El Global Justice Report de l’equip de Thomas Piketty ha tornat a fer visible una veritat que incomoda: sabem què cal fer per evitar el col·lapse climàtic i social, sabem que és viable i sabem que és urgent. El decreixement —o, si es prefereix, la reorientació profunda del nostre model econòmic— no és una fantasia ni un caprici ideològic, sinó una condició de supervivència. L’informe ho exposa amb una serenitat que contrasta amb la magnitud del repte: reduir l’activitat econòmica global, redistribuir la riquesa, limitar el consum, descarbonitzar, reforestar, i reorganitzar el treball perquè la vida torni a tenir temps. Tot això és possible. Tot això és factible. Tot això és desitjable.

I, tanmateix, no passa.

Aquesta és la paradoxa que plana sobre qualsevol lectura honesta del GJR. No hi ha cap impediment tècnic que faci inviable el decreixement. No hi ha cap obstacle econòmic que el condemni. No hi ha cap raó científica que el desaconselli. El que hi ha és un mur. Un mur que no és de formigó ni d’acer, sinó institucional. Un mur que té noms i cognoms, però sobretot té estructura: la classe política. No com a conjunt d’individus, sinó com a ecosistema que ha après a sobreviure només dins d’un marc: el del creixement permanent. És aquí on la metàfora es fa inevitable. El decreixement és l’espècie que intenta evolucionar; la política és el meteorit que cau just quan aquesta evolució podria començar.

La política contemporània viu atrapada en un cicle electoral que la condemna al curt termini. Cap govern pot defensar reduir consum, limitar vols, redistribuir riquesa o retallar hores de treball sense ser devorat per l’oposició i castigat a les urnes. Els estats, a més, depenen fiscalment del creixement: sense activitat econòmica, temen perdre capacitat de despesa i, per tant, poder. I, com si no fos prou, els sectors que haurien de reduir-se —energia fòssil, automoció, aviació, agroindústria— són precisament els que tenen més capacitat d’influència sobre els governs. El resultat és un mecanisme de bloqueig gairebé perfecte: informes com el GJR dibuixen un futur possible, però la política només sap gestionar el passat.

El decreixement exigeix una valentia que les institucions actuals no poden assumir. Requereix planificació a trenta anys vista, conflicte amb els lobbies, renúncia a privilegis, i una nova cultura del benestar que desplaci l'acumulació per l'accés universal a serveis, temps i seguretat. Res d'això encaixa amb la lògica electoral, ni amb la dependència estructural del creixement, ni amb la por a desestabilitzar un sistema que, malgrat tot, encara manté la seva legitimitat. Per això el decreixement no arriba: no perquè sigui impossible, sinó perquè és incompatible amb la política tal com existeix avui.

El GJR, com les utopies clàssiques de Moro o Morris, no és un exercici d'evasió, sinó un mapa del possible. Però perquè aquest mapa es converteixi en camí caldria una política que encara no tenim: democràcies que no depenguin del consum, institucions que no necessitin creixement, ciutadans que entenguin que benestar no és acumulació, i governs capaços de pensar més en el 2100 que en el proper cicle electoral. Fins que això no arribi, el futur continuarà bloquejat no per la física, ni per l'economia, ni per la tecnologia, sinó per la política.

Potser el primer pas és dir-ho en veu alta: el decreixement no fracassa per falta de models, sinó per excés de poder. I mentre la classe política continuï funcionant com un meteorit que cau sobre qualsevol intent de canvi profund, seguirem avançant cap al precipici amb la serenitat d'un somnàmbul. Les utopies serveixen per orientar-nos, però cal que algú giri el timó. I potser, només potser, aquest algú ja no podrà formar part de la política tal com la coneixem. I aquí és on la metàfora canvia de mans. Si la política és el meteorit, només queda mirar cap a la comunitat. Potser Fuenteovejuna ens queda lluny, però no tant com voldríem creure. La solució no vindrà de dalt: vindrà d'una ciutadania que decideixi despertar de la seva indolència i assumir que, si no fem res, el meteorit no vindrà de fora. Ja el tenim a sobre. La qüestió és una altra: serem capaços de reaccionar? Farem, d'una vegada, la revolta que tenim pendent?.