La idea de “qui va crear a Déu” només té sentit si Déu és un ésser dins de la cadena de causes, com nosaltres. Però en gairebé totes les tradicions religioses, Déu no és un ésser dins de l'univers, sinó la causa primera, allò que no necessita ser causat. Si no acceptes aquesta premissa, llavors la idea de Déu s'esfondra. I per això molta gent no creu.

Hi ha tres maneres d'entendre la qüestió, cadascuna respon a la teva pregunta des d'un marc distint.

1) Déu com a “causa no causada”

En filosofia clàssica (Aristòtil, Tomàs d'Aquino), Déu no és un “ésser amb papà”, sinó el primer motor immòbil:

Tot el que comença a existir té una causa.

No pots tenir una cadena infinita de causes.

Per tant, ha d'existir alguna cosa que no va ser causat.

Aquest “alguna cosa” és el que anomenen Déu.

Si acceptes aquest raonament, la pregunta “qui va crear a Déu?” deixa de tenir sentit, igual que preguntar “què està al nord del Pol Nord?”.

2) Déu com a construcció humana

Des de la psicologia i l'antropologia, Déu és una creació cultural per a explicar l'inexplicable, donar sentit a la mort, crear cohesió social i reduir l'ansietat existencial.

En aquest marc, la teva pregunta es respon així:

Ningú va crear a Déu; el varem crear nosaltres.

I llavors la qüestió es torna:

Per què els humans necessitem crear déus?

3) Déu com a metàfora

Per a molts creients moderns, Déu no és un “ser” literal, sinó una metàfora de l'absolut, del misteri, de la moral, de la bellesa, de l'ordre del cosmos. En aquest cas, preguntar “qui va crear a Déu” és com preguntar “qui va crear la justícia”.

La cabdal pregunta final: “Com pot algú lúcid creure en Déu?” Aquí és on convé ser honest i no caure en caricatures. Hi ha persones extremadament racionals, científiques i lúcides que creuen en Déu:

Einstein, Gödel, Newton, Descartes, Spinoza, Planck…

I també hi ha persones igual de lúcides que no creuen.

La diferència no és la lucidesa, sinó el marc mental des del qual interpreten la realitat. 

Motius pels quals algú intel·ligent pot creure:

Experiència subjectiva (sentiment de transcendència, espiritualitat).

Necessitat de sentit (la ciència explica el “com”, no el “per què”).

Tradició cultural.

Interpretació filosòfica de l'ordre de l'univers.

Consolació existencial (mort, sofriment, moral).

No fa falta compartir-ho per a entendre-ho.

Però també és perfectament racional NO creure. Si no acceptes la premissa d'un “ser no causat”, o si no veus necessitat d'un creador, o si la idea de Déu et sembla antropocèntrica, llavors la conclusió lògica és l'ateisme o l'agnosticisme. En aquest cas la postura és tan legítima com la d'un creient.

La pregunta “qui va crear a Déu?” és una manera de dir: No em convenç la idea d'un ésser etern i no causat. I això és totalment raonable.


La IA Copilot i Déu, Déu n'hi do.