Aquest article de Sandra Caula a ctxt.es, no pretén defensar cap polític concret ni blanquejar Zapatero, sinó advertir d’un error recurrent: confondre la moral privada amb la virtut pública. A partir d’Ortega y Gasset, Caula recorda que la corrupció que realment amenaça una democràcia no és la del titular del dia, sinó la que s’amaga en el disseny institucional, en les regles que permeten que el poder es desviï del seu fi. El nom propi és circumstancial; el diagnòstic, estructural.

"Una democràcia sana no necessita governants impol·luts. Cada cop que esclata un cas de corrupció, la política es torna un drama moral. Aquests dies, amb la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero, l'única consideració recurrent és si l'imputat és un home honrat o un pocavergonya, com si d'aquesta resposta en depengués la sort dels nostres drets. Però fa gairebé un segle, un assaig d?Ortega i Gasset va argumentar que no és precisament l?honradesa la virtut que distingeix el bon polític.

El 1927 el filòsof va publicar Mirabeau o el polític. I per pensar què és un polític, va triar aquest tribú francès, que no era un rebut de virtuts. Mirabeau rodava de presó a presó, de deute a deute, de fugida a fugida, entre plets, escàndols i amors turbulents. Mentre encapçalava la Revolució, subratlla Ortega, cobrava en secret de la cort de Lluís XVI, i les proves van aparèixer en obrir-se l'armari de ferro de les Tulleries, el 1792, després de la seva mort. És a dir, el gran orador revolucionari estava a sou del rei. Ortega sosté que, tot i així, la seva política “va ser l'obra més clara que es va intentar a la Revolució francesa”. Aquell home desordenat va improvisar en poques hores un nou sistema, la monarquia constitucional, i li va donar principis, gestos i estil.

Ortega no ho explica per escandalitzar, sinó per separar dues coses que se solen confondre. El polític com a arquetip no és el mateix que el polític com a ideal. Això per advertir que el polític ideal, el gran estadista que a més sigui “una bona persona”, potser és tan impossible com el quadrat rodó. 

La distinció ve de més enrere i és més fina. Aristòtil ja va separar la prudència, el judici pràctic per deliberar i obrar bé en allò concret, de les virtuts del caràcter, i la va situar entre les de l'intel·lecte, no entre les morals. La prudència, va sostenir, és la virtut pròpia de qui governa la ciutat, una excel·lència diferent de l'honradesa domèstica. I la va separar de la mera astúcia: qui sap assolir qualsevol fi, fins i tot un de tort, no és prudent, és hàbil. Aquest és un matís decisiu: no demanar sants virtuosos no és beneir qualsevol tripijoc, perquè el corrupte no és un polític prudent amb un excés de picardia, sinó algú que posa un judici fi al servei d'un mal fi. La prudència no és puresa, però tampoc no és simple astúcia.

És veritat que l'argument d'Ortega ens arrossega al culte al gran home, al tità que la natura engendra de tant en tant. I la seva èpica del geni va envellir força malament. Però el fons se sosté i es tradueix a una clau més útil: la política és sobretot un tema de disseny.

El discurs anticorrupció fa el contrari. Converteix un problema de disseny en un problema de caràcter. Si fallen les persones i no el sistema, només cal canviar les persones i deixar l'estructura intacta. Així, la política es moralitza i, alhora, es despolititza. El corrupte del dia no deixa veure les regles que han fet possible el negoci.

Tampoc totes les corrupcions no pesen el mateix. La que persegueixen els escàndols de premsa sol ser la més barata: el suborn, el sobre sota taula, la comissió d'un contracte. És indiscutible que aquestes són pràctiques nocives, però la corrupció que de veritat perjudica una democràcia és una altra, i gairebé mai és il·legal. Brota on s'ajunten el monopoli de la decisió, el marge per fer-la servir a discreció i uns controls febles.

A Espanya, aquest triangle té adreces conegudes. L'urbanisme, amb un sòl que un ajuntament requalifica gairebé a voluntat, va ser el gran viver dels anys del totxo. El finançament dels partits, escassa i mal vigilada, empeny la irregular i obre la porta del darrere de les donacions a fundacions afins i els ingressos opacs dels espolítics. I els controls fallen per disseny: els partits trien els qui haurien de fiscalitzar-los, del Consell del Poder Judicial al Tribunal de Comptes, al fiscal general, tots els nomena el govern. L'auditoria dels comptes arriba amb anys de retard, les portes giratòries es regulen poc i tarda i l'aforament blinda milers de càrrecs. Fa anys que el Consell d'Europa demana que això es corregeixi.

Aquest fenomen té nom. Dennis Thompson anomena “corrupció institucional” a qui aparta una institució de la seva fi i mina la confiança en ella. Lawrence Lessig estudia la “corrupció per dependència”, la dels diners que finança la política de les democràcies riques. No es trenca cap llei en aquests casos i tot i així el sistema només funciona per a uns quants. Quan aquesta deformació arriba a les regles mateixes, parlem de captura: el poder de redactar les lleis queda en poques mans.

Aquest és el gran assumpte, que la corrupció que de debò importa no es diferencia de les estructures que neguen drets. Però quan posem al mateix sac la mossegada i la captura, quan tractem qualsevol suborn com si fos, en si mateix, un atemptat contra els drets, perdem de vista la corrupció de fons.

La corrupció que de debò importa no es diferencia de les estructures que neguen drets.

La comissió per un contracte no va retallar drets a Espanya a partir del 2010, ho van fer les polítiques d'austeritat. Aquestes les va encapçalar el mateix Zapatero, per cert, amb la retallada dels sous públics, la congelació de les pensions i la reforma exprés de l'article 135. I les va aprofundir Rajoy a nivells insuportables. La reforma laboral del 2012 va abaratir l'acomiadament, i el copagament i l'exclusió sanitària van deixar sense targeta els migrants sense papers. El Fons Monetari Internacional, que va atribuir a aquella reforma laboral bona part de l'ocupació creada després, també va reconèixer que va elevar la pobresa entre els qui treballen. Res d'això no va ser delicte, encara que de veritat va arruïnar vides.

La història ens hauria de posar en guàrdia contra els polítics que prediquen puresa. Els que arriben prometent escombrar la corrupció d?un món podrit solen acabar retallant drets. August va restaurar les velles virtuts de Roma i de passada va enterrar la república. Savonarola va netejar Florència de vanitats i la va deixar sota un règim que va cremar amb ell. I en la mateixa Revolució que va enfilar Mirabeau va ser Robespierre, l'Incorruptible, qui va aixecar la república de la virtut i la va convertir en el Terror. El patró arriba fins avui, fins a l'home fort que guanya denunciant la casta i governa desmuntant els contrapesos. No és que demanar comptes porti a la tirania. És que, quan la política es torna una caça de l'impur, se serveix la taula al tirà.

Aquesta deriva té avui una versió més fina, el lawfare: la sospita de corrupció com a arma judicial per deslegitimar governs, sobretot els que redistribueixen, i sense necessitat de tancs. Qui avui enarbora la bandera contra Zapatero arrossega el seu propi expedient. El PP és l'únic partit condemnat per la justícia en un cas de corrupció: l'Audiència Nacional ho va declarar partícip a títol lucratiu a la trama Gürtel, beneficiari de la xarxa, i el Suprem ho va confirmar el 2020. El cas Kitchen, el muntatge policial per robar-li a Bárcenas els papers sobre el finançament quinze anys per a l'exministre Fernández Díaz. Vox, que va demanar presó per a Zapatero, acumula sancions del Tribunal de Comptes per finançament irregular. És la puresa predicada des de la banqueta.

La seva variant d'esquerres –predicar superioritat moral i esquinçar-se les vestidures cada cop que un dels seus és humà– és igual d'estèril. De Zapatero, “far moral” i “referent ètic”, en descobreixen alguns amb espant que és un polític. Aquesta exigència de superioritat moral descansa sobre un malentès sobre allò que és l'ètica, perquè aquesta no neix de la claredat en els valors ni de la coherència. Neix que el bé no es deixa fixar d'una vegada per totes, així que no consisteix a demostrar una conclusió que obligui tothom, sinó a deliberar sobre deures, interessos i punts de vista que xoquen. Com va veure Cavell a Reivindicacions de la raó, una vida moral no és un full de serveis sense tatxons.

Tornem a Mirabeau. La lliçó d'Ortega no és que la corrupció sigui igual. El que diu és que la talla d'un polític es mesura per la seva obra, no pas per la seva virtut privada. Un país madur no és el que aconsegueix governants impol·luts, que no n'hi ha hagut mai, sinó el que es dota d'institucions tan assenyades que la pregunta per la virtut de qui mana deixa de ser decisiva. Quan es busquen fars morals, se segueix sense mirar el sistema. I és el sistema, no el pecat individual, allò que ens arruïna o ens millora la vida". Sandra Caula a ctxt.es

Referències:  Mirabeau o el polític (1927), de José Ortega i Gasset. Pren el tribú Mirabeau, home de deutes i escàndols, per distingir la grandesa política de la virtut privada: al polític se'l mesura per la seva obra, no per la seva honradesa domèstica. Edició d'Aliança, 2025.

Ètica a Nicòmac, llibre VI, d'Aristòtil. Classifica la prudència entre les virtuts intel·lectuals i la converteix en la virtut pròpia de qui governa. La distingeix de la mera astúcia, que aconsegueix qualsevol fi, també un de dolent, i que sense orientació al bé no és prudència.

Ethics in Congress: From Individual to Institutional Corruption (1995), de Dennis F. Thompson. Encunya la noció de corrupció institucional: el mal que certes pràctiques causen a la funció d'una institució ia la confiança pública encara que no s'infringeixi cap llei.

Republic, Lost (2011), de Lawrence Lessig. Desenvolupa aquesta idea com a “corrupció per dependència”: el sistema legal de finançament fa que els càrrecs depenguin dels diners i responguin a interessos estrets sense trencar la llei.

Reivindicacions de la raó. Wittgenstein, escepticisme, moralitat i tragèdia (Síntesi, 2003; traducció de Diego Ribes), de Stanley Cavell; original The Claim of Reason (1979). La moral ocupa la tercera part, on Cavell sosté que el raonament moral no demostra conclusions com la lògica i que la moral és una manera dencaixar el conflicte.

Sandra Caula és escriptora, editora, traductora i professora d'escriptura creativa. Llicenciada en Filosofia per la Universitat Central de Veneçuela i magíster per la Universitat Simón Bolívar. Autora de l'assaig Les arts del bell segons Étienne Gilson (UCAB, 1999), de l'assaig L'exili a la paraula: realitat, ficció i filosofia moral (USB) i de la novel·la Gramàtica sensible (Editorial Alfa, 2025), Premi Anual Transgenèric a Veneçuela. Ha traduït a l'espanyol, entre d'altres, JM Coetzee, Truman Capote i Antoine de Saint-Exupéry per als segells Big Sur, Rialp i Lupita Books. Ha treballat com a editora a Monte Ávila Editores i al Banc Central de Veneçuela i ha fet residències a Faberllull ia la Casa de Traductors Looren. Ha col·laborat amb publicacions com The New York Times, El País.