EDUCACIÓ, FELICITATS A TOTS 5.6.26

La consellera de Educació, Esther Niubó, ayer en el Parlament.Sara Soteras / ACN

Quan un sindicat perd una consulta pel 65% de vots contra l’acord que ha avalat, cal preguntar-se en quina mesura negocia en nom de la seva parròquia, afiliada o no, i quin pols té del seu sentir. És el que li ha passat a la Ustec en la votació dels docents sobre el preacord a què havia arribat amb el Departament d’ Educació. Després del rebuig, s’obre un període de terra incògnita, i un horitzó de vagues i persistent malestar que perjudicarà l’escalafó més feble del sistema educatiu: els escolars.

La negociació de l’acord ve frenada per un pecat d’origen: barrejar l’augment de les nòmines amb la millora del sistema en el seu conjunt. La petició de més salari ha limitat un suport ciutadà més transversal. La majoria de catalans comprèn que els mestres han perdut poder adquisitiu. I ho comparteixen. Sobretot, perquè ells, la majoria de pares dels alumnes, també. Un estudi de l’any passat de la mateixa CGT ho xifrava de mitjana en un 4% els últims cinc anys. Tot i que no per això han sortit a tallar carreteres.

Durant les negociacions, una vegada i una altra els titulars dels portaveus sindicals han indicat que amb un augment salarial de 400 euros les mobilitzacions es pararien. El missatge que ha calat en la ciutadania és que aquest era el principal objectiu dels docents. Ara, en la consulta han volgut demostrar que no. La situació dels mestres catalans no millorarà ni amb un augment de 500 o 600 euros. Engreixar-se la nòmina serveix només per enredar la gana si la situació laboral i el sistema en conjunt no milloren. I han de millorar molt. A diferència d’altres temps, Catalunya no pot donar avui lliçons sobre l’educació que dona als fills.

Tots els actors estan obligats a reflexionar. Educació va començar malament tancant un acord amb sindicats com la UGT i CC.OO., que són importants però no representatius del sector i que, com va quedar de manifest, no van calibrar el sentir dels seus representats, sinó que van actuar per condicionants polítics. El departament va continuar errant, cedint cada dia a un envit més alt dels sindicats rebels. Un mal exemple negociador per a qualsevol altre sector, que ara ja saben com actuar.

La nostra educació té a la base buits immensos: l’ús excessiu de portàtils i de la IA que forma alumnes hàbils en la tecnologia però desproveïts de sentit crític; la falta de lectura, de pausa i d’atenció, o la promoció d’activitats centrades en els sentiments en detriment de l’aprenentatge de llengües i ciències. Apart de tota la casuística que afronten els docents sense ser la seva comesa. El resultat de la consulta és una advertència per a tothom. L’escola necessita una inversió ingent, però també una moratòria de la crispació. La solució pot arribar després d’un pla calendaritzat d’uns mesos, fora del focus mediàtic, per resoldre amb pausa els nombrosos problemes diagnosticats. No després d’una negociació agònica en una nit d’estiu. Joan Esculies.

DE VEGADES TOCA DIR QUE NO 5.6.26

 Un dia després del 'no' dels professors al preacord educatiu a Catalunya, la consellera Esther Niubó ha estat rotunda a l'estat de les converses: “El moment de la negociació va acabar”, ha sentenciat en una entrevista al programa El món a Rac1. La consellera ha reconegut que el rebuig dels docents a l'acord, que dotarà de més recursos les escoles i suposarà una millora salarial als docents, evidència que “ha aflorat un malestar enquistat”. Tot i això ha insistit que amb les millores acordades no hi ha “un problema de recursos”. Ha demanat fer un “exercici de realisme” d'“on veníem i cap a on anem” encara que ha reconegut l'existència d'una “fatiga acumulada”.

Els mestres catalans tenen raons de sobra per mostrar el seu malestar per l’estat en què es troba l’educació al nostre país i pels sous baixos. Fins aquí, l’opinió pública no pot estar sinó d’acord. Els resultats continus dels informes PISA que apuntaven un clar descens en el rendiment escolar dels alumnes catalans han estat un crit constant d’alerta aquests últims anys. Era normal que el Govern de Salvador Illa es comprometés a una forta inversió de 2.000 milions d’euros en quatre anys per revertir aquesta situació. Però les coses es van començar a torçar quan els dirigents sindicals van parlar més de millores salarials que de reformes educatives. La pressió social va arrossegar l’Executiu a posar 726 milions més per acabar de pactar amb els sindicats més díscols.

El que pocs podien esperar és que el cansament o el passotisme dels docents –només van votar sis de cada deu– faria que ahir la majoria del professorat rebutgés en una consulta totes les millores. Encara en volen més. I ara amenacen amb més accions de pressió social als carrers, com les que han protagonitzat aquests últims dies. I això no és admissible. Perquè la situació dels mestres és dolenta, però també tenen raons per protestar metges, infermers, bombers i altres professionals que també han perdut poder adquisitiu i a les butxaques dels quals no arriba el creixement econòmic que té Espanya.

Si al final el Govern entra al terreny de cedir amb més concessions, corre el risc que altres sectors s’apuntin a aquest tipus de reivindicacions. No fa tant de temps, per exemple, Catalunya va viure una protesta massiva del sector agrícola, que també té motius per exhibir el seu disgust.

La Generalitat ha reaccionat mantenint la pujada salarial, malgrat l’anunci de noves mobilitzacions dels mestres. És un gest. Farien bé els sindicats que van perdre la votació d’ahir de rebaixar el pistó reivindicatiu i començar una nova negociació sense més pressions. Perquè han de saber que governar no és cedir sempre i hi ha moments en què cal dir que no. Jordi Juan Raja

El sindicats, o alguns d'ells, reclamen la dimissió de la Consellera. Greu error, son els seus representants els que han de dimitir i deixar de vomitar tanta demagogia barata amb la seva salvatge i nefasta gestió de la vaga. I que quedi clar un concepte, aquesta és una vaga de docents, no de mestres, de senyors mestres. Ells mai o farien, i menys per diners...