LA IA JA ESCRIU NOVEL·LES I POEMES

 La irrupció de la intel·ligència artificial en l'àmbit de l'escriptura planteja un dilema crucial: continuarà sent literatura?, es pregunta Josep Maria Nadal Suau, crític literari a El País. La IA és avui el tabú i el terror de la literatura. Quan la premi Nobel Olga Tokarczuk va confessar que la utilitza per investigar o fins i tot testejar estructures, el temple es va partir en dos, i ho torna a fer cada vegada que un relat premiat aixeca sospites d'haver estat intervingut per algorismes. No obstant això, la IA ja no deixarà mai de ser un agent real operant al món, i és en aquest món on escriurem. A mitjà i llarg termini, resulta impossible especular amb el que passarà, però a curt termini (tan curt que ja hi som) diria que conviuran tres fenòmens: l'escriptura d'IA, l'escriptura amb IA i l'escriptura sense IA. Hem d'exigir, mentre encara sigui possible, que ningú no ens coli una cosa per una altra.

Per descomptat que la IA escriurà (ja escriu) articles, papers, novel·les, poemes. Ho farà, a més, amb cert grau de competència, ja que la major part de la producció escrita respon a fórmules predictibles. Això és evident en la literatura comercial rutinària, basada en repetir trames, arquetips o escenes, però també en la literatura “de prestigi” convencional. En tots dos casos, el mercat, sigui mainstream o de nínxol, planteja a la pràctica prompts ineludibles a l'autor, en exigir aquest tipus de confessions, girs narratius o discursos de fons. Si parlem de la ficció literària (aquesta redundància anglosaxona ximple, però útil), a això s'hi afegeixen els tics que imposen les escoles d'escriptura i, sobretot, els requisits de les beques de creació, aquests pal·liatius insuficients de la pobresa, que a poc a poc estan obligant que tots els llibres semblin escrits per una sola veu. No sembla desgavellat que un estàndard mitjà de qualitat, homologable a les dues circumscripcions, estigui a l'abast de Claude —una altra cosa són les obres excepcionals—.

Però aquí topem amb una paradoxa. Perquè la IA escrigui, algú li ha de proporcionar directrius que li expliquin què escriure. De fet, l'escriptura d'IA implica l'aparició d'un nou gènere estrany, el prompt, una breu forma d'escriptura humana que exigeix ​​precisió, especificitat, i síntesi, això sí, allunyada radicalment del que sempre havíem considerat literatura. En aquest procés, el prompt és escriptura subsidiària o central?

L'escriptura sense IA s'anirà convertint en escriptura contra la IA, obligada a estudiar les marques d'autoria per esquivar-les.

En segon lloc, hi ha l'escriptura amb IA. Em sembla que, si féssim una macroenquesta entre periodistes, guionistes, acadèmics o novel·listes subministrant-los una bona dosi prèvia de Pentotal, aviat descobriríem que aquesta ja és avui la forma d'escriptura hegemònica: l'autor escriu amb autonomia, però acudeix al xatbot per accelerar l'estudi previ, proposar frases o passatges un inèdit a escrutini, etcètera. Fins a quin punt un lector o un programa podran fiscalitzar aquesta classe d'operacions? Soc escèptic sobre això.

L'escriptura amb IA tampoc no és innocent ni asèptica, i tindrà conseqüències: aplanament de l'estil, homogeneïtzació del rerefons ideològic, pèrdua del control del llenguatge. D'altra banda, sembla complicat que la indústria i els treballadors renunciïn indefinidament a una eina tan poderosa. És aquí on se sustenten el tabú i el terror, la vergonya d'admetre'l i el recel que desperta l'amenaça que el procés creatiu, per més que el parapetem després d'una mística ancestral, s'acabi revelant un fet tan estadístic i automatitzable com qualsevol altre.

És clar que la hipòtesi veritablement provocativa seria que una col·laboració intensa entre la IA i el creador oferís possibilitats literàries no ja legítimes, sinó estimulants. De moment, els intents han estat escassos i decebedors, però no sé si això significa que ho hagin de ser indefinidament. La clau serà com s'aborda el procés, que és l'única cosa important en la creació artística.

Finalment, l'escriptura sense IA sobreviurà a la recerca d'un territori propi, d'uns senyals d'identitat inconfusibles. De moment, l'escriptura sense IA és l'única que els actors del món literari (autors, editors, lectors, llibreters, crítics) considerem legítima en un consens que encara no presenta desgast. Però no m'estranyaria que ben aviat s'hagi de conformar a ser només la més prestigiosa. Minoritària, anticomercial, signe de resistència, ubicada allà on la indústria del llibre adopta formes i xifres artesanals.

En aquest panorama, les pràctiques més disruptives seran les més conservacionistes, i a mesura que el mercat i les institucions normalitzin l'ús de l'algoritme, l'escriptura sense IA s'anirà convertint en una escriptura contra la IA, és a dir, una escriptura obligada a estudiar les marques d'autoria de la IA per esquivar-les i confrontar-les amb allò que un humà se segueixi podent, de l'error. La perfecció sempre ha estat un objectiu artístic una mica banal, però estem a les portes que es converteixi en un tret directament sospitós. Així, escriurem sense IA, d'acord, però amb la IA tenint un paper actiu a la nostra feina, condicionant-ho, fent-se present en forma d'absència forçada, definint el fet literari com el seu negatiu. Aleshores, el que farem, continuarà sent literatura? Perquè el que no passarà és que tornem a un món sense IA.

O potser hi ha marge per a certes alternatives al bucle. Un escriptor podria (sense deixar de ser-ho, quina alquímia!) no escriure, convertir la seva pròpia escriptura en absència activa. O renunciar a llegir la seva contemporaneïtat, aïllant-se en una cabana. O no publicar, en un gest que impugnés les condicions del joc. Tanmateix, si una literatura no es concreta, no es pregunta per quan l'envolta ni es comunica, continua sent literatura? Pel que sembla, al segle XXI tot condueix a la pregunta per la supervivència.