Cada juny torno a veure el mateix debat: que si ara celebrem massa coses, que si els nens estan “sobre aplaudits”, que si això de les graduacions és una americanada que no ens cal. I jo, sincerament, cada vegada entenc menys aquesta mania de posar-hi pegues.
Les graduacions escolars —a P5, a 6è, a l’ESO— han aterrat aquí amb tota la pompa made in USA: birrets de cartró, photocalls improvisats, discursos que duren més del compte i mares buscant un bon angle per fer fotos. I sí, és veritat que fa uns anys això no existia. Quan acabaves un curs, simplement… l’acabaves. Com a molt, et deien que endrecessis l’habitació, que ja eres més gran.
Però també és veritat que la vida laica té pocs rituals de pas, i aquests petits moments serveixen per marcar fites que, al final, són importants. Veure un nen de 12 anys pujar a un escenari, orgullós, envoltat dels seus amics i mestres, no em sembla cap drama. Em sembla, de fet, una manera preciosa de recordar-los —i recordar-nos— que créixer és una cosa que val la pena celebrar.
Entenc que hi hagi qui ho trobi excessiu. Que si massa diplomes, massa fotos, massa emoció. Però potser el problema no és que celebrem massa, sinó que ens costa acceptar que els nens també mereixen espais de reconeixement, encara que no siguin èpics ni transcendentals. A vegades només són una excusa per parar, mirar-los i dir-los: “Ei, ho estàs fent bé”.
I si això és una americanada… doncs escolta, n’hi ha de pitjors.
Nunca encontramos el término medio, Francesc, ese es el problema.
ResponEliminaAcontentar a tothom és impossible, i no només a aquest país.
EliminaMira que guapos y contentos están, nos transmiten felicidad
ResponEliminaMás tarde, verán sus fotos, las veremos, y recordaremos esos momentos.
Un buen partido el.de ayer, me dejó contento
Que tengáis un buen día, si puede ser a la sombra
A loa niños les hace sentirse importantes y valorados. No me parece mal.
EliminaAl caloret del verano, si sales temprano se puede ir por ahí con la bici.
Saludos
Creo que con nosotros no tuvieron tantas pamplinas, Francesc. Y no nos pasó nada. A los doce éramos más que maduros. pedíamos lo justo y ya sabíamos que los Reyes Mágicos no existían.
ResponEliminaSabíamos de la miseria, y sabíamos tomar decisiones. Trabajar al año siguiente y seguir estudiando.
Y estamos aquí, sin traumas y sin tener heridas de aquello.
Tanta tontería me confunde.
Cuando vengan mal dadas se estrellarán. No todos están preparados para soportar los fracasos.
Ja n'aprendran. La comparació és complexa, eren altres temps i altres circumstàncies. De fet, ningú està preparat per afrontar el fracàs.
ResponEliminaLos de ahora tienen sus propios problemas, y se encontrarán un mundo difícil. Debemos entenderlos y ayudarlos en lo que podamos.Procuro hacerlo
ResponEliminaSaludos
Estoy contigo, y sobre todo dejar de menospreciarlos y tratarlos como sin fueran indigentes mentales.
Elimina