Hi ha un moment del matí en què la ciutat sembla caminar sola: rodes petites fregant la vorera, passos curts, respiracions fondes. Són dones grans —i també homes— que empenyen el carro de la compra com qui empeny un tros de vida que encara vol avançar.

Quan jo era petit, als anys cinquanta, no hi havia carros. Només el cabàs de vímet, immens, aspre, que les dones duien com una ala de palla penjada del braç. El món pesava més, i elles també. Ara, en canvi, el carro és un taca‑taca discret, una manera de sostenir-se sense demanar permís. Però quan els veig, el que m’arriba no és només fragilitat: és soledat que busca companyia, és un desig antic de parlar amb algú, encara que sigui només per dir “bon dia”.

Molts d’aquests homes i dones són vídues i víduos de la vida, persones que van estimar, van criar, van treballar, i que un dia van descobrir que la ciutat ja no els mirava. El carro els fa de brúixola i de pretext: els treu de casa, els porta al carrer, els recorda que encara formen part del mapa humà. Per a ells, aquest carro modest és un avió supersònic: els eleva uns centímetres del silenci, els fa travessar l’aire dens de la indiferència, els permet aterrar, per uns instants, en una comunitat que encara els deu una mirada.

A casa tenim un carro nou de la compra, d'aquests de quatre rodes, pero - de moment -, tot i què, per conduir-lo quan está carregat, va millor amb dues. Quan em pregunten al super si necessito una bossa els dic: tinc el tot terreny aparcat a l'entrada; ja se que es una brometa de iaio, pero és el que sóc, un iaio, o un adult evolucionat, 'longevity' en diuen ara de la gent gran. De tant en tant, al supermercat del barri, sí que demano una o més bosses de plàstic, les fem servir per posar les deixalles, però això és una història de reciclatge molt complexa; a casa  tenim quatre contenidors de brossa, més una bossa suplementària per al dia a dia, com restes de peix o qualsevulla aliment que pugui fer molta fortor. 

La campanya envàs on vas, va quallar amb força. Per cert, una de les tres dones de l'anunci (crec que és la de l'esquerra) es Rigoberta Bandini, i la música de l'anuncoa gosaria afirmar que també es d'ella.