Fa un parell de mesos, Miquel Berga va publicar Eileen, una documentada i suggestiva indagació entorn de qui va ser la dona de George Orwell entre el 1935 i el 1944, data de la seva mort prematura (d’ella). Aquest mateix mes de març s’ha estrenat a Madrid una adaptació teatral d’estètica retrofuturista de 1984, una de les seves novel·les més emblemàtiques (d’ell). I encara està en cartellera la pel·lícula Orwell: 2+2=5 de Raoul Peck, que Barack Obama ha elegit entre les seves favorites i alguns han qualificat com el documental més important de l’any. Ja ho veieu: George Orwell, que no ha deixat d’estar d’actualitat d’ençà que va morir el 1950, sembla que ara està més present que mai en el debat intel·lectual i polític.

És sabut que Orwell va venir a Espanya a combatre el totalitarisme feixista i va acabar havent-se d’escapar amenaçat pels esbirros del totalitarisme estalinista. Així doncs, va ser la nostra Guerra Civil la que el va convertir en el flagell dels totalitarismes de signe divers. Ni La rebel·lió dels animals ni 1984, les seves dues novel·les de denúncia de les tiranies, existirien si entre el desembre del 1936 i el juny del 1937 no hagués estat en territori espanyol lluitant per la República, experiència que va narrar a Homenatge a Catalunya, un dels clàssics indiscutibles sobre la contesa.

El d’Orwell és un exemple de rectitud, coratge i generositat, per la qual cosa no han faltat els interessats a tacar la seva reputació. Ho van fer pel vell mètode d’agafar el rave per les fulles quan el van acusar de xivato a propòsit d’una llista de noms en la qual l’escriptor desaconsellava la contractació de trenta i tants intel·lec­tuals comunistes per a una oficina governamental de propaganda precisament anticomunista. Estic parlant del 1949, ja en plena guerra freda, quan Moscou s’afanyava a omplir Londres d’espies de l’estil d’Anthony Blunt, visitant assidu del palau de Buckingham, o de Kim Philby, el prosoviètic que (sí, sembla un acudit) dirigia la secció antisoviètica de l’espionatge britànic. Com no havia d’advertir Orwell el Foreign Office sobre l’absoluta falta d’idoneïtat d’aquella trentena d’intel·lectuals, als quals fora d’això no va causar cap perjudici?

Les ‘big tech’ han fet realitat el pitjor dels malsons d’Orwell: el control de l’individu. La creació de les persones inexistents.

El documental de Raoul Peck certifica que Orwell, com s’ha dit al llarg dels últims vuitanta anys, era un visionari. Els seus vaticinis, que semblaven determinats pel context històric en què es van dur a terme, haurien hagut de decaure després de la caiguda del mur de Berlín i la implosió del bloc soviètic i, tot i això, continuen més vigents que mai. Aquesta és la tesi de Peck, que afirma (i demostra) que la pulsió totalitària dels anys trenta i quaranta del segle passat torna a campar tan vigorosa i ufanosa com aleshores.

Allò que en un moment donat van ser distopies ara són realitats. Aquí en tenim els símptomes: la prohibició de llibres en diferents estats nord-americans (in­cloent-hi 1984 ), el recurs a les “veritats alternatives” per legitimar la mentida, el doble llenguatge amb què s’intenta sufocar la dissidència, el control de la informació com a via de desarticular el pensament crític, la neollengua que altera els significats i elimina els conceptes incòmodes... Els lemes del Partit a la novel·la d’Orwell continuen ressonant com un mantra al documental de Peck: la guerra és pau, la llibertat és esclavitud, la ignorància és força.

Mai com ara la tecnologia no havia tingut tant de poder, concentrat en unes quantes mans, que exerceixen aquest poder amb l’únic objectiu de continuar augmentant el seu poder. Les big tech han fet realitat el pitjor dels malsons orwel·lians, perquè les possibilitats de control de l’individu que ofereixen les noves tecnologies van molt més enllà que les fantasies més desenfrenades. Molts d’aquells tecnooligarques apareixen a la pel·lícula de Peck al costat dels altres Big Brothers de la nostra època atrafegada: Trump, per descomptat, però també Putin.

Les declaracions del pare d’un soldat rus mort a Ucraïna que justifica la guerra perquè “Ucraïna estava preparant la invasió de Rússia” resultarien entendridores si no fossin el lamentable signe dels temps. “El concepte mateix de veritat objectiva està desapareixent”, va escriure Orwell fa vuitanta anys, i això és una de les poques coses que continuen sent una veritat objectiva. Ignacio Martínez de Pisón.