.webp)
A la política tot ha esdevingut tan sorprenent que ja res sorprèn. Si la primera presidència de Trump (2017-2021) va agafar tothom amb el peu canviat, començant pel mateix Trump, no es pot dir el mateix de la segona, que acaba de complir un anyet. Costa creure que entre la primera i la segona hi va haver un altre president, Joe Biden, que si és recordat és només perquè de tant en tant Trump el treu del barret de copa per acusar-lo de ser el culpable dels problemes que ell no sap resoldre. Ja se sap: Trump mai no s'equivoca.
El 2021, la historiadora nord-americana Ruth Ben-Ghiat va publicar Strongmen: Mussolini to the present, que és una mena de compendi de líders autoritaris que al llarg d'un segle han doblegat i castigat els seus pobles i més enllà de les seves fronteres. Són molts, massa. Però si durant un temps semblava que anaven de capa caiguda i resultaven una mica ridículs, ja no és així. Es miri per on es miri, s'està produint un ressorgiment de fatxes i tirans, sense que ningú sàpiga quina és la diferència, si és que n'hi ha alguna, ja que no són més que els insults que s'intercanviïn -i són intercanviables- al pati d'esbarjo de la nova geopolítica.
Ben-Ghiat fa bé d'escollir Mussolini per arrencar la seva tesi, ja que va ser amb el feixisme l'instigador d'una nova manera de fer política sense escrúpols ni moral. Reunia a la seva persona tots els trets d'un dèspota, però va saber guanyar la confiança de milions d'italians fossin de la classe social que fossin, com una mica més tard faria Hitler.
Segons Ben-Ghiat, són almenys quatre les característiques que comparteixen els tirans a partir de Mussolini. La primera i fonamental és el nacionalisme, juntament amb la promesa de recuperar la grandesa perduda. Si abans hi havia un imperi, caldrà recuperar-lo. El MAGA no és res més, com també la guerra d'Ucraïna llançada per Putin o les ànsies otomanes d'Erdogan.
La segona passa per les cada vegada més sofisticades tècniques de propaganda i la descarada utilització de falsedats per aixafar els adversaris i confondre l'electorat. A més, l'auge de les dictadures dels anys vint i trenta va coincidir amb l'star system de Hollywood, que es basava tant en el carisma com en la inaccessibilitat dels herois nacionals o de cel·luloide. I en això mai no estava lluny la llegendària virilitat del mandatari o l'actor, per més que fos falsa, sense oblidar una forta dosi de misogínia.
En tercer lloc, hi ha la corrupció. Res de nou sota el sol. Qualsevol règim totalitari que es preï, sigui de dretes, d'esquerres o teocràtic, deu la seva continuïtat a l'eficàcia d'una xarxa de suborns i en la seva aplicació despietada des del més alt.
La quarta rau en la voluntat d'utilitzar la violència contra qualsevol manifestació de crítica o dissidència, sigui contra el poble, protestes populars o díscols opositors, que és el que crea un clima de por i d'incertesa.
En publicar el seu llibre, Ben-Ghiat no podia ni imaginar que Trump tornaria a manar amb una majoria de vots gens menyspreable i molt però molt encoratjat a l'hora d'imposar la seva voluntat costi el que costi. De manera que no va servir de res la seva advertència contra el retorn al poder de tirans de manual, que és el que és Trump i els seus cada vegada més nombrosos imitadors que, com ell -o Hitler-, guanyen democràticament a les urnes. I en això resideix la debilitat més gran de la democràcia, ja que el vot ja no és garantia de res, tal com segurament veurem a les mid-term de novembre.
Hi ha una infinitat de títols advertint-nos que això podia passar, però ja ha passat i aquí estem, dividits, desorientats, morts de por, a mercè de la voluntat dels tirans. El pitjor és que poc o gens vam fer per evitar-ho. L'altre dia, Elon Musk va trucar a Pedro Sánchez, i entre altres insults li va dir, “tirà” i “feixista totalitari”, que molt probablement és el que pensa Sánchez d'ell. Fins aquí hem arribat. L´hora de pati s'estén fins al novembre
Publica un comentari a l'entrada