GOVERNAR ESPANYA NO ÉS DIFÍCIL

 Quan governar fa mal: la frustració d'intentar avançar en un país que no es deixa. Hi ha dies en què un sent que governar Espanya és com intentar remar contra un mar sencer. No perquè els problemes siguin impossibles, no perquè faltin dades, talent o eines. El més dur és descobrir que, fins i tot quan tot es podria resoldre, hi ha forces que empenyen en sentit contrari. I no parlo només de factors externs, que sempre hi són, imprevisibles. Parlo d'una cosa més propera, més quotidiana, més dolorosa: la manca de lleialtat institucional.

Una democràcia necessita crítica, necessita vigilància, necessita debat. Però també necessita un mínim de respecte per les regles no escrites, per aquest pacte invisible que sosté un país fins i tot quan els seus polítics no se suporten. Quan l'oposició decideix que la seva missió no és millorar allò que fa el govern, sinó impedir que faci res, el país sencer es queda atrapat. I aquesta sensació de bloqueig, de paràlisi, de desgast constant, és devastadora.

De vegades hom pensa: si hi hagués una mica més de responsabilitat, una mica més de sentit d'Estat, podríem avançar quilòmetres. Però en lloc d'això cada pas es converteix en una batalla. I en aquest sentit el Partit Popular es molt més deslleial que el PSOE.

Durant anys, Espanya va viure en un equilibri imperfecte, però estable: dos grans partits que s'alternaven, que es vigilaven, que es necessitaven. No era un sistema perfecte, però era previsible. Avui aquest món ja no existeix. I encara que la pluralitat pot ser una riquesa, també es pot convertir en un laberint emocional i polític. L'entrada de partits com ara Vox, o Junts per Catalunya, juntament amb altres formacions més petites, ha canviat les regles del joc. Ja no n'hi ha prou de guanyar; ara cal negociar, pactar, cedir, recompondre. I de vegades, aquestes negociacions no són només difícils: són esgotadores, contradictòries, fins i tot doloroses.La fragmentació no és un problema per si mateixa. El problema és que no hem après a conviure-hi.

La governabilitat depèn d'una cosa que no es pot legislar: la voluntat d'entendre's. La capacitat de cedir. La maduresa d'acceptar que ningú no governa sol. I això no s'arregla amb dades, ni amb informes, ni amb reformes miraculoses. Així i tot, hi ha camins possibles: Fomentar la cultura del pacte — No com un gest de debilitat, sinó com un acte de responsabilitat. Revisar el sistema electoral No per tornar al passat, sinó perquè el futur sigui més estable. Impulsar una oposició responsable — Que critiqui, sí, però que no bloquegi per esport.

Espanya no és ingovernable, però sí que és emocionalment exigent. Governar aquí significa conviure amb la frustració, amb la tensió, amb la sensació que cada avenç costa el triple del que hauria de costar. Significa acceptar que la pluralitat és bona, però també fràgil. I que sense un mínim de generositat política, qualsevol projecte —per bo que sigui— es queda a mig camí.

Governar Espanya no és difícil: el que és difícil és fer-ho envoltat dels que no volen que el país funcioni

Hi ha una veritat incòmoda que molts s'estimen més ignorar: els problemes d'Espanya són solucionables. No estem davant d'un país condemnat ni davant d'un sistema trencat. El que sí que tenim és un escenari on cada intent d'avançar topa amb un mur construït pels que haurien de defensar les institucions, no sabotejar-les.

L'oposició té un paper fonamental a qualsevol democràcia. Però a Espanya, massa vegades, aquest paper s'ha convertit en una arma llancívola. No parlem de crítica legítima, sinó d´obstrucció sistemàtica, de convertir cada iniciativa en un camp de mines, de bloquejar per esport, de desgastar per estratègia.

Quan l'oposició renuncia a la lleialtat institucional, el país sencer paga el preu. I ho paga car.

No es tracta de demanar silenci ni submissió sinó responsabilitat. Una oposició constructiva no és una oposició feble: és una oposició que entén que Espanya està per sobre del tacticisme. Deia Antonio Machado: Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón. I aquí encara som aquí, pels temps dels temps, em temo.