SEXE I PLANADORES A L'ESTRET D'ORMUZ

 

Hi ha llocs que són als mapes però no són al món. Fa uns anys, un amic molt amic se’n va anar a Teheran, es va lligar una noia iraniana i tots dos van decidir anar-se’n uns dies de relax a Ormuz. Ell volia, nedant, donar la volta a l’illa que dona nom a l’estret.

Ormuz és una illa petita, gairebé circular, un cimbori salí d’origen volcànic i sedimentari amb platges d’aigua vermell intens i una geologia tintada de vuitanta colors diferents.

Era només una rotllet, no estaven casats i, per no tenir problemes amb el puritanisme dels aiatol·làs en el seu vol cap a l’estret, els dos van arribar a l’aeroport de Teheran per separat. Com si no s’haguessin vist mai a la seva vida. En els controls, en files diferents, van ser interrogats per la policia.

A ell li van preguntar a què es dedicava, i per no acabar de dir la veritat se li va ocórrer respondre amb l’ofici de tots els seus avantpassats: mariner.

I a ella la policia li va preguntar d’entrada què feia viatjant a l’estret amb un espanyol... ja ho sabien!: els iranians són els alumnes més avantatjats del Mossad en aquesta part del planeta.

També li va preguntar a què es dedicava el seu amic espanyol, a veure si es contradeien: no havien pactat prèviament una mateixa resposta.

– I com se t’ha passat pel cap contestar que soc mariner? –li va preguntar ell, molt sorprès, ja fora del control.

– Perquè soc iraniana –va respondre ella, com si el simple fet de ser-ho, com li està quedant clar aquests dies a Trump, expliqui l’inexplicable.

Van volar cap a l’illa de Qeshm i, d’allà, en una golondrina atrotinada, van navegar fins a l’illa d’ Ormuz. El meu amic no va poder nedar els seus vuit quilòmetres de costa perquè el mar estava en algun punt massa picat. Van ascendir als penya-segats –una irreal paleta de colors blaus, ocres, grocs i vermells– i ella va deixar anar el seu vel al vent. Així solen ser els camps de batalla: bellíssims.

Van tornar a l’illa de Qeshm, on tenien reservada una habitació a través d’un Airbnb local que no fa gaires preguntes: pecar a Ormuz, l’estret que decideix en quin món vivim.

El meu amic, avesat al fons dels mars, va bussejar per aquesta illa i em descriu la peculiar brutícia de les seves aigües, la delicada terbolesa existencial que supura una autopista de superpetroliers que avui paguen peatge per passar.

“Hi havia moltes bèsties rares”, explica, “i l’aigua era molt calenta”.

Tan calenta com l’aigua de l’illa del Telègraf que un dia vaig bussejar al cantó omanita de l’estret, en un fiord de l’extrem nord de la península de Musandam, una talaia geològica sobre aquesta jugular petroliera, desmesurada mola que s’enfonsa pel xoc (i subducció) de la placa tectònica aràbiga amb la placa euroasiàtica.

L’aigua a l’illa del Telègraf és calenta, i els taurons que hi vaig veure, petits. S’ anomena així perquè el 1864 va allotjar una estació repetidora britànica que amplificava els missatges del cable submarí del golf Pèrsic, part del cable telegràfic Londres-Karachi.

La guerra paralitza ara l’espectacle més gran de l’estret: les cabres i bens perses que surfegen Ormuz cap aquest fiord omanita. Quan els míssils callin, els bovins arribaran de nou a primera hora al port de Jatabi. I arribaran, essencialment, marejats: hauran creuat Ormuz tancats en caixes de fibra de vidre, sobre petites planadores evitant primer els guardacostes iranians i després –a la penombra– els superpetroliers que passen com files d’erugues. De tant en tant, alguna planadora s’estampa contra el seus pesants metalls.

Aquí, els marejats bens i cabres seran entatxonats en camions i acabaran degustats en àpats pel Golf.

Al capvespre, els contrabandistes iranians tornaran a la república dels aiatol·làs carregats amb productes electrònics i cigarrets americans. Les planadores tornaran a la foscor d’ Ormuz tal com van arribar: al fons del port veuran el fort que els portuguesos van construir fa quatre segles per proveir de dàtils i aigua els seus vaixells del seu imperi, i grups de dofins escortaran la seva sortida cap al volàtil estret.

Així solen ser els camps de batalla: camps plens de dofins i castells.

Algun dia bussejarem entre restes d’electrodomèstics i de míssils com avui bussegem les restes del cable que unia Londres i Karachi encara visibles al fons de l’illa del Telègraf, que els britànics van abandonar per la calor i l’hostilitat de les tribus locals.

Qualsevol breaking news d’aquesta guerra és, essencialment, un avenç informatiu arqueològic.

Plàcid Garcia-Planas Marcet - lavanguardia.com