EL "GERNIKA" I ELS GAMARUSSOS

Déu-n’hi-do com continua fent parlar el Gernika de Picasso. Al seu dia, aquest quadre va simbolitzar el rebuig de la guerra i els seus horrors. Durant la transició les seves reproduccions van reemplaçar als pisos dels progres la imatge de l’últim sopar de Jesús amb els apòstols. Ara n’hi ha hagut prou que el Govern basc tornés a demanar que s’exposi tempo­ralment al Guggenheim Bilbao per recol·locar-lo al centre del debat polític. Com si no hi hagués altres assumptes més greus. Sense anar més lluny, els protagonitzats per l’exministre popular Fernández Díaz i l’ex- ministre socialista Ábalos, que aquesta setmana s’han assegut al banc dels acusats, junt amb altres perles que els van acompanyar en les seves aventures.

El Gernika és, essencialment, un al·legat contra la barbàrie bèl·lica que es rabeja amb els civils. Picasso el va pintar poc després que la Legió Còndor deixés anar més de trenta tones de bombes incendiàries sobre la localitat biscaïna homònima, que van matar 1.654 persones i van destruir el 85% dels edificis. Però no falten contemporanis que veuen en aquest quadre una palanca per al seu discurs polític.

Per exemple, els nacionalistes bascos, que consideren el préstec temporal com “un gest de reparació simbòlica cap al poble basc”, quan el bombardeig és irreparable i la responsabilitat del prestatari en tal matança és nul·la. Que demanen al president del Govern espanyol que cedeixi a la seva pressió i demostri així “valentia política”, com si no l’hagués acreditat ja negant-se a satisfer Trump. I hi afegeixen que no deixar-lo seria un “greu error polític”, com si recordessin a l’ Executiu que, fins i tot sent menys antipàtics que Junts, també poden tombar-lo. Potser no seria un error polític del PNB apartar-se de la línia productiva de peix al cove només perquè els bascos s’han d’absentar de la seva comunitat per veure el quadre?

Una altra que ha vist una palanca política en el debat sobre el Gernika ha estat la presidenta de la Comunitat de Madrid, sempre tan castissa i cínica, que ha tingut la barra de qualificar de gamarussos ( catetos ) els peticionaris bascos, mentre deixava anar alguna bola. Per exemple, dir que “des de Madrid volem que tots creixem junts”, quan ella és la reina de l’insolidari dúmping fiscal. I, també, que “la cultura és universal”, quan la seva bascula entre les canyes, la tradició local i l’ultraliberalisme, i a sobre li aconsella atorgar els premis universals de la seva comunitat a subjectes com Javier Milei o als EUA de Trump. Qui és aquí el gamarús?

A més Ay uso, ha declarat que no és aconsellable de traslladar el quadre a Euskadi (a veure si us sona el motiu adduit) perquè es podria malmetre l'obra del pintor malagueny.

La memòria històrica pot ser oportuna, però ho és més curar les ferides del present

Malgrat el que opinen els uns o els ­altres, el Gernika no anirà de moment a Euskadi. Ernest Urtasun ho va deixar clar dimarts reafirmant que, fins i tot “entenent la sensibilitat dels bascos” en aquest assumpte, la seva obligació com a ministre de Cultura és “preservar el ­patrimoni” i aquesta obra fràgil, de més de 27 metres quadrats de superfície, ja danyada en una trentena de viatges ­previs.

O sigui, que el quadre seguirà on és, com aquells malalts amb una situació delicada que no els permet cap trasllat sanitari. Ara bé, res no indica que el gamarussisme hagi de desaparèixer per això del nostre guinyol polític. Tot i que ja no té cap sentit titllar algú de gamarús per desacreditar-lo: avui es pot viure connectat amb el món sense renunciar a ser de poble. I, sobretot, perquè alguns centres de decisió globals estan avui en mans de rústecs que exhibeixen sense reserves ignorància, arrogància i una escassíssima empatia amb el proïsme.

El gamarussisme no ha estat mai un problema menor, però abans semblava un privilegi dels més desfavorits o incultes. Ara nia tant entre poderosos capaços de fastiguejar-nos la vida com entre la plebs enganxada a les pantalles, que veneren com a font inesgotable de saber, quan potser estan actuant com a inhibidores de les seves facultats mentals, dels seus dots per a la raó i la reflexió.

La preocupació per la memòria històrica, que ara es presenta com a motiu per reclamar el Gernika , pot ser oportuna. Però ho és més curar les ferides obertes del present, per les quals se’ns va escapant el futur. Llàtzer Moix a la vanguardia.