"Quan es posi de moda el parlar clar", ironitzava amb molta serietat Antonio Machado en el seu Juan de Mairena, "veurem!. Veurem el que passa quan el distingit, el correcte, el veritablement habitual sigui fer-se comprendre per tot el món, sense dir massa tonteries. Potser veurem llavors que són molt pocs al món els que poden parlar, i menys encara els que aconsegueixen fer-se entendre."

Una manera habitual de falsejar la realitat és presentar-la de forma incomprensible. Qui és massa covard per mentir obertament o li manca d'habilitat per fer-ho, s'expressa sense claredat, de forma confusa. Sovint se surt amb la seva perquè moltes persones creuen que plantejar preguntes equival a trencar amb les bones maneres, que és una falta d'educació, vaja!. La por a fer preguntes és el resultat de la domesticació de tota una societat no nomès dels mitjans.

Però no són només les persones les que s'expressen amb poca claredat per ocultar-nos les veritats, també s'expressen en termes poc clars les institucions a l'hora de parlar de determinats assumptes. Si la confusió es repeteix amb bastant freqüència, la majoria s'acostuma a ella com si fos transparent, com si fos veritat. Com menys clar s'escrigui o es parli tant més temps romandrà oculta la falsedat de l'enunciat. Això és la posveritat, o la institucionalització de la mentida. I aquí en tenim uns quants casos políticament extrems.

El grafti, és de Banksy.