CORRUPTO_CORRUPTORUM ~ BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

Ets intel·ligent, lúcid, honest, responsable, seriós, sense cap afany de manar ni manyuclar? En cas de ser la resposta (encara que falsa) afirmativa, ho sento!, no pots dedicar-te a la política municipal ni menys encara a la general; això està reservat a una altra mena de personal, que, tot i ser inclassificable per la varietat folklòrica, està abastament definit i classificat.

La democràcia té aquesta perversa facilitat de corrompre a les persones, de la mateixa manera que l'educació de pares i professors corromp als menors per adequar-los a ells i als polítics que els governaran quan siguin grans. Corrompre's significa desfer-se, podrir-se, deixar de ser el que s'és. En conseqüència, permetre corrompre's és contravenir la pròpia identitat humana. D'aquí ve que el meu diagnòstic sigui que els qui es corrompen ho fan a causa del seu analfabetisme antropològic: no han desenvolupat prou comprensió sobre el valor de pertànyer a una espècie tan singular com la nostra. No han après a gaudir del prodigi que implica saber identificar l'interès comú i ser capaç de triar-lo en lloc de triar les opcions més beneficioses i eficients per a si mateix. La consciència de la sublimitat de la condició humana s'atrofia quan tal plaer moral no es conrea mitjançant la pràctica diària. És un cinisme perquè menysté la pròpia identitat (humana), desencadenant una fatal profecia autocomplerta: “Si no m'importa el prodigiós que significa ser un humà, per què haig d'evitar actuar de mode inhumà?”. I això mateix explica el fet que la corrupció no es restringeixi actualment a la classe política, sinó que es doni també en l'empresa, en l'esport, en la judicatura, en la universitat i en la religió. Al cap i a la fi, els polítics no provenen de Mart, sinó d'entre els ciutadans. El corrupte és, sobretot, un traïdor a la seva pròpia condició, puix que amb el seu excés desmenteix la possibilitat més elevada i impressionant que ha propiciat la cadena evolutiva: tenir la capacitat de triar conscientment el bé quan es té a mà triar el mal. Parafrasejant la famosa fórmula de Hannah Arendt, descric aquest fenomen com la banalització de la corrupció, com filla directa d'aquest cinisme respecte a la condició humana. Al meu mode de veure, l'arrel de l'erosió de la passió moral resideix en aquesta falta de costum d'admirar-se pel prodigi humà. Fa falta habituar a les persones, des de nens, en la sorpresa moral: conrear l'emoció d'estimar el just, de gaudir les accions belles, de gaudir de treballar pel bé comú i de sentir-se bé en complir amb la llei. No hi ha política anticorrupció eficaç sense una consciència motivadora que desperti l'atenció de les persones al sublim humà. Això requereix una pedagogia sistemàtica que mostri vívidament exemples d'honradesa i celebri actes de renúncia al mateix interès en benefici de les virtuts públiques. Perquè les evidències científiques mostren una correlació innegable entre l'absència de mòbils ètics en la persona i la seva manca de referents públics, a dreta i esquerra, de lliurament personal en el servei desinteressat als altres.

Fixeu-vos en el cas de José Luis Rodríguez Zapatero. Què pot portar (presumptament) a corrompre's a un expresident del Govern amb un sou anual de 100 mil euros a l'any?, més els incentius que té per fer gestions legals dins el seu àmbit d'assessor. Zapatero té dret a una assignació anual d'uns 79.336 € bruts com a la pensió vitalícia que reben els expresidents espanyols. Encara que en el seu cas hi ha matisos importants:

1) Va renunciar a aquesta assignació entre 2012 i 2015. Durant aquests anys, Zapatero va optar per cobrar el sou com a Conseller d'Estat, que era gairebé 100.000 € bruts anuals, en lloc de la pensió vitalícia.

2) Actualment sí que percep l'assignació d'expresident

Ha caigut doncs en el mite del polític que no ha de caure en temptacions?. Això és un argument emocional molt comú: “Si ja tenia un bon sou, poder i prestigi… per què faria cap bestiesa il·legal?”

La corrupció no sempre té a veure amb la necessitat econòmica. Té a veure amb poder, influència, ego, xarxes d’interès, ideologia o lleialtats polítiques. I, sobretot, amb percepcions, no amb fets, sempre presumptament.