Tot i la negativa de les autoritats, les accions per difondre la convocatòria no només no es van aturar, sinó que es van multiplicar, amb fulls volants que circulaven per tots els racons de la ciutat i referències en els butlletins dels partits i associacions. Quatre dies abans de la convocatòria, els organitzadors van fer públic un comunicat de cinc punts en què deixaven clar que “la realización de una manifestación pro-amnistía supone, en estos momentos, no sólo un derecho irrenunciable de los ciutadanos, sinó también la única posibilidad real de ejercer el derecho de petición en forma clara (...) y una ocasión única de demostrar la capacidadpolítica de participación ciudadana del pueblo”. També traslladaven un advertiment clar, un estira-i-arronsa amb les autoritats: que seria impossible “frenar las aspiraciones de la población que pretendíamos canalizar”. Era evident, doncs, que no estaven disposats a suspendre la manifestació, disposés o no de l’autorització del Govern Civil.
Les autoritats esperaven que la convocatòria tindria una repercussió menor; però, aquella mateixa tarda, el cap superior de la policia, Joaquín Apestegui, informava el governador civil de la província amb una expressió ben gràfica: “Ha habido baile.” La policia tenia ordres de dispersar els manifestants; i, des de primera hora del matí, es van situar en llocs estratègics. Com sempre, el ball de xifres sobre els participants en la manifestació fa marejar. Els organitzadors van xifrar-la en els 70.000, mentre que alguns diaris, com El Noticiero Universal, parlaven de 25.000. La BBC, sense oferir dades, la definia com “la manifestació més important des del final de la Guerra Civil”. En els seus informes interns, les autoritats franquistes reconeixien que la manifestació havia tingut “una gravedad muy considerable, ya que es evidente que nunca la oposición al régimen hizo un alarde de fuerza tal”.
Fos com fos, es tractava d’una xifra massa elevada per als poc més de 2.000 efectius policials; encara més quan els manifestants van anar arribant al centre de Barcelona des dels barris, en onades interminables de gent. Tal com explicaria un dels manifestants, el sacerdot Lluís Maria Xirinacs, aquesta dispersió inicial “faria molt difícil la repressió des del bell inici de la manifestació”. La jornada es va convertir en una espiral constant de càrregues i reagrupaments que es van anar succeint des de les 10 del matí fins poc abans de les 3 de la tarda. La columna més nombrosa que va aconseguir prendre cos es va produir a l’actual carrer Pau Claris, on es van concentrar entre 20.000 i 25.000 manifestants. Al mateix temps, emergien de tot arreu manifestants motoritzats i vehicles que bloquejaven el pas de la policia mentre reproduïen el lema de l’Assemblea a cop de clàxon. El centre de la ciutat es va entelar aviat d’una espessa capa de boira produïda pels gasos lacrimògens, mentre els crits de la gent desafiaven el soroll de les sirenes dels cotxes policials. Malgrat els obstacles i l’actitud pacífica de la gent, la policia va actuar amb una brutalitat extrema, tal com posen de manifest les icòniques fotos de Manuel Armengol, en què es veuen alguns agents fora de si, colpejant els manifestants amb les porres, amb les culates dels fusells o amb tot allò que tenien al seu abast. Armengol, que treballava com a periodista en pràctiques a la Hoja del Lunes, no va poder publicar les fotos aquí, però va fer-les arribar a la premsa estrangera, amb la qual cosa es van convertir en un testimoni excepcional d’aquella manifestació. Anys després, Lluís Maria Xirinacs reconeixia que aquelles fotografies “havien fet més mal al règim que un tanc”.
L’èxit de la mobilització de l’1 de febrer va animar l’Assemblea de Catalunya a convocar-ne una altra el diumenge següent amb el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. De fet, no la convocava directament aquesta plataforma, sinó un grup de ciutadans que, segons explicaven a la instància, havien tingut coneixement “de la convocatòria feta per l’Assemblea de Catalunya”, a la qual se sentien vinculats. En aquest cas, es precisava que el punt de concentració seria l’antic edifici del Parlament, on convergirien sis columnes procedents de diferents punts de la ciutat. En aquest cas, però, les autoritats ja anaven previngudes i el contingent policia es va incrementar de forma substancial, amb més de 5.000 efectius i una brutalitat notable. Els historiadors David Ballester i Manel Risques recullen un munt de testimonis orals esfereïdors, amb ciutadans colpejats sense contemplacions i d’altres que van ser torturats a l’edifici de Via Laietana. Les primeres càrregues es van produir al parc de la Ciutadella, que la policia va encerclar amb destacaments de cavalleria i la unitat canina. L’endemà, alguns diaris parlaven de sis detinguts –el dia 1 n’hi havia hagut dos–, però la xifra era força més elevada, d’un mínim de 26. Alguns d’ells van rebre tortures i vexacions per part de la policia; i un d’aquests, Joan Sala, fins i tot va fer-ho amb el coneixement directe del governador civil, Salvador Sánchez-Terán, que va entrar a la sala i va donar la mà al torturador mentre ignorava la presència del torturat. Malgrat tot, en la necrològica que va publicar el diari ABC quan va morir Sánchez-Teran, el presentaven com el “defensor de la concordia”.
Les mobilitzacions van tenir una repercussió mediàtica notable, especiament a l’estranger. Dos dies després, un editorial del diari francès Le Monde parlava de “le défi catalan”. I els britànics The Guardian i Daily Mail es referien a “La batalla de Barcelona”.
Les manifestacions es van combinar amb altres formes de protesta, com ara els actes de resistència pacífica com els que promovia el sacerdot Lluís M. Xirinacs i els “captaires de la pau” al davant de la presó Model; o les instàncies als ajuntaments promogudes per un munt d’associacions veïnals, col·legis professionals i personalitats del món de la política i la cultura. Al mateix temps, va haver-hi un degoteig d’ajuntaments que s’hi pronunciaven a favor o d’alcaldes que rebien plecs de signatures dels seus veïns i veïnes. Les mobilitzacions eren indestriables de la reivindicació per uns ajuntaments democràtics, especialment en aquells municipis on aquesta petició no era atesa, com ara Sabadell. Les manifestacions a favor de l’amnistia es van generalitzar a tot l’Estat, sobretot al País Basc, on es van mobilitzar més de 100.000 persones. David Ballester i Manel Risques destaquen que aquell conjunt de mobilitzacions “van assolir un nivell de participació ciutadana insòlit”; i fins i tot “van alimentar la il·lusió d’un antifranquisme capaç d’imposar-se a una monarquia continuista”.
El 30 de juliol del 1976 el nou govern presidit per Adolfo Suárez va concedir una amnistia amb la voluntat, segons es podia llegir en la nota de premsa que es va difondre, de “promover la reconciliación de todos los miembros de la Nación, al dirigirse España a una plena normalidad democrática”. En l’exposició de motius del decret llei es feia una defensa de la institució monàrquica i s’afirmava que simbolitzava “la voluntad de vivir juntos todos los pueblos e individuos que integran la indisoluble comunidad nacional española”. També hi afegia: “Al dirigirse España a una plena normalidad democrática, ha llegado el momento de ultimar este proceso con el olvido de cualquier legado discriminatorio del pasado.” L’amnistia beneficiava cinc supòsits diferents, el primer dels quals eren “los delitos y faltas de intencionalidad política y de opinión (...) en tanto no hayan puesto en peligro o lesionado la vida o la integridad de las personas o el patrimonio económico de la Nación a través del contrabando monetario”.
El ministre de Justícia, Landelino Lavilla, va definir l’amnistia d’“amplia”. Per la seva banda, el titular d’Informació i Turisme va estimar que l’aprovació del decret llei permetria que sortissin de la presó 200 dels 600 presos polítics. Segons dades de la Fiscalia del Regne, dels 373 presos que hi havia per delictes d’intencionalitat política en el moment d’aprovar-se el decret llei, 287 van poder sortir de la presó, 43 van ser amnistiats, però retinguts per altres causes, mentre que 43 més no es van poder beneficiar de la mesura. La casuística, en aquest darrer cas, era molt diversa i anava des dels autors d’un atemptat fins aquells que havien donat aixopluc als terroristes. La situació dels membres d’ETA i els del FRAP (el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) era el punt més controvertit de l’amnistia; i l’element que mantenia les mobilitzacions a favor d’una solució més àmplia, sobretot al País Basc.
L’amnistia aprovada pel govern d’Adolfo Suárez va provocar reaccions ambivalents. Mentre els falangistes la qualificaven com “la amnistía de la vergüenza”, l’oposició al règim la va titllar d’“insuficient”. L’endemà, el diari Avui publicava una vinyeta del dibuixant Cesc en què apareixia una pancarta amb el lema “Amnistia 2!”; una ironia sobre la tebiesa del govern, que anava actuant a batzegades. Seguia sense resoldre’s totalment el problema; sobretot, la situació de centenars de presos d’ETA. Les mobilitzacions no es van aturar, ans al contrari. El mateix dia que es publicava el reial decret, milers de persones es concentraven al Palau d’Esports de Barcelona convocades per l’Assemblea de Catalunya. Alhora, la Marxa per la Llibertat recorria el país de punta a punta.
El cercle que s’havia iniciat amb l’indult del 1975 no es va tancar del tot fins després de les eleccions del 15 de juny del 1977, les primeres que se celebraven d’ençà de la mort del dictador. El context en què es va produir el debat era especialment tens. Alguns dies abans de la jornada electoral ETA havia segrestat l’empresari Javier de Ybarra, que apareixeria assassinat alguns dies després. Les eleccions, a més a més, van dibuixar un mapa polític complex, amb un bipartidisme entre la UCD i el PSOE; però en què resultaven imprescindibles els acords amb altres formacions, tal com es comprovaria amb la llei d’amnistia. En la primera sessió ordinària que es va celebrar al nou Congrés, diversos diputats van reclamar la urgència de la mesura. Joan Reventós, en nom dels Socialistes de Catalunya, va assegurar que la primera iniciativa legislativa que calia aprovar havia de ser una llei d’amnistia que “situï definitivament en la història del nostre passat més recent la Guerra Civil i els quaranta anys de dictadura, elimini la divisió entre vencedors i vençuts i repari les tremendes injustícies que s’han perllongat en el temps”.
En pocs dies es van acumular al registre de la cambra diversos projectes de llei sobre l’amnistia. Malgrat tot, la UDC es resistia a aprovar una llei específica. Les discrepàncies entre govern i oposició es van resoldre el dia 7 d’octubre, quan tots els grups parlamentaris, llevat d’Alianza Popular, van presentar una proposició de llei conjunta. El text representava un punt d’equilibri entre govern i oposició. En l’article primer es concretava que quedaven amnistiats “todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día quince de diciembre de mil novecientos setenta y seis”. La llei també incloïa els “delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta Ley” i també “contra el ejercicio de los derechos de las personas”; una condició imposada per la UCD.
Finalment, el text es va aprovar el 14 d’octubre del 1977. El gran protagonista d’aquell ple, tal com reconeixien l’endemà bona part dels mitjans, va ser Xabier Arzalluz. El dirigent del Partit Nacionalista Basc, que havia estat un dels principals defensors d’estendre l’amnistia a represaliats i a repressors juntament amb Santiago Carrillo, va assegurar que a l’hemicicle havia coincidit amb persones que havien militat “en campos diferentes, que hasta nos hemos odiado y hemos luchado unos contra otros”. I va afegir: “Esto que pasa en este hemiciclo (...) es la imagen de nuestra sociedad”. Davant d’aquest escenari, tenia molt clar quin era el camí que calia prendre: “Olvidemos, pues, todo.”
Publica un comentari a l'entrada