25 ANYS DE 'L'OMBRA DEL VENT'

A les albors del nou mil·lenni, el manuscrit d'un escriptor desconegut, presentat al Premi Fernando Lara de Novel·la que convoca el Grup Planeta, va cridar l'atenció d'Enrique Murillo, un dels lectors encarregats de filtrar els textos per al jurat. En realitat, l'autor no era un novell: feia prop de deu anys que s'avesava en l'àmbit juvenil, on va debutar amb gran èxit el 1993 amb El príncep de la boira, novel·la guanyadora de la primera edició del prestigiós Premi Edebé en aquesta categoria, reeditada moltes vegades ja des d'abans del salt a la fama del seu artífex.

En aquella òpera prima, com en els tres títols que la van seguir, ja es perfilaven els trets que havien de definir l'univers narratiu del seu creador, és a dir: l'atmosfera gòtica, deutora de la novel·la anglesa del segle XIX; un misteri que coqueteja sense pudor amb allò sobrenatural, encara que sense entrar de ple en la literatura fantàstica; un protagonista adolescent, en aquesta edat dels descobriments que conté tanta emoció com l'esperit de l'aventura; i, en general, una història en què l'acció conviu en una dimensió íntima que permet empatitzar amb els personatges i créixer-hi.

Però llavors, quan Enrique Murillo va llegir el manuscrit, encara no se'n sabia res. La literatura infantil i juvenil habita el seu propi circuit al marge, al qual pocs adults treuen el cap (i no sense condescendència). Potser aquest desconeixement de la seva trajectòria prèvia va jugar fins i tot a favor de l'autor, perquè va evitar que la seva nova obra s'encasellara en la mateixa categoria, cosa que, a efectes pràctics, hauria reduït el públic potencial. No obstant això, aquesta vegada el camí seria diferent.

Perquè Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, ​​1964-Los Angeles, 2020), aquest autor tan discret com omnipresents van ser els seus llibres, va voler que aquell manuscrit prengués un altre camí. No va guanyar el premi –és un dels casos en què té molta més rellevància la novel·la no guanyadora que la premiada–, però va guanyar un primer lector (i defensor) de luxe. Enrique Murillo no era un tipus qualsevol al món editorial: va recomanar a l'editor que publiqués aquella novel·la, i així es va fer. L'ombra del vent (2001) va deixar de ser un munt de papers als despatxos i va arribar al mercat, a l'abast de tothom.

El llibre, envoltat d'una coberta en blanc i negre d'aire nostàlgic, va arribar al mercat el 2001 amb plena consciència del que era: una aposta per la literatura comercial, per les històries que fan gaudir, que proporcionen un entreteniment sense pretensions. Se li van dedicar aparadors i estands a les grans cadenes de llibreries, va comptar amb una gran visibilitat malgrat tenir un autor desconegut. Tot i així, podria haver fracassat: no era la primera ni l'última aposta en clau popular de Planeta; de fet, cada any n'hi ha alguna que altra. No és tan fàcil gestar un best-seller, encara que analitzar les claus del seu èxit a posteriori ho faci semblar així.

Sigui com sigui, aquell llançament seguia acompanyat de la bona fortuna, que el va fer cridar l'atenció de nombrosos lectors i colar-se a casa entre els regals de Nadal. I no només es va vendre, sinó que va passar una cosa molt més màgica: es va llegir, es va llegir i molt. I ràpid: tenia la insondable virtut d'“atrapar”, comptava amb un “ritme trepidant” abans que aquesta expressió es tornés manida. Es notava l'ofici de l'autor, bregat en mil lectures d'aventures i suspens psicològic. No va inventar cap tècnica que ja no haguessin fet servir Wilkie Collins o Sir Arthur Conan Doyle, però va saber assimilar bé aquestes eines, fer-les seves i integrar-les en un relat més afí al seu temps.

I hi havia alguna cosa més: emoció. El seu no era l'entreteniment buit que portaria pocs anys després Dan Brown amb El codi Da Vinci (2003); a L'ombra del vent hi havia alguna cosa més que la mera trama de cerca de pistes i resolució del misteri, per més que el paper d'aquesta no es pugui infravalorar. Tenia una mica més important: personatges amb entitat, amb carisma, memorables. En concret, una veu narrativa, la del jove Daniel Sempere, a qui de seguida es pren afecte. Un noi humil, orfe de mare, que a les primeres pàgines pateix per no ser capaç de recordar ja la cara de la seva progenitora. El Daniel del primer llibre és un noi tímid, que ha crescut entre els volums de la llibreria de vell del seu pare, en un barri discret on ha conegut de primera mà com la policia franquista s'acarnissa amb els més vulnerables. Els llibres, la ficció, li permeten forjar-se un univers paral·lel mentre creix, però convertir-se en adult el porta a enfrontar el món de debò, després d'un singular ritu de pas: el descobriment del Cementiri dels Llibres Oblidats, una ocurrència que va acabar batejant aquesta saga.

Diuen que la ficció comença quan allò extraordinari apareix en una vida ordinària, ia Daniel se li creua un enigma envoltat de perill quan pren prestat el llibre d'un tal Julián Carax. El que viu a partir de llavors ho empeny a créixer, de la mà d'aquesta intriga de tintes paranormals, arrelada, això sí, a la crua realitat de la societat de postguerra. Pel camí, s'enamora de Beatriu, la senyoreta que sembla inabastable; i coneix el simpar Fermín Romero de Torres, un personatge que camufla les ferides sota la màscara de l'humor, i que podria haver sortit de les pàgines més inspirades de Francisco Ibáñez. Aquest singular mentor guia Daniel per la ciutat alhora que li obre els ulls sobre la cara més cruel del règim.

Aquest és un aspecte que se sol passar per alt en enumerar-ne les qualitats: hi ha una crítica gens vetllada als abusos del franquisme, a l'estat de pobresa i desemparament en què va quedar la major part de la societat. Fermín, tan estimat pels lectors per la seva llengua esmolada, és un home que, com es revelarà amb detall en el moment oportú, ha patit tortures i tota mena d'humiliacions. És, sobretot, un supervivent. Sí, L'ombra del vent és un fantàstic passa pàgines, amb els misteris i les passions; però no és innocu, no del tot, i això li confereix una humanitat commovedora. De fet, L'ombra del vent té molts encerts: la construcció a l'estil dels clàssics vuitcentistes, que assegura la tensió narrativa i és amable amb el lector, en proporcionar-li uns patrons coneguts; un elenc de personatges sòlid, representants de diferents capes de la societat, que evolucionen llibre a llibre; la seva condició de llibre sobre llibres (bookish book), amb troballes com el Cementiri dels Llibres Oblidats, que és com donar un copet a l'esquena al lector acèrrim, és estar entre amics; i, evidentment, la recreació d'una Barcelona fosca i fascinant.

Potser aquesta és l'aportació més genuïna de l'autor: la seva mirada sobre Barcelona, ​​la ciutat on va créixer i amb què ja va fer un primer esbós a Marina (1999), la novel·la que precedeix L'ombra al vent i que, més breu i intimista, el mateix Carlos Ruiz Zafón considerava la seva favorita. La clau d'aquesta Barcelona rau, potser, en el fet que és ombrívola no només per la postguerra, un dolor que impregna els somnis i les expectatives dels personatges; sinó per un component arcà, que juga amb l'ambigüitat del sobrenatural. No va inventar el gènere gòtic, però el va portar a casa seva; i, per això, al món.

Perquè L'ombra del vent va creuar fronteres, es va convertir en un èxit internacional sense precedents. La va elogiar fins a Stephen King, que és com rebre l'aplaudiment del Dickens del segle XXI. Va portar Barcelona, ​​la Barcelona zafoniana, per tot el globus; i encara avui continua sent una de les obres que més han fet per descobrir la ciutat al món, això signifiqui el que signifiqui. Una Barcelona que ell veia com un mapa de túnels laberíntics, carrils de tren que connecten alguna cosa més que simples estacions i portes a magatzems insospitats i altres secrets captivadors.

Zafón, no va estirar el xiclet amb els quatre volums: des del principi tenia la història muntada al cap, amb l'encert de renovar cada nova entrega en narrar-la segons els paràmetres d'un gènere diferent: L'ombra del vent, la novel·la de formació: El Joc de l'Àngel, la novel·la gòtica més truculenta i sobrenatural; El presoner del cel, la novel·la picaresca; i El laberint dels esperits, la novel·la policíaca. Referències a autors com Oscar Wilde, Mary Shelley, Emily i Charlotte Brontë, Charles Dickens, Victor Hugo, Sir Arthur Conan Doyle, Alexandre Dumas o Henry James. - Cristina Ros a eldiario.es