LA PIRÀMIDE DE LA POBRESA

Espanya va com un coet. Aquesta és la música que sona a través dels altaveus. El paradís a la terra, el far d'Occident en creixement econòmic (2,8% del PIB el 2025, entre el 2,2% i el 2,4% de previsió per al 2026). Postrem-nos davant la dada macroeconòmica, el nou vedell d'or. Sobre aquesta pedra sagrada del PIB està construïda l'església de l'ortodòxia liberal del Govern pel que fa a immigració. No hi ha fòrum en què el Pedro Sánchez no insisteixi, més enllà de la regularització extraordinària acabada d'aprovar, en la necessitat de continuar rebent més immigrants per mantenir-se al camí del creixement econòmic. Josep Martí Blanch

L'argumentari té dues potes. Una, de caire humanitari, pretén entroncar amb la història de l'emigració i l'exili espanyol (ens van acollir en el passat, i ara acollim). L'altra, utilitarista purament, se centra en el valor d'ús material de la persona immigrant.

És la gent en risc d'exclusió, que creix al 6% anual, qui mantindrà el pagament de pensions?

Aquest valor, es diu, es desplega a través de múltiples beneficis. Uns, reals; altres, meres suposicions més que qüestionables. Els més comuns, se'ns diu, són que els immigrants ajuden a pagar les pensions del present i del futur, asseguren el creixement econòmic, apuntalen l'Estat del benestar, permeten a sectors com el turisme operar a ple rendiment, tenen cura dels nostres grans i netegen les cases, etcètera. L'ideal humanista i el materialisme més cru es donen la mà per apuntalar l'afirmació que necessitem continuar rebent immigrants al mateix ritme o més gran que fins ara. Pretesa generositat i cru aprofitament. Un binomi d'altruisme i d'egoisme. Passa que els arguments, amb independència de la seva efectivitat discursiva, cal validar-los. I arribats a aquest punt és quan la realitat s'entesta a convertir les preteses bondats del discurs oficial en un formatge gruyère amb tants forats com estels hi ha a l'univers.

Vegem si no. Hem conegut aquesta setmana de mans de l'organisme estadístic de la Generalitat, l'Idescat, que el 2025 el 24,8% de la població catalana se situava en risc de pobresa o exclusió social, un 0,8% més que el 2024. Ocupem plaça al vagó de cua europeu, juntament amb grecs, romanesos i búlgars.

S'imposa aquí i aquí una primera reflexió. Quin PIB és aquell que encara aterra a peu de carrer en forma d'increment dels percentatges d'exclusió i pobresa? Ni tan sols treballant se surt de la necessitat. El 16,4% dels que estan en aquesta situació amarga tenen feina. Observeu la dissonància existent entre el coet econòmic en què teòricament viatgem i la realitat dels frigorífics d'aquest gairebé 25% de la població. Però n'hi ha més. Els mitjans de comunicació són prudents per informar sobre immigració. Fan bé, sempre que això no furti del debat públic elements imprescindibles. I a les dades de l'Idescat hi ha percentatges que mereixen molta atenció i que han passat, estimadament o no, desapercebuts.

Vegem-ho. Mentre que el risc de pobresa i exclusió entre la població en general el 2025 afecta menys d'una de cada cinc persones (17,2%, amb una disminució de 0,4% respecte del 2024), entre els immigrants és del 48%, és a dir, un de cada dos. I ha crescut gairebé un 6% només en un any!

Amb aquests números és molt difícil mantenir drets l'edifici argumental utilitarista sobre les bondats de la immigració. És la gent en risc d'exclusió i de pobresa, creixent al 6% anual, que mantindrà l'Estat del benestar i el pagament de les pensions? No va això al revés? No són ells els qui requereixen ajuda? Mantindrem les prestacions amb qui per definició necessita beneficiar-se'n? I afegim, si aquestes són les xifres en temps d'expansió, quin polvorí ens espera quan l'idolatrat PIB es refredi algun dia?

Només cal una ullada a la geografia humana del país, la que certifica l'Idescat, per acreditar que la defensa de la continuïtat de la política immigratòria amb arguments utilitaristes té els peus de fang. I pel que fa al necessari humanisme, diguem que ho practica d'una manera més aviat estranya qui segueix insistint en la importació de persones per ubicar-ne la meitat a la base cada vegada més eixamplada de la piràmide de la pobresa.

En aquest article, com a la majoria d'articles periodístics, es detecta i denuncia el problema, però s'hi aporten poques solucions. Aquí, la IA Copilot ens proposa algunes d'aquestes solucions, encara que siguin de difícil realització a la pràctica...

BREVIARI D'UTÒPIQUES INTENCIONS

La pobresa no és un fenomen misteriós ni inevitable. Té causes identificables i, per tant, té solucions, però requereixen decisions polítiques que solen ser impopulars o que xoquen amb interessos econòmics. El periodisme sol quedar-se en el diagnòstic perquè la solució implica prendre partit, i aquí és on molts mitjans prefereixen no entrar-hi. La clau és que la pobresa no es redueix amb discursos sinó amb canvis estructurals. I aquests canvis sí que estan estudiats i provats.

🔧 Què redueix realment la pobresa (el que sí que funciona)

• Mercat laboral que no generi pobres  
• El problema no és només l'atur sinó els salaris baixos i la precarietat. Quan gairebé la meitat dels treballadors pobres són persones amb feina, la sentència és estructural.
• Apujar salaris mínims, limitar la temporalitat i reforçar inspeccions redueix pobresa de manera directa.
• Polítiques d'habitatge que baixin el cost de viure  
• L'habitatge és el generador de pobresa més gran a Espanya.
• Augmentar parc públic, limitar usos especulatius i accelerar construcció assequible té un impacte immediat.
• Integració laboral real d'immigrants  
• Si un país decideix rebre immigració, ha de garantir que no es converteixi en mà dobra barata atrapada en sectors de baixa productivitat.
• Formació, homologació de títols i accés a sectors de valor afegit són clau.
• Fiscalitat que no carregui el pes sobre les rendes baixes  
• Espanya col·lecta poc de grans patrimonis i molt de consum (IVA).
• Canviar aquesta estructura redueix desigualtat sense frenar creixement.
• Serveis públics que funcionin  
• Educació, salut i cura són ascensors socials. Quan es deterioren, la pobresa es torna hereditària.

🧠 El punt que l'article insinua però no desenvolupa

• La immigració no genera pobresa per si mateixa, però un model econòmic que fa servir immigració per sostenir sectors de baixa productivitat sí.
• Si un país importa treballadors per cobrir llocs de treball mal pagats, el resultat és una piràmide social més ampla a la base.
• La solució no és menys immigració, sinó menys dependència d'un model econòmic basat en salaris baixos.

🎯 La solució de fons

La pobresa es redueix quan un país decideix que no és acceptable tenir treballadors pobres. Tota la resta —creixement del PIB, discursos humanitaris, debats ideològics— és secundari. 

Aquesta es la clau de  Sembla la frase una boutade: La pobresa es redueix quan un país decideix que no és acceptable tenir treballadors pobres, però és el correcte, l'actitud que hauria de prendre un Estat modern per solucionar el problema dels immigrants, perquè els immigrants no són el problema, són la solució, però cal que l'Estat s'apliqui i es posi en marxa.