PENSIONISTES HIPERACTIUS

Confesso amb força dolor que l’aritmètica no és el meu fort. Tot i això, hi ha quatre números que fins i tot jo puc fer: els que corresponen a les retribucions dels expresidents del govern a Espanya . Un expresident, tant se val com hagi estat el seu exercici del càrrec —i, tret de comptades excepcions, no han estat modèlics—, cobra una pensió vitalícia de 79.000 euros anuals, compatible amb qualsevol activitat. Percep, a més, una dotació per a despeses d’oficina i representació de 75.000 euros, també per tota la vida. A això s’hi ha de sumar xofer, escorta, despatx, dos empleats de la seva elecció i accés gratuït a totes les companyies de transport terrestre, marítim i aeri de l’ Estat . És a dir, 154.000 euros anuals sense comptar les retribu­cions en espècie.

Però no s’acaben aquí els tributs. El nostre generós Estat de benestar –del benestar dels expresidents, s’entén– considera que tals honoraris potser no permeten a uns ciutadans tan destacats portar una vida d’acord amb el seu rang. Per això, va dissenyar un pla B amb la seva pròpia substància.

Tots els expresidents, pel fet de ser-ho, són membres nats del Consell d’Estat. Un podria preguntar-se per a què serveix un òrgan amb un nom tan pompós que, de seguida, evoca perruques empolvorades i gent aspirant rapè. La resposta curta és que no serveix per a res. Està integrat per consellers nats (expresidents, exministres) i electius designats pel govern de torn. És a dir, et nomena per al Consell qui després rebrà els teus informes, en un dels conflictes d’interès estructural més vistosos d’una administració hipertrofiada. Potser per això, encara que la seva funció és emetre dictàmens, aquests no són vinculants i ningú no hi fa gens de cas.

Qui redacta en realitat aquests textos és el Cos de Lletrats. Els consellers, a tot estirar, deliberen i firmen quan toca. Tampoc no calia esperar una altra cosa d’expresidents sense formació jurídica específica i figures polítiques d’allò més divers que fan la migdiada al Consell en lloc de fer-la a casa seva. Un repàs als noms que componen l’organisme serviria perfectament per a una paròdia del Polònia. 

Doncs bé, un expresident com a conseller nat del Consell d’Estat cobra 134.446 euros bruts anuals, segons la proposició de llei de Sumar registrada fa uns dies. Uns 17.500 euros mensuals per posar la firma. Aquesta retribució és compatible amb els 75.000 euros d’oficina, però incompatible amb la pensió vitalícia de 79.000. Cosa que, a la pràctica, no representa el més mínim inconvenient: un és membre nat fins que mor, la qual cosa sol ser vitalícia.

Els expresidents no van al Consell d’Estat: prefereixen no patir incompatibilitat amb el sector privat

Tot i això, pràcticament cap dels nostres expresidents no ha optat per estar al Consell: Aznar hi va ser tot just un any, Rajoy no va arribar ni a sol·licitar-ho, i Zapatero hi va transitar entre el 2012 i el 2015. La raó és d’una racionalitat crematística aclaparadora: es van estimar més la pensió i les despeses d’oficina sense haver de patir la més mínima incompatibilitat amb el sector privat (conferències, consells d’administració, consultories o el que sigui que fan).

Cal entendre bé el mecanisme. Rajoy, que, lícitament, factura més d’un milió d’euros anuals com a registrador mercantil –quinze vegades més que quan governava–, renúncia al Consell per lògica econòmica. Els dubtes sorgeixen amb els altres. Aznar és un inspector d’ Hisenda excedent que l’experiència que té en assessorament estratègic es redueix al que va poder observar des de la Moncloa. Zapatero és un llicenciat en Dret sense experiència en l’exercici, que ha encadenat càrrecs públics tota la vida. Com s’explica que a tots dos els surti més a compte l’activitat privada que una butaca institu­cional vitalícia? La resposta és incòmoda: l’únic que tenen és una agenda per vendre. I l’ Estat, generosament, els sufraga les despeses perquè la venguin millor.

Estem davant un malbaratament flagrant de recursos, però també davant una cosa qualitativament pitjor: un exemple extrem d’avarícia i hipocresia que afegeix a la corrupció l’ingredient més corrosiu de tots. Al capdavall, un corrupte no deixa de ser un pecador, però un corrupte que dona lliçons és un farsant que afegeix l’engany actiu a la ciutadania com a greuge addicional.

“Per què, oh insensats, fer canallades fora de la llei? Hi ha tant de lloc per fer-ne dins!”. Ho va deixar escrit el diplomàtic i escriptor italià Carlo Dossi fa més d’un segle, i tenia tota la raó.

Xavier Melero, foto J.J.Guillén/Efe