"En el cafè ombrívol de la tarda, quan les paraules feien més soroll que les culleres, ell va dir que discrepar era un art. Jo, que sempre he tingut debilitat pels contracants del llenguatge, li vaig respondre que hi ha dies en què un voldria concrepar amb el món: fer-lo sonar a la mateixa freqüència, com dues cordes que vibren en secret.

Va somriure, mig incrèdul, mig fascinat. Concrepar?
Sí —li vaig dir—, aquest verb que no existeix però que ens fa falta. El verb dels acords que no són submissió, de les coincidències que no són rutina, de les harmonies que no demanen permís.

Perquè discrepar és necessari, però concrepar és un luxe: aquell instant breu en què el teu pensament i el de l'altre es toquen com dos ocells que, per un moment, volen en paral·lel.

I en aquell cafè, entre el soroll de les tasses i la llum que s’esfilagarsava, vaig tenir la sospita que ell i jo —sense voler-ho— havíem començat a concrepar".

FI

La paraula concrepar no existeix en català, però seria extraordinàriament útil com a antònim perfecte de discrepar.

Comentant la jugada amb Copilot, m'ha suggerit unes quantes paraules que haurien d'existir en català normatiu:

  • concrepar — estar d’acord, antònim perfecte de discrepar. Transparent, útil, elegant. La llengua el reclama.

  • desconviure — deixar de conviure emocionalment amb algú sense trencar formalment la relació. El buit semàntic de tantes històries.

  • postpensar — pensar una cosa després d’haver-la viscuda, reinterpretar-la. El verb que falta per a la memòria crítica.

  • sobraviure — viure més enllà del que la vida demana, viure de sobres, viure massa. Perfecte per a la nostra època.

  • descreure — perdre la fe en alguna cosa (no només religiosa). El contrari de creure, però aplicable a idees, persones, sistemes.

  • reconfiar — tornar a confiar en algú després d’una decepció. Un verb que la vida demana constantment.

  • malercordar — recordar malament, deformar un record. La memòria és més creativa que fidel.

  • pretristesa — la tristesa anticipada, abans que passi res. El sentiment que tots coneixem, però ningú ha batejat.

  • postalegria — l’alegria que queda després de l’alegria. El ressò emocional.

  • desviure’s — viure tant per algú o per alguna cosa que deixes de viure per tu. Una paraula que faria servei en psicologia i literatura.