LA IA NI CREA NI DESTRUEIX, NOMÉS ES TRANSFORMA

La irrupció de la intel·ligència artificial a la indústria cultural —i especialment al cinema— ha reobert un debat que ja no és tècnic, sinó civilitzatori. Quines feines desapareixeran? Quines naixeran? I és imaginable un futur on la majoria no necessiti treballar per viure-hi? Les respostes no són simples, però sí que comencen a dibuixar un paisatge reconeixible. La imatge d'aquest pla generat per IA del film xinès 'Leyendas del sur', és un exemple de l'espectacularitat que es pot aconseguir amb l'ajuda de la IA.

El primer dia de Cannes, a la seva primera roda de premsa, la intel·ligència artificial ja va provocar el debat entre dos membres del jurat, Demi Moore i Paul Laverty. Des d'aquell mateix moment, el certamen i el mercat que se celebra en paral·lel es van separar en la seva reacció davant l'eina digital: si el festival posa límits al seu ús (encara que un dels seus patrocinadors, que s'ha sumat aquest 2026, és Meta, propietària de Meta AI) i els artistes adverteixen dels seus perills, al mercat hubo grapat de projectes occidentals que n'abracen l'ús. Els cineastes estaran recelosos, però la indústria s'ha llançat a esprémer la IA.

La IA no arriba com un meteorit que arrasa, sinó com una marea que reconfigura. Al cinema, els primers afectats són els oficis repetitius o d'alt cost: rotoscòpia, efectes visuals bàsics, correcció de color, traduccions, subtitulat, documentació, disseny de previsualitzacions. Són tasques que la IA executa més ràpidament i més barat. També tremolen els departaments de guió i animació: no perquè desapareguin, sinó perquè la pressió econòmica empeny a substituir part del procés per models generatius. La indústria, pragmàtica, ja ho està fent. Però la mateixa tecnologia obre buits nous. Sorgeixen supervisors d'IA, entrenadors de models, verificadors d'autenticitat, dissenyadors de fluxos híbrids, especialistes en ètica algorísmica, curadors de datasets, directors d'integració creativa. Són feines que no existien fa cinc anys i que avui comencen a ser imprescindibles. La IA no elimina el treball: el desplaça cap a zones on la creativitat humana continua sent insubstituïble.

La pregunta de fons, però, va més enllà del cine. Si les màquines poden fer una part creixent de les tasques productives, què passa amb l'ocupació com a pilar de la vida social? La idea que “molta gent no necessita treballar per viure” no és ciència ficció: és un escenari possible si la productivitat generada per l'automatització es redistribueix. Però aquí hi ha el nus: qui captura aquest valor? Les empreses que tenen els models? Els Estats mitjançant impostos? O els ciutadans a través de mecanismes com la renda bàsica universal?

El futur no està escrit. L'automatització massiva podria desembocar en una societat més lliure, on el treball deixi de ser una obligació i esdevingui una elecció. O podria consolidar desigualtats si la riquesa generada per les màquines es concentra a poques mans. La tecnologia no decideix: decideix la política.

El que sí que sembla clar és que la IA no és un enemic ni un salvador. És una eina poderosa que obliga a repensar el contracte social. El cinema ho està vivint a primera línia: entre la por de perdre oficis i l'oportunitat de reinventar-los. El mateix passarà a la resta de sectors. La qüestió no és si la IA ens traurà la feina, sinó què farem amb el temps que ens allibera i com organitzarem una economia on la productivitat ja no depengui només de nosaltres. El resum vindria a ser aquella frase de: si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell.