EL PROBLEMA D'INSEGURETAT ALS CARRERS

Quan la meitat de la gent diu que se sent insegura a l’hora de caminar pel carrer. Quan afirmen que surten de casa amb por que un patinet, una bici elèctrica o un rider els envesteixi tot sortint pel portal. Quan asseguren que anar a llençar les escombraries al contenidor, baixar d’un bus o buscar un taxi en una parada són operacions amb un alt risc de ser atropellats a causa del carril bici que hi ha al costat. Quan travessar un pas de vianants o passejar per les zones “pacificades” com les super­illes o zones de 10, 20 o 30 km/h és anguniós pels habituals ziga-zagues entre els vianants que fan les bicis i patinets. Quan els semàfors vermells no aturen els anomenats vehicles de mobilitat personal perquè se’ls salten impunement. Quan aquests i altres casos d’inseguretat que pateix el vianant de Barcelona augmenten i afecten sobretot dones i gent gran, la ciutat té un problema gros que no pot ignorar i que requereix un pla per respondre a una oculta realitat que destapa l’últim estudi del RACC, perquè els ciutadans que van a peu representen la majoria de la mobilitat de la ciutat. Enric Sierra Diaz a la vanguardia

La solució no només passa per crear normatives que s’incompleixen per falta de vigilància i de sanció. Es tracta d’abordar una revisió profunda que apel·la directament al disseny de l’espai públic pensant en tots els usuaris, començant pels vianants, que són els més nombrosos i vulnerables, i no prioritzant una ínfima minoria que va en patinet, en bici elèctrica o repartint paquets sobre dues rodes, com passa actualment.

I tot això s’ha fet obviant els tècnics en mobilitat i seguretat viària quan indiquen que els senyals de circulació o els que ordenen l’espai públic han de ser clars per evitar la confusió que causa el vigent disseny urbà de Barcelona. El principal error que s’ha comès és pensar que en tots els carrers hi cap de tot: el bus, els contenidors, els carrils bici, els cotxes, els vianants, les terrasses dels bars, la indisciplina a la doble fila de càrrega i descàrrega, els arbres, els jardins, les motos aparcades... La mida de molts carrers no dona per a tot això.

D’altra banda, les zones pacificades, com el seu nom indica, han d’estar dissenyades per al passeig tranquil dels vianants i no com ara, que s’han convertit en una espècie de circ romà on llancem els soferts vianants als lleons. L’actual model parteix d’una bona idea, però la seva aplicació té molts defectes i, el que és pitjor, provoca l’efecte indesitjat de l’estrès, la dificultat i la por de caminar. Mereix un especial comentari el perillós disseny dels passos de vianants, de les zones de 10, 20 o 30 km/h, anomenades plataformes úniques, on es barreja tot i on el vianant és el més perjudicat. Els carrils bici sobre la vorera, els de doble sentit de circulació o els semàfors en groc per a aquests vehicles de dues rodes són un perill i sembla mentida que l’autoritat competent s’obstini a no corregir aquesta anomalia.

Tampoc no hi ajuda la impunitat de què gaudeix l’esmentada minoria de la cadena de la mobilitat. Aquesta inimputabilitat compta amb avals polítics de rellevància i es tradueix en una laxitud en la vigilància policial. Dit d’una altra manera, saben que no els passarà res perquè estan de moda i és lleig sancionar-los, com sí que passa amb la resta de modalitats motoritzades que circulen i a què s’aplica la tolerància zero.

En definitiva, la gran majoria de ciutadans (i de votants) tenen un problema que l’Administració pot resoldre, però abans ha de passar una cosa poc comuna en política: és admetre un error i corregir-lo. Això és el més difícil.