QUI DEFENSA EL CATALÀ?

 En només deu anys, han caigut a la meitat els joves que parlen català de forma habitual a Barcelona. L’Enquesta de Joventut de Barcelona, presentada recentment, dibuixa un escenari inquietant: només el 17,8% dels menors de 35 anys afirma utilitzar el català de forma habitual. Fa una dècada eren el 37,7%. Vint punts menys en deu anys no és una tendència, sinó un enfonsament; és la constatació d’un canvi de fons, profund, que interpel·la directament la societat catalana.

En la darrera dècada s’ha configurat una tempesta perfecta. D’una banda, el consum massiu de continguts a les xarxes socials ha consolidat el castellà, i en bona part l’anglès, com a llengua franca de l’entre­teniment i la interacció informal. El català, malgrat l’esforç lloable d’alguns crea­dors de continguts, continua tenint una presència marginal en aquests espais on se socialitzen hàbits, referents i codis lingüístics. I, d’altra banda, el fenomen migratori, amb un impacte molt notable a la societat catalana, ha superat la capacitat per incorporar la llengua a les polítiques d’integració. Els nous catalans han pogut prescindir de l’idioma sense dificultat.

Per alguns, la mala salut del català és una victòria. Històricament, el català ha estat objecte de tot tipus de persecu­cions i prohibicions, per bé que sempre ha sobreviscut per l’afany dels parlants. Però també en l’actualitat segueixen les campanyes polítiques orientades a re­duir-ne la presència en àmbits clau com l’escola o l’Administració. El veto del PP a la seva oficialitat a la Unió Europea, malgrat comptar amb més de deu mi­lions de parlants, o decisions com les acordades pel PP i Vox per esborrar qualsevol rastre del català a l’Aragó són episodis que il·lustren bé la voluntat d’acabar amb una llengua mil·lenària.

La vitalitat del català, que no té el suport ple d’un Estat, depèn en gran manera del comportament dels qui el parlen. I aquí emergeix una evidència incòmoda: la substitució lingüística no es produeix només per imposició, sinó també per inèrcia, per comoditat o, en alguns casos, per simple indiferència dels parlants. Als comerços, als bars, a l’àmbit esportiu o als jutjats, per posar alguns exemples, el català és sovint residual. No perquè no es pugui utilitzar, sinó perquè s’assumeix absurdament que canviar de llengua facilitarà la interacció. Aquest automatisme, repetit ingènuament una i milers de vegades cada dia, té efectes devastadors.

Perdre la batalla de l’ús social del català seria el preludi d’un declivi molt més difícil de revertir

Malgrat que el coneixement del català supera el 80%, la crua realitat és que a les àrees urbanes més poblades, i especialment a Barcelona, el català ha deixat de ser la llengua dels joves.

La creació d’una Conselleria de Política Lingüística al Govern de Salvador Illa, amb un protagonisme més que discret, és un missatge que subratlla la necessitat de situar la promoció de la llengua catalana entre les prioritats, però també és un senyal d’alarma clar. La seva existència i l’impuls de polítiques de foment és positiu, però el repte és, sobretot, cultural i cívic. Recuperar l’ús social del català passa per decisions individuals que, sumades, impulsin un canvi de tendència: no canviar de llengua de manera automàtica, mantenir el català com a opció natural en qualsevol context o incorporar-lo sense complexos als nous espais digitals són, sens dubte, una manera eficaç de millorar la salut de la llengua.

És cert que no tot són ombres. El creixement sostingut de la ràdio en català, amb RAC1 superant el milió d’oients diaris, o el lideratge d’audiència de la televisió pública i la consolidació de la plataforma 3Cat demostren que hi ha demanda i que el català pot ser competitiu en entorns mediàtics exigents. Però aquests brots verds, tot i ser rellevants, no compensen la tendència de fons. Perdre la batalla de l’ús social del català seria el preludi d’un declivi molt més difícil de revertir.

Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre; s’erosionen lentament fins que deixen de ser necessàries. Per això, els parlants tenim el deure i la responsabilitat de preservar i defensar el català amb normalitat i sense complexos. El moviment es demostra caminant i el català es defensa par­lant-lo. Carles Mundó