Te diré el secret: tot és violència. Aquestes vies del tren, rovellades, l'explícita tristesa dels trens de rodalies, la tremolor dels horitzons en les finestres, els teus somnis, els meus, tots els espills, les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo, els silencis que no es baden, la subjectiva distància entre dos cossos nus, dos llums, dos pells esvarant-se en una lenta llunyania, la memòria de demà que hem signat avui, aquesta pluja fina i persistent, mira-la!, que podrirà el raïm i la tendresa, la carn, els adéus sense mans. Tot és violència. Irene Climent.

 Irene Climent no existeix, la poeta valenciana de la que ens varem mig enamorar uns quants és un invent d'en Josep Porcar, i malgrat l'engany, Irene tenia uns versos colpidors que semblava que dificilment els pugués escriure un home,  llevat que aquest home fos poeta, un gran poeta, i per tant, el gran ensarronador, el meravellós ensarronador que es va inventar a una gran, a una enorme poeta. I és que a vegades hi ha enganys meravellosos. He pensat avui amb ella i en aquest poema 'CORREDISSA' a ran dels fets del 1-O

CORREDISSA

 Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.

 No m'esperes aquesta nit, mare.

 ......................*