ELS POETES VENEN AL RESCAT

No només ens pot salvar del desori actual la China. Com escriu Jordi Nadal a la vanguardia, la poesia pot ajudar-nos també i molt. Els que llegim diaris, veiem i sentim notícies, potser pensem en maneres de defensar-nos d’aquesta realitat, massa vegades brutal i dolorosa, que ens mossega constantment com un escurçó. Potser no ho sabem o hem oblidat, però sempre tenim a mà una espècie de farmaciola de primers auxilis, amb poderosos sèrums antiofídics, que neutralitzen els verins, en forma de línies de poemes. Aquí en deixo algunes dosis.

“Qué alegría, vivir sintiéndose vivido”, exclamava Pedro Salinas; “en suma: que me quiten lo vivido”, hauria pogut insistir Jorge Guillén. La mà de coses que sabia Rilke, quan ens deia “has de canviar la teva vida”! Ungaretti, explicava allò de “el meu cor és el poble més desfet”, i tot i això també va dir: “M’il·lumino d’immens”. Mentre que Hölderlin ens convidava a lliurar-nos, a rendir-nos, davant aquesta tremenda veritat de la vida: “A nosaltres no ens ha estat donat reposar enlloc”.

Joseph Brodsky, amb qui vaig passejar i vaig menjar i beure (i com!) a Barcelona, deia: “Amb mirar-te percebo la barrera que del no-res a part em manté”. I si un es fa gran, que recordi Larkin, que rememora les trobades amoroses “quan ens vam trobar per primera vegada i el contacte va revelar que bé que sabíem els nostres primers passos...”

Sempre tenim a mà una espècie de farmaciola de primers auxilis en forma de línies de poemes

Que bo que és reconèixer que no sabem gairebé res de res, però la poesia ens espera, amagada, a les pàgines silents de les nostres biblioteques, esperant a convertir-se en la nostra memòria.

Ets pare i tens por de morir un dia i et conjures davant la teva filla que acaba de néixer i Ausiàs March ve a la teva memòria: “Jo tem la mort per no ser-vos absent”. Quan un amor s’acabi, serà Borges qui vindrà al rescat amb trist consol: “ definitiva como un mármol, entristecerá tu ausencia otras tardes”.

Et fas gran, i vius comprenent el cansament de Machado en el seu “ estos días azules y este sol de la infancia”. Ha mort algú estimat i acudeixes a Francisco Brines, desesperat, amb quatre línies que són com un desfibril·lador per a qui sobreviu: “ Un día no serás, y nunca/ el mundo sabrá que pudo ser siempre más bello / con solo retenerte”.

Per a qui temi els diumenges a la tarda, preàmbul de dilluns, a la intempèrie de la solitud, caldrà conjurar-se i dir que això de viure és un ball entre l’elegíac de Màrius Torres “i tot el meu futur està sembrat de sal” i les ganes de viure i de grandesa que troben la seva raó en si mateixes, i aquí ens espera Cyrano de Bergerac: “Què dieu, que qui anhela la victòria no l’aconsegueix?, si no hi ha esperança de triomf , resta l’esperança de glòria”.

Aquest poema es per a mi molt especial,  és d'Irene Climent, l'heterònim del poeta valencià Josep Porcar.

PETITA HISTÒRIA D'AMOR

Quan ell pensa en política
Ella no l'estima
Qui sap si és una llàstima el convenciment de l'amant
Envers la utopia confortable i sospitosament desolable
D'un món que pot canviar gràcies a les idees
I no per la més pura defensa de l'amor

Quan ell li parla de la impunitat
De la infàmia dels poderosos
De la corrupció dels càrrecs públics
A ella poc li interessa
Ell endevina que ella és probablement més lúcida
Com un àngel immune a l'espant i a la ignomínia

A ella, en canvi, l'afecten unes altres coses
I tampoc sap ser feliç
Quan a ella l'enderien els seus conflictes laborals
Ell fa com que l'estima
Interpreta els dolors d'ella en concret i en general
Quan li explica l'embargament de comptes
La sobtada misèria dels seus clients
La sang que raja
Els plors
I els percentatges

Arriben després a un pacte
Que inevitablement ha de ser de silenci
Renten els plats
S'aclofen al sofà
I la televisió els adorm

         S'estimen raonablement
                                                Algunes nits
.