Veïns i comerciants de la ronda de Sant Antoni volen que l'Ajuntament de Barcelona restringeixi els jocs de pilota en els espais pacificats d'aquest eix. Que delimiti els llocs autoritzats, que defineixi els horaris permesos... Els uns i els altres denuncien que d'algun temps ençà cada vegada més adolescents converteixen fanals i arbres en porteries de futbol, que les seves trobades, sobretot a hora foscant, amedranten la gent gran, que a les nits les seves pilotades volen de costat a costat d'aquesta ronda i a vegades fins fan saltar les alarmes dels establiments... No són queixes puntuals ni anecdòtiques.

Fa anys que, sobretot des dels mandats d'Ada Colau, l'Ajuntament es mostra reticent a vetar els jocs de pilota en l'espai públic barceloní i, en cas de conflicte, tracta de mediar i trobar solucions a mesura. L'Ajuntament entén així el joc com un dret ciutadà i també com un ús legítim de l'espai públic. No obstant això, en el cas de la ronda de Sant Antoni, la filosofia del “prohibit prohibir” no ha donat fruits. El districte de l’Eixample va activar el seu servei de mediació fa més d’un any i també va destinar agents cívics, però la situació no ha millorat. El cansament, en canvi, sí.

La ronda de Sant Antoni és avui un escenari d’aquells que expliquen més del que sembla. A la tarda, quan la llum decau i els fanals encara no han pres el relleu, el carrer es converteix en una mena de teatre improvisat: els adolescents ocupen el centre de l’escena, els veïns fan de públic involuntari i els comerciants, des de les portes mig obertes, observen amb aquella barreja de resignació i alerta que només dona l’ofici.

La pilota, mentrestant, fa la seva vida pròpia. Rebota contra façanes, s’esmuny entre cames, s’escapa cap a les terrasses, entra a les botigues com un animaló desorientat. I en algun moment, inevitablement, algú pensa —o murmura— aquella frase de Serrat que ressona com una veritat domèstica: “Niño, deja ya de joder con la pelota.” No és un crit, és un sospir. Una manera de dir que la paciència també té límits, que la convivència no és infinita, que la ciutat no pot ser sempre un pati d’escola.

Però tampoc és tan simple. Perquè aquests nois no tenen un altre lloc. Barcelona ha anat esborrant espais per a ells amb la mateixa eficàcia amb què ha multiplicat terrasses, zones de pas i racons instagramables. Els petits tenen parcs; els adults, bars; els turistes, la ciutat sencera. Els adolescents, en canvi, només tenen el carrer, i el carrer —quan no està pensat per a ells— es converteix en un camp de batalla d’usos, de mirades, de drets que xoquen.

La gent gran, que camina amb pas curt i memòria llarga, no veu joc: veu imprevisibilitat. I la imprevisibilitat, a certa edat, pesa. Els comerciants tampoc veuen joc: veuen vidres que poden trencar-se, alarmes que poden saltar, clients que poden marxar. I els nois, que només volen estar junts, moure’s, cridar, existir, tampoc entenen per què el món adult els mira com si fossin un problema ambulant.

La ciutat, mentrestant, fa equilibris. Parla de mediació, de sensibilització, de convivència. Però la convivència no és un cartell ni un agent cívic: és urbanisme. És planificació. És entendre que si no hi ha espais per a cada edat, cada edat acabarà lluitant per l’espai que trobi.

I així, la ronda de Sant Antoni es converteix en un mirall: hi veiem una ciutat que vol ser amable però que sovint improvisa; una ciutat que defensa el dret a jugar però no sap on posar el joc; una ciutat que parla de comunitat però que, quan arriba el vespre, es divideix entre els que volen descansar i els que encara no han après a estar quiets.

Potser la solució no és prohibir ni tolerar-ho tot, sinó assumir que la ciutat necessita més espais intermedis, més llocs on els adolescents no siguin intrusos ni sospitosos, més criteri i menys resignació. I potser també cal recordar que, darrere de cada pilotada, hi ha una energia que la ciutat no sap on posar. I que, si no li dona un lloc, acabarà esclatant allà on pugui.

Mentrestant, la pilota continuarà rodant per Sant Antoni, tossuda, alegre, inoportuna. I algú, des d’un balcó o des d’una cadira plegable, tornarà a pensar —amb un somriure cansat— que Serrat, com sempre, tenia raó.