ASTÈRIX I ELS NO NASCUTS

 A Madrid, el vell “No passaran” s’aplica amb èxit a les esquerres. Ayuso ni tan sols s’ha de defensar del progressisme local. N’hi ha prou amb haver convertit la seva comunitat en el bastió de l’antisanchisme. El lloc que resisteix i combat les atrocitats del govern Frankenstein. Amb aquesta idea és més que suficient. L’estratègia Astèrix, ben executada, rendeix beneficis abundants: “Un llogaret habitat per gals indomables rebutja una vegada i una altra ferotgement l’invasor”. És la mateixa carta comodí que apareixerà a la butxaca de Salvador Illa si hi acaba havent un canvi de govern a Espanya.

De qui sí que s’ha d’arrecerar Ayuso per defensar la seva majoria absoluta és de Vox. Objectiu en què acaba de fracassar Juanma Moreno a Andalusia. Va provar, sense èxit, d’escapolir-se a través de la moderació del parany de la ultradreta. La presidenta madrilenya ho fa anant a disputar la pilota als d’Abascal al seu propi terreny de joc.

Robar a Vox alguna de les seves joguines. Això és el que explica la llei del no nascut que acaba d’aprovar l’Assemblea madrilenya. Una normativa que atorga drets a l’embrió humà i la seva família des del moment de la gestació i que obre inevitablement, encara que sigui per la porta del darrere, el debat sobre l’avortament. No és la primera vegada que passa a Madrid. Ayuso ja es va enfrontar a Pedro Sánchez arran de l’obligació imposada a les autonomies d’elaborar un registre de metges objectors amb la pràctica avortista.

De fons una realitat: cada vot comptarà el maig del 2027. D’aquí venen les incursions de l’ayusisme al terreny de la moralitat. Escaramusses quirúrgiques. En altres qüestions, com l’economia, el seu sant i senya continua sent l’ultraindividualisme que fa de Javier Milei, per exemple, un far que il·lumina el món.

Mentre Vox era allà també, amb Von Mises com a únic autor de capçalera, era més fàcil per a Ayuso passar-los la mà per la cara. Però la ultradreta ha purgat els seus liberals i està apuntalant una doctrina d’ambició més obrerista, amb el sud de Madrid com a principal teatre d’operacions. Les classes populars i les classes mitjanes desclassades poden rebre de bon grat aquella alternativa a la dreta de l’ayusisme que ressona més empàtica que no pas el genèric “llibertat” de la seva presidenta. Pis, feina digna, seguretat als carrers i control migratori.

La llei del no nascut s’elabora amb ingredients de la cuina de Vox desconstruïts. És una picada d’ullet als sectors socials més tradicionalistes que s’explica per aquella batalla de fons en què cada vot comptarà per mantenir la majoria absoluta. Ayuso ho fa afegint vaselina argumental, per no foragitar el seu votant liberal i continuar sent una lideressa catch-all. Per això l’accent oficial es posa als avantatges econòmics que el reconeixement del no nascut té per a les famílies i la insistència a dir que la llei que no va contra ningú. Que el votant provida se senti confortat evitant que el proavortista ho visqui com una amenaça.

Una anàlisi seriosa de la llei no pot satisfer ni els uns ni els altres, ja que les dues posicions estan irremeiablement condemnades a excloure’s. Però la política no es mesura per les anàlisis crítiques, sinó per les narratives de part que s’alcen vencedores. La d’Ayuso diu que en el seu projecte el que importa és el sentir individual de cada gestant.

Feijóo ha pujat al carro i ha anunciat la mateixa llei per a tot Espanya en el cas que arribi a la presidència. També en el pla estatal tots els vots comptaran. I la majoria PP-Vox, que una altra vegada es dona per feta, ja que ningú no aprèn dels errors, funcionarà d’una manera o una altra en funció del repartiment final d’escons. Convençuts els populars que pel centre no patiran pèrdues, obstruir al màxim el creixement de Vox és l’objectiu. Per això Feijóo fa seva la iniciativa dels no nascuts i considera assumible el risc d’avivar el debat adormit sobre l’avortament.

Perquè la llei, innòcua en teoria sobre la qüestió avortista, no ho és en absolut, en la mesura que iguala l’embrió amb l’ésser humà. Valgui com a exemple l’apunt no oficial, però sorollós del Rasputin d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, a les xarxes socials: “(...) així que acaba de fecundar, abans de dutxar-se, el que té la dona al ventre és una persona amb drets... Això és la revolució davant la cultura woke i esquerrana”. Un senador republicà de Texas, Indiana o Kentucky hi estaria d’acord. I implícitament assenyala l’avortament com un assassinat. Són els debats que venen. Josep Martí Blanch.