Que Catalunya s’ha normalitzat, que la polarització s’ha traslladat a l’altre costat de l’Ebre i que el clima polític ja no és el de fa uns anys és indiscutible. Tot i això, hi ha unes qüestions que es mantenen inalterables i sempre estan lligades al grau d’execució de la despesa de l’Estat. El percentatge d’inversió a Catalunya l’any passat va ser molt més baix que el pes que l’economia catalana té en el conjunt d’ Espanya i va rebre menys de la meitat del que li correspondria per la seva dimensió econòmica.
La baixa execució de les inversions té conseqüències sobre l’economia catalana
Si bé una part es pot atribuir, com explicava ahir Eduardo Magallón a la secció d’Economia, a l’efecte capitalitat, no tot es pot atribuir a aquest factor. No és només una qüestió pressupostària o de greuge polític. La baixa execució de les inversions té conseqüències sobre l’economia catalana. Les infraestructures que s’endarrereixen, les xarxes ferroviàries saturades, les carreteres que necessiten una millora o els projectes que queden en un calaix resten competitivitat a Catalunya, que aporta prop d’una cinquena part del PIB espanyol. El nou model de finançament que es debatrà el 29 de juliol al Consell de Política Fiscal i Financera podria corregir part del problema.
El Govern central n’és responsable, però el Govern també ha de fer la seva part. Salvador Illa va demanar diumenge deixar d’alimentar el greuge i “passar de la queixa al treball”. La normalització política no es pot convertir en sinònim de resignació davant una situació que frena l’economia. No n’hi ha prou amb les protestes d’oposició i patronals. Si el Govern admet que Catalunya és perjudicada pel pobre nivell d’inversió executada, ha de defensar aquesta reivindicació davant l’ Estat i impulsar els projectes aparcats en laberints burocràtics. El nou clima polític no pot ser argument per rebaixar l’exigència només perquè els dos governs siguin del mateix color. - Silvia Angulo a la vanguardia; La foto és de: Mané Espinosa..


Cuando el slogan de Pujol hizo hueco en Madrid: "La faeina ben feta no té fronteres", las cosas funcionaban bien. Aquellos primeros cuatro años fueron los mejores. Lo nuestro era envidiado por todos, y se nos dio a elegir estar a la par en lo financiero al Pais Vasco. Se dijo que así ya ibamos bien, sin consultar con nadie. Si aquel hablaba catalán en la intimidad, el de aquí chapurreaba castellano cuando nadie lo veía.
ResponEliminaNada volverá a ser como antes. Nada. Pero aquellos años y la política de aquellos primeros cuatro años, fueron de hombres de Estado, por ambas partes.
Por mera necesidad de ambos, no nos olvidemos. Además, el concierto financiero como el del País Vasco se le ofreció a Pujol i a Trias Fargas en 1980, después ya no. O sea que de hombres de Estado, nasti de plasti.
ResponEliminaComo paso muchas veces con el AVE, por el centro, está muy claro cual es la prioridad económica.De una comunidad de funcionarios y militares se está convirtiendo Madrid en una plataforma económica de primer orden europea. Comparaciones, envidias, no sirven para nada, el dinero, la inversión va a dónde el retorno es superior. Bueno nos queda ,el turismo, las playas y los precios altos de los pisos en la Barceloneta.
ResponEliminaSaludos
Le falta que declaren a Madrid, república autónoma de la presidenta Ayuso. Ya casi es independiente
EliminaEso no es así, y Gobierne quien gobierne el déficit fiscal es real, tangible y comprobado, Montoro y Mas Culell coincidieron en unos 9 mil millones al año, y mira si hace años de eso. España no nos roba, pero nos discrimina en pos de Madrid.
EliminaQue el procés se habia trasladado a Madrid ya lo avisó en su dia Bernat Dedeu. Pero el gran artífice de todo eso es Jose Maria Aznar, la voz de su amo de MAR.
EliminaPero eso aún no ha terminado. Pasarán cosas.