Victoria Kent i Clara Campoamor, les dues primeres diputades a les Corts espanyoles, no van poder votar-se a si mateixes en les eleccions del juny del 1931. La Constitució de la Segona República que va consagrar el sufragi universal masculí permetia que les dones fossin votades però no els permetia votar, cosa que no deixa de ser paradoxal: si a la dona se li reconeixia la idoneïtat per a la representació política, amb més motiu se li hauria de reconèixer capacitat per delegar aquella representació a través del vot. Eren unes Corts unicamerals, amb Congrés però sense Senat, i les componien 470 diputats. Imagineu-vos-ho: dues senyores soles entre 468 senyors - Ignacio Martínez de Pisón.

Al llarg de la breu existència de la Segona República van arribar a ser nou les diputades electes, que cobrien la major part de l’espectre polític, des de la conservadora Francisca Bohigas fins a la comunista Dolores Ibárruri, passant per les socialistes Margarita Nelken, Matilde de la Torre, María Lejárraga, Veneranda García-Blanco i Julia Álvarez Resano i per les mateixes Kent i Campoamor, que van militar en organitzacions radicals pròximes al centre polític. A les peripècies de totes elles ha dedicat Miguel Ángel Villena un llibre interessantíssim, Republicanas, en el qual es trenen unes vides marcades per les convulsions de l’ Espanya dels anys trenta: de les nou diputades, només una, la cedista Francisca Bohigas, es va salvar de l’exili, que va portar la majoria d’elles (sis) a instal·lar-se a Mèxic.

Victoria Kent i Clara Campoamor

Un país tan remot però tan civilitzat com Nova Zelanda va ser el primer que va reconèixer el dret de les dones al vot. Ho va fer el 1893. Després ho van fer Finlàndia, Noruega, Dinamarca i uns quants paï­sos més. El 1918, d’una tacada, ho va fer mig Europa i, malgrat tot, països del nostre entorn com França i Itàlia no ho van fer fins acabada la Segona Guerra Mundial. Espanya va anar al davant d’aquests dos i, alhora, al darrere. Les dones espanyoles van poder votar el 1933, però el llarg parèntesi del franquisme les va tornar a privar d’aquest dret fins al 1977.

Era un anacronisme, sí, però només a mitges: a Suïssa, on les dones havien conquerit el dret al vot el 1971, hi va haver un cantó, el d’Appenzell Innerrhoden, on les dones no van poder participar en les votacions locals fins a una data tan recent com la del 1990 (i això gràcies a una sentència del Tribunal Suprem Federal de Suïssa, que va desatendre l’opinió d’una majoria d’homes i també d’algunes dones, reunides en una pintoresca Fede­ració de Dones Suïsses contra el Sufragi Femení).

A Republicanas, reconstrueix Miguel Ángel Villena el debat que es va viure a Espanya entorn del dret al sufragi femení, que finalment es va poder exercir el novembre del 1933. Curiosament, Victoria Kent i Clara Campoamor tenien vi­sions contraposades. Mentre la primera, temorosa que això pogués afavorir els partits conservadors per la influència del clergat entre la població femenina, estava a favor d’ajornar-lo, la segona va lluitar per fer-lo efectiu de manera immediata. Els partits van donar llibertat de vot als seus diputats i el resultat va ser de 161 a favor i 121 en contra.

Que, en efecte, acabessin guanyant els partits de dretes no li dona la raó a Victoria Kent: van ser molts els factors que van decidir aquella victòria, i no només la incorporació de la dona a l’electorat. La prova és que només un parell d’anys després, en les eleccions del febrer del 1936, també amb participació femenina, va guanyar el Front Popular. Les mateixes dones que el novembre del 1933 havien decantat la victòria cap als partits de dretes ho van fer a favor dels d’esquerres el febrer del 1936?

Ara que l’esquerra sembla que està en recessió, l’únic clar és que gaudeix de més suport entre les dones que entre els homes, no perquè aquelles s’hagin tornat revolucionàries sinó perquè molts d’aquests s’han dretanitzat, confosos per la sensació d’haver perdut pistonada en un món que ja no es pot entendre sense l’empenta del feminisme.

Però, en realitat, la pregunta que ens hauríem de fer és per què hi ha dones que voten partits com Vox, que, si conquerissin el poder, les farien tornar a una situació no gaire diferent de la d’ El conte de la serventa.