UN MILIÓ D'EUR0S PER UNA CITA AMB EL PAPA

El Papa desembarca de l'avió en la seva arribada a Argelia el passat dilluns. fotor6acia - Luca Zennaro / Efe. la Vanguardia.

 L’ordre és necessari, sobretot quan es mobilitzen multituds i la logística no admet errors. Cal posar cordons, dissenyar recorreguts, controlar aforaments i quadrar comptes. La visita del Papa –amb parades a Madrid, Barcelona, Tenerife i Gran Canària– no és una excepció. Es paguen escenaris, pantalles, transport. Fins a l’últim walkie-talkie. La injecció pública cobreix únicament la seguretat. La resta depèn de les aportacions privades: empreses, donants, fidels amb un QR a la mà. Cada arxidiòcesi s’encarrega del que li pertoca. Tot auditat i transparent.

El sistema de donacions recorda el ‘meet and greet’ de la indústria de l’espectacle. Fins aquí, res a dir. O gairebé. En el detall hi apareix un escalafó per tarifes, iniciativa de la Conferència Episcopal Espanyola.

Les aportacions s’organitzen per categories, amb beneficis a mida. Al cim, el gran benefactor : un milió d’euros a canvi d’una trobada privada amb el Papa, espais reservats i accés a una reunió al Vaticà. Per sota, el benefactor –500.000 euros– manté les trobades i cert tracte preferent. Després, hi ha les opcions més accessibles: patrocinador (250.000) o col·laborador (10.000), amb visibilitat institucional i el distintiu d’“ambaixador empresarial”. A la base, la categoria d ’amic : 1.000 euros i un certificat.

L’anomenen col·laboració, patrocini, mecenatge. Però recorda massa aquell vell invent del meet and greet , tan propi de la indústria de l’espectacle. Només que aquí Lleó XIV no és una estrella del pop. És un cap d’Estat i, sobretot, el símbol d’una autoritat moral que no cotitza al mercat. Per això grinyola. Perquè converteix la proximitat en un bé negociable i deixa al descobert una contradicció ben difícil de dissimular.

La visita apostòlica de Lleó XIV arriba en el moment escaient i amb una potència mediàtica incontestable. Un Papa d’origen nord-americà que connecta amb la crítica a Trump i replica a l’autoproclamat Messies ianqui amb la literalitat de l’ Evangeli. Un Pontífex que no fa política, però altera el tauler dels partits parlamentaris i alinea, gairebé per miracle, els bisbes espanyols.

Es dirà, i amb raó, que algú ha de pagar la factura. Que sense aportacions privades no hi ha ordre possible. És cert. El nus de la qüestió no és en el fet de donar (encara que sigui discutible quan es fa per conveniència). El problema comença quan els diners no només organitzen l’esdeveniment, sinó que el jerarquitzen segons la butxaca. La proximitat al Papa es pot acabar convertint en un privilegi que es pot comprar.  La pregunta seria: El Vaticà ho sap, hi està d’acord?, és que aixó semblen les tarifes d'una escort de luxe a Hollywood, amb la diferencia en que per més inri, amb el Papa no pots consumar.