La consellera de Educació, Esther Niubó, ayer en el Parlament.Sara Soteras / ACN

Quan un sindicat perd una consulta pel 65% de vots contra l’acord que ha avalat, cal preguntar-se en quina mesura negocia en nom de la seva parròquia, afiliada o no, i quin pols té del seu sentir. És el que li ha passat a la Ustec en la votació dels docents sobre el preacord a què havia arribat amb el Departament d’ Educació. Després del rebuig, s’obre un període de terra incògnita, i un horitzó de vagues i persistent malestar que perjudicarà l’escalafó més feble del sistema educatiu: els escolars.

La negociació de l’acord ve frenada per un pecat d’origen: barrejar l’augment de les nòmines amb la millora del sistema en el seu conjunt. La petició de més salari ha limitat un suport ciutadà més transversal. La majoria de catalans comprèn que els mestres han perdut poder adquisitiu. I ho comparteixen. Sobretot, perquè ells, la majoria de pares dels alumnes, també. Un estudi de l’any passat de la mateixa CGT ho xifrava de mitjana en un 4% els últims cinc anys. Tot i que no per això han sortit a tallar carreteres.

Durant les negociacions, una vegada i una altra els titulars dels portaveus sindicals han indicat que amb un augment salarial de 400 euros les mobilitzacions es pararien. El missatge que ha calat en la ciutadania és que aquest era el principal objectiu dels docents. Ara, en la consulta han volgut demostrar que no. La situació dels mestres catalans no millorarà ni amb un augment de 500 o 600 euros. Engreixar-se la nòmina serveix només per enredar la gana si la situació laboral i el sistema en conjunt no milloren. I han de millorar molt. A diferència d’altres temps, Catalunya no pot donar avui lliçons sobre l’educació que dona als fills.

Tots els actors estan obligats a reflexionar. Educació va començar malament tancant un acord amb sindicats com la UGT i CC.OO., que són importants però no representatius del sector i que, com va quedar de manifest, no van calibrar el sentir dels seus representats, sinó que van actuar per condicionants polítics. El departament va continuar errant, cedint cada dia a un envit més alt dels sindicats rebels. Un mal exemple negociador per a qualsevol altre sector, que ara ja saben com actuar.

La nostra educació té a la base buits immensos: l’ús excessiu de portàtils i de la IA que forma alumnes hàbils en la tecnologia però desproveïts de sentit crític; la falta de lectura, de pausa i d’atenció, o la promoció d’activitats centrades en els sentiments en detriment de l’aprenentatge de llengües i ciències. Apart de tota la casuística que afronten els docents sense ser la seva comesa. El resultat de la consulta és una advertència per a tothom. L’escola necessita una inversió ingent, però també una moratòria de la crispació. La solució pot arribar després d’un pla calendaritzat d’uns mesos, fora del focus mediàtic, per resoldre amb pausa els nombrosos problemes diagnosticats. No després d’una negociació agònica en una nit d’estiu. Joan Esculies.