ARA HO VEUS, ARA NO HO VEUS

Cua d'immigrants aquest dilluns a l'Hospitalet (Barcelona) per sol·licitar els documents necessaris per regularitzar-los. Fotografia de Gianuca Battista David Trueba al País.

L'altre dia vaig presenciar un diàleg interessant entre un d'aquells artistes que la gent identifica com a solidaris i compromesos i una dona que el va increpar amb certa sorna agressiva. La frase que li va deixar anar ja l'he sentit altres vegades: "Escolta, tu; si tant t'agraden els immigrants, per què no te'ls emportes a casa teva?" El que em va sorprendre va ser la resposta: "Doncs senyora, fem un tracte, jo m'emporto un immigrant a la meva i vostè es porta a la seva un maltractador de dones i el casa amb la seva filla. D'aquesta manera, tots dos complim amb el que votem". Es va produir un silenci incòmode, que es va allargar fins que la dona va acabar d'entendre la implicació del que li acabaven de plantejar. Sí, era exactament això. Si exagerem fins al ridícul la petició de respecte als drets dels immigrants convertint-la en un posat d'això que en diuen bonisme, ja que exagerem també la constant negació per part dels conservadors de la violència masclista. Allò va sonar a canonada en un any en què els assassinats de dones continuen malgrat els intents per protegir-les de les seves exparelles.

Ha calat, fins i tot entre els joves, aquesta idea que qualsevol llei que tracta de protegir la dona és un greuge als homes. Els més subtils intenten desacreditar aquestes lleis de dues maneres. La primera, perquè els crims no poden ser aturats del tot. Una cosa així com negar el Codi Penal perquè els delictes persisteixen. Tenen raó, els assassinats de dones s'assenten en una mentalitat masculina malalta, però mentre s'aconsegueix canviar-los a ells i als seus entorns, no està de més que la llei tracti com un delicte particular el que és un delicte particular.

L'altra estratègia de negació resulta més sibil·lina: consisteix a generar una psicosi entre els homes davant la possibilitat que hi hagi un nombre difícil de calcular de denúncies falses per part de dones que aconsegueixen així sortir afavorides en els processos de separació, en la custòdia dels fills en comú o en les mesures cautelars després d'una denúncia de maltractament o amenaces. Caldria recordar-los que també hi ha falses denúncies d'assetjament al lloc de treball, falses baixes laborals i fins i tot falses parts de danys a l'assegurança, però a ningú se li acudeix que perquè alguns menteixin la gran majoria hagin de perdre els seus mecanismes de protecció.

El que es podria exigir són més mitjans per afrontar cada cas. En lloc d'enredar amb xifres que amaguen que moltes de les denúncies acaben arxivades, s'haurien d'esforçar perquè el sistema de protecció a la dona fos més àgil, menys arriscat i no tan sotmès a la interpretació subjectiva i urgent d'un jutge o policia de guàrdia. Si algun home se sent desprotegit, el que hauria de ser sumar-se a millorar la llei, no a empobrir-la amb mitges veritats.

Són dos assumptes, el de la regularització d'immigrants i el de l'amenaça masclista, que la política envolta la màgia. Aquesta que fa aparèixer i desaparèixer assumptes davant de la mirada sorpresa de l'espectador. El truc és fàcil de desvetllar. Oferir la possibilitat d'esdevenir ciutadans als que estaven condemnats a viure entre l'explotació il·legal i la marginació és un “ara ho veus”. Insistir que les dones no estan amenaçades per homes incapaços d'entendre la seva autonomia i la seva llibertat és un “ara no ho veus”. Tatxan!